Art i musica: John Piper (1903-1992)

 

John Egerton Christmas Piper 

Ressenya: Història dels avis que no vaig tenir (II)

 

“Es podria concloure que el  4 març del 1943 és un dia ordinari a Birkenau. Una gran innovació, però, està en procés d’aconseguir-se, i aquesta és la raó per la qual un centenar d’homes del comboi número 49 és convertiran en “enterramorts” al Sonderkommando –entre ells el seu avi-: el Krematorium II, prototip de la nova generació de cambres de gas, es provarà abans d’entrar en servei. Per què aquesta modernització de la maquinària criminal? Les granges búnquer 1 i 2 que es feien servir fins llavors tenen unes dimensions massa modestes: hi ha dues cambres de gas a la primera granja, en una superfície d’uns 90 metres quadrats, de la mida d’una pista de tennis, i quatre a la segona, de més de 120 metres quadrats. El Zyklon B s’introdueix a través d’unes trapes condicionades a les antigues finestres i, després de l’assassinat de les víctimes, es ventila de manera natural, cosa que fa perdre temps. A més, l’evacuació dels cossos és difícil: al búnquer 2 els cadàvers sortien per les portes del darrera de l’edifici, però al búnquer 1 només hi ha una porta per cada cambra de gas. Els cossos es carreguen a les vagonetes i es duen a les fosses –una altra pèrdua de temps. El búnquer 2 té una capacitat de gasificació de 1.200 persones, que correspon a la vida del comboi de Berlín, mentre que el búnquer 1, amb una capacitat de 800 persones, sembla més adequat per el comboi francès.” (pàg.318)

“Per encàrrec del Departament de Construccions d’Auschwitz, els enginyers de Topf & Söhne d’Erfurt innoven en tots aquests aspectes. (...) Emprada a la màxima capacitat, la cambra de gas del Krematorium II pot matar 2000 persones alhora (és a dir, perquè en quedi constància, 400 famílies de cinc membres o 80 classes de 25 nens). És la necessitat d’eliminar els cadàvers el que alenteix el ritme d’extermini; perquè si bé la firma Topf afirma que els cinc forns poden cremar fins a 1.440 cossos al dia, les SS en fer-los servir s’adonen que el rendiment incinerador diari real és més proper a mil “peces”. Sigui com sigui, Prüfer, l’enginyer nazi de la firma Topf, està tan orgullós del seu invent que el patenta.” (pàg.318-9)

(...) Els nazis no aconsegueixen d’un sol cop aquest apogeu de racionalitat criminal: des del moment que Hitler decideix exterminar tots els jueus d’Europa, la tardor del 1941, proven, busquen, simplifiquen la fàbrica de morts en cadena, i els quatre immensos crematoris de Birkenau són la culminació d’una monstruosa sèrie de millores que van des dels camions de gas de Chelmno fins al “laboratori” de Belzec, des de l’antic búnquer d’Auschwitz I, que aviat tindrà un funcionament excessiu, fins al “camp cap el cel” de Treblinka a través del qual els 4.500 jueus de Parcew [lloc d’origen del avis del autor del llibre] arriben a la cambra de gas despullats sota el fuet el juliol de 1942, i tot això condueix a l”Àlbum d’Auschwitz”, un seguit de fotos que mostren una filera de nens amb gorra, noies, dones amb mocador al cap, mares que s’afanyen amb els nadons en braços, tots caminant cap a l’anodí edifici del Krematorium II, on seran reduïts al no-res en poques hores.” *(pàg.320).

Ressenya: Història dels avis que no vaig tenir (I)

Ivan Jablonka, Història dels avis que no vaig tenir. Trad. Marta Marfany Llibres Anagrama. Editorial Anagrama, Barcelona, 2022.

Un llibre excepcional, una investigació exhaustiva sobre els seus avis que no va conèixer, amb una època fosca de la història de la humanitat. L’últim capítol (9) Des de l’altra banda del món, és una descripció dels horrors que van viure els supervivents dels camps de concentració alemanys, especialment a Auschwitz. Impossible no commoure per el que l’esser humà pot fer amb altres essers humans. Perquè el horror més gran és que per fer possible aquell crim, va ser necessari la participació de milers de persones, una cadena diabòlica que va fer possible l’assassinat industrial per primera vegada a la història de la humanitat. Jablonka intenta esbrinar el final dels seus avis –Matès i Idesa- a Auschwitz. La mala consciència del que va passar el poble jueu a Europa, encara avui (2023),  és fa notar.

I

“El matí del 2 de març del 1943 el comboi de deportats número 49 surt de l’estació de Bourget-Drancy. A Novéant-sur-Moselle, a la frontera, els gendarmes francesos cedeixen el lloc als seus col•legues alemanys i fan mitja volta. El tren circula tota la nit, el dia 3, la nit següent i encara el dia 4, fins al capvespre. (...) Com que el comboi número 49 està format principalment per gent gran, alguns molt grans, podem imaginar-nos els moribunds que hi ha per terra (surten de Drancy 1000 persones i només n’hi arriben 993).

