Segueixo llegint el Llibre de Harari*. A la Quarta part anomenada Veritat.
Capítol 15
Ignorància (Saps menys del que et penses)
.jpg)
Una de les característiques de la modernitat ha estat el ascens del individu “racional”. Sé racional es el tret del nostre temps. Això vol dir que ser racional, implica saber que cal fer en cada moment. Saber votar, escollir dona/home, comprar una TV, se racional va de la mà de la idea d’autonomia. Som els reis absoluts d’aquest món, cada vegada més accelerat i confús. Però, hi ho veiem contínuament, la gent s’equivoca i molt. Es fan acciones irracionals, tots els dies. Hi ha una certa confusió entre la intel•ligència individual i la del grup. S’ha arribat a la Lluna, però molt poques persones podríem explicar el cóm? El grup dona la falsa imatge de ser intel•ligent com individu, però de fet en sabem molt poc. Massa poc. Es veritat que aquest món, és inabastable per tractar d’entendre-ho tot. Avui no hi ha Hegels que valguin, necessitem experts. Un expert és algú que sap d’una petita àrea del saber.
En comparació amb l’home “primitiu” –caçador-recol•lector-, que sap fer de tot, la seva supervivència està en joc-, l’home modern, tindria moltes dificultats per sobreviure, sense totes les andròmines que necessitaríem per sobreviure un dia al desert, a la sabana o a la selva. No som Indianes Jones, ni MacGyvers o ja posats Jason Bourne.
En un món on la informació és immensa, “la il•lusió del coneixement” (Steven Sloman i Philip Fernbach)(pàg.304) fa que no tinguem que pensar gaire. Ja hi ha altres que ho fan per nosaltres. Però som conscients de la nostra pròpia ignorància? Sembla que no ho som. El nostra pensament té a veure amb els prejudicis, aquesta paraula sembla odiosa, però, diríem que es el grau zero del coneixement. Els prejudicis son coneixements que el grup es fa seva. Això podia funcionar quan el món era menys complex que ara. La incertesa fa trontollar els nostres prejudicis. La societat hi ha una barreja de gent que sap coses, altres accepta sense manies el que es diu. Es parla