Reseña: Infocracia. La digitalización y la crisis de la democracia (II)

 Reseña:

El segundo capítulo del libro  lleva por título Infocracia. Veámoslo con detenimiento.

Infocracia es el sistema por el cual la digitalización y la información corroen el espacio público dando lugar a un debilitamiento de la democracia. Nombra a Habermas y su "Historia y crítica de la opinión pública*", donde se puede leer lo siguiente: " Con un público lector general, compuesto principalmente por los ciudadanos urbanos y la burguesía, y que se extiende más allá de la república de los sabios (...), se forma una red relativamente densa de comunicación pública, por así decirlo, desde el centro de la esfera privada" (pág.26). La aparición de la televisión, cambia el modelo de la esfera pública. El espectador se convierte en alguien pasivo, se introduce la "mediocracia" (pág.27). Este proceso no solo se ha extendido sino que se ha infiltrado de tal manera que la televisión ha modelado el debate público. La teatrocracia (pág.28) convierte en espectáculo, cualquier debate político y los políticos se transmutan en actores que deben dar la talla en la pantalla. Los argumentos en los debates son sustituidos por perfomance (pág.29). La gesticulación se adueña de los debates políticos, se pierde el mensaje y la sustancia de la política. El formato televisivo genera la necesidad de noticias breves: "En la era de la televisión, la noticia breve se convierte en la unidad básica de información en los medios impresos." (pág.29). Incluso la radio ha caído bajo el influjo de este modelo de banalización a través de la industria musical.

Han establece un sugestivo paralelismo ente dominación y su visualización. Se remonta a Platón y su famosa alegoría de la caverna**. Al decir de Han: "La pantalla arcaica de Platón ilustra el "dominio de los mitos" (pág.30). 

Las sombras de la alegoría de la caverna de Platón (514a-516a), son sustituidas con provecho en la visión distópica de Orwell*** y su telescreen (pág.30). Esas pantallas tienen como objeto la propaganda y el adoctrinamiento. Siempre está emitiendo y vigilando. Nadie puede desconectarlas. Se hacen rituales para dar salida al odio dirigido contra los enemigos del estado. Todos saben que deben actuar con entusiasmo, la pasividad es indicio de subversión. 

En el modelo de la telecracia (pág.30) la televisión entra voluntariamente en las casas. Del control y vigilancia se pasa al entretenimiento y la adicción a los programas favoritos. La dominación se hace amable. Han establece la comparación entre Orwell y su 1984 y Huxley**** y "Un mundo feliz". En esta distopía, el control se realiza a través del placer. Han puede afirmar que "Un mundo feliz, de Huxley, está en muchos aspectos más cerca de nuestro presente que el estado de vigilancia de Orwell. Es una sociedad paliativa. El dolor está mal visto. Incluso los sentimientos intensos son reprimidos. Todos los deseos y todas las necesidades deben ser satisfechos de inmediato" (pág.31). Si la telecracia es el modelo de la sociedad sólida -sociedad surgida de la Segunda Guerra Mundial hasta 1989-, Ahora ha sido substituida por la touchscreen (pág.32). El nuevo medio se llama smartphone. Este medio permite que las "personas ya no son espectadores pasivos que se rinden a la diversión. Todas ellas son emisores activos. Están constantemente produciendo y consumiendo información. (...) La fórmula de sometimiento del régimen de la información es: nos comunicamos hasta morir" (pág.32).

Novak Djokovic

 

Djokovic és un gran tenista, hi acaba de fer història al superar a Nadal amb títols del Grand Slam, 23. Però també s’ha guanyat a pols, ser un fatxenda de proporcions gegantines. La seva aptitud amb el Covid-19 mostra com és el personatge. S’ha negat repetidament ha vacunar-se, això sí, s’ha fet la víctima d’un complot contra la seva persona i sobre el seu estimat país (Sèrbia). Els esportistes d’elit, aquells que es converteixen en icones, no podem destriar a la persona i el personatge, formen un tot. Sembla que a Djokovic li agrada el personatge, a mi en molesta com a persona. 