“Tot i així, em sembla que això no és res al costat de la sensació d’esqueixament que s’amaga al fons de les entranyes i que et perfora la nit, que et fa venir ganes de cridar enmig de la somnolència general. El nens, la família, els amics, les persones que et coneixen pel nom o només de vista, l’habitació on vius, el llit, la màquina, les activitats quotidianes s’allunyen, fugen de tu a cada sotrac del tren, ja pertanyen a la teva vida d’abans, i et quedes sol, en aquesta massa confusa de cossos en suspens, amb la teva desgràcia i el teu dolor d’haver passat a l’altre costat, d’haver deixat de pertànyer al món dels que viuen, es lleven, treballen i se’n van al llit pensant en l’endemà. (...)” (pàg.305-306)

“(...)Les portes s’obren amb gran estrèpit. Els deportats observen sense entendre res: és només una parada de moltes o el final del viatge? Crits: “Alle heraus! Los! Los!” [Tots fora, vinga, vinga!], a cada metre un SS armat amb un gos, al darrere homes amb pijames de ratlles. (...).” (pàg.306)

“El Museu d’Auschwitz proporciona les xifres següents: de les 993 persones que van fer baixar del comboi número 49 el vespre del 4 de març del 1943, se’n van seleccionar 100 homes i 19 dones; els altres 874 van morir a les cambres de gas immediatament. No entren al camp, la Judenrampe i les cambres de gas són a l’exterior. Per a ells, Auschwitz és una terminal ferroviària on només es baixa per ser assassinat.” (pàg.307)

Xakhtar Donetsk 1-0 FC Barcelona: On està el joc del Barça?

 

Avui hem tornat a veure a un Barça sense ànima. Ho intenta però no pot. I el Xakhtar ha merescut una victòria més amplia. El Barça tenia la pilota, però no sap que fer amb ella. Com a Anoeta, un Barça desconegut intentava jugar sense cap inspiració, sense cap profunditat i on el centre del camp no manava. Com es nota la falta de De Jong, i ja posats Busquests.

A la segona part, més del mateix, Xavi ha canviat a quatre jugadors a l'hora, Marcos Alonso (Balde, 60'), Romeu (Pedri, 60'), Gavi (Fermin López, 81'), Raphinha (Lamine Yamal, 60') i Ferran Torres (João Felix, 60'), però tampoc s'ha notat massa. Precipitació i ansietat dominava el joc blaugrana. Es fa difícil entendre aquesta parada del Barça. Ningú sembla capaç de fer el que toca. Yamal ha fet una mica mes que la resta, però sense fortuna. El Xakhtar podia haver marcat més gols, perquè ells necessitaven poca possessió de pilota per plantar-se a la porteria de Ter Stegen que ha salvat un parell de gols. 

Aquestes aturades per seleccions, no li han anat massa bé al Barça. Cap línia funciona, excepte el porter. Cap altre jugador es salva d'aquesta desfeta col·lectiva, tampoc Xavi. I això és molt preocupant, perquè de sobta el nivell del Barça s'ha perdut i de moment no s'ha sap la raó d'aquesta davallada.  

Porteu els palestins al desert del Sinaí!

 

Sembla que el destí del palestins de la Franja de Gaza està decidida per la voluntat de Netanyahu, tots fora de la Franja de Gaza. Un resultat inesperat, sempre que Egipte hi col·labori, esclar. Segurament, Hamàs no s'ho pensava aquest resultat, tant li fa si hi ha 10000 morts com 20000. Ara que farà amb els segrestats israelians? Israel i la coalició del govern de Netanyahu vol un Israel bíblic. Destruir Gaza per instal·lar-se ells, els còlons que donen suport els partits extremistes religiosos. Si algú es pregunta si això és una deportació massiva, la resposta és si. Un acte il·legal del dret internacional que Israel i tot el seu cor de veus blanques donen per boníssim. Qui muntarà els campaments de refugiats? Qui ho pagarà? Segur que la UE.  Qui deixarà entrar aquests refugiats? Egipte voldrà ajudes massives de EEUU i la UE, segur que sempre és pot arribar a un acord. Però, i la gent de Gaza que es expulsada de casa seva? Què passa amb ells? Si aquesta és la solució al problema palestí, sembla que no hem après res de res.

Israel: Deuteronomi 2,23

 

Les xifres de morts i ferits augmenta dia a dia, en una espiral imparable. Israel vol arribar a 14.000 morts. Hamàs va matar a 1400 israelians, ara la venjança cotitza a 1:10, així que caldrà esperar fins aquesta xifra criminal. 

Ara es veu que l’atac a Gaza és sobretot, per conquerir territori, els que han fugit, ja no podran tornar mai més a casa seva. Els missatges del exèrcit israelià en el sentit de marxar de Gaza per salvar la vida, no era més que una excusa per destruir Gaza i apoderar-se d’aquesta franja de terra, que a partir d’ara serà territori israelià. 

La quantitat de mort de nens i nenes (4104) és simplement terrorífic, amb la passivitat còmplice de tota la comunitat internacional del deixar fer a Israel. La falta de mesura (hybris) del govern israelià deixa traspuà un deliri fanàtic-religiós per la conquesta de un nou Israel.  No hi ha aturador, ningú pot parar aquesta guerra criminal que s’han porta la vida dels palestins. Les bones veus no poden seguir excusant-se deien que Israel te dret a defensar-se. Això que està passant no és cap defensa. Parafrasejant el que deia Jonathan Swift a “Una proposició modesta”, per solucionar el problema palestí, caldria matar a tots els nens i nenes palestines per solucionar els problemes de seguretat del estat d’Israel. Sense nen/nes, adéu a Hamàs i per extensió a Palestina. De moment van per el bon camí.

Recomanacions musicals

 

Gaza