Recomanacions musicals

 

Art i musica: Frederick Childe Hassam

 

 Frederick Childe Hassam

(1859-1935)

Heine viatge per el Harz (VI)

 Heine viatge per el Harz  (1824)

Ecologista avant la lettre:

(...) Així també aguanten a la vida aquells grans homes que s'enforteixen i s'aferren justament amb la superació de les dificultats i dels obstacles. Per les branques dels avets s'enfilaven esquirols i al dessota passejaven els cérvols grocs. Quan veig un aquests dolços i nobles animals, no arribo a comprendre com és que persones instruïdes troben gust a caçar-los i matar-los. Un animal d'aquests va tenir més bon cor que els homes i nodrí el lànguid regne de dolor de santa Genoveva." (pàg.47)

" Adesiara veieu com l'aigua regalima argentina de sota les pedres i rega les arrels i els filaments nus. Si us deixeu portar per aquest tragí, us semblarà escoltar les secretes històries didàctiques de les plantes i els batecs reposats de la muntanya. (...) Tot és un mormol i xiuxiueig deliciós, els ocells canten trencades melodies d'enyorament, els arbres murmuregen com amb mil llengües de noies, com amb mil ulls de noies ens miren les rares flors de muntanya, s'estiren cap a nosaltres des de les fulles meravellosament amples, graciosament dentades, enjogassats pampalluguegen els alegres raigs de sol, les enginyoses herbes s'expliquen històries fresques, tot és com encantat, cada vegada es fa més i més misteriós, un somni antiquíssim es fa realitat, l'estimada apareix... Ai, llàstima que desaparegui tan de pressa!" (pàg.47)

Heine viatge per el Harz (V)

Heine viatge per el Harz* (V) 

Heinrich Heine

...

"No hi ha res més anguniejant que veure causalment el propi rostre en un mirall a la llum de la lluna. Al mateix temps tocà una campana feixuga, pregona, i amb tanta durada i tan lentament que, desprès de les dotze campanades, vaig creure tot convençut que entretant s'havien escolat realment dotze hores i que el rellotge hauria de tornar a començar a tocar les dotze de bell nou. Entre la penúltima i l'última campanada tocà un altre rellotge molt de pressa, gairebé escridassant i potser enutjat per la lentitud dels seu compare. Quan les dues llengües de ferro, emmudiren i un silenci de mort regnà a tota la casa, tot d'una em semblà sentir al corredor, davant la meva cambra, un soroll vacil·lant i defallit, com el pas insegur d'un vell. Finalment, s'obrí la porta oi lentament entrà el difunt doctor Saul Ascher" (pàg.37). (...) "En quina relació racional es trobaria una aparició d'aquesta mena amb la raó? La raó, dic, raó". I el fantasma passà a fer una anàlisi de la raó, cità la Crítica de la raó pura** de Kant, vol 2, primera part, llibre segon, capítol primer, la diferència entre fenòmens i noúmens, després tractà la problemàtica creença en fantasmes, deixà anar un sil·logisme darrera l'altre i acabà demostrant per lògica que no hi ha fantasmes en absolut" (pàg.38).

Heine viatge per el Harz (IV)

 Heine viatge per el Harz* (VI)

"La meva cambra oferia una vista esplèndida de la muntanya de Rammel. Era un vespre magnífic. La nit l'encalçava a cavall del seu corser negre i la seva crina llarga voleiava al vent. Dret prop de la finestra, contemplava la lluna. De debò hi ha un home a la lluna? Els eslaus diuen que es diu Clotar i que la lluna creix perquè la rega amb aigua. Quan era petit, havia sentit a dir que la lluna era una fruita que, quan madurava, era collida per Déu i era col·locada, per a les altres llunes plenes, a un gran armari que hi havia a l'extrem del món, clavada amb taulons. Quan vaig fer-me gran, vaig  adonar-me que el món no era tan estret i que l'esperit de l'home havia romput les barreres de fusta i havia obert els set cels amb una gegantina clau de Sant Pere, amb la idea de la immortalitat" (pàg.35)

(...). Les històries de fantasmes també provoquen una sensació encara més esborronadora quan un les llegeix estant de viatge i, sobretot, de nit, a una ciutat, a una cambra, on mai no ha estat. Quantes coses esgarrifoses no deuen haver passat en aquest racó del món on ara jeus?, es pensa sense voler. Ultra això, la llum de la lluna penetrava ambigua dins la cambra, a la paret es bellugaven tota mena d'ombres intruses i, quan vaig incorporar-me al llit per mirar-les, vaig veure..." (pàg.37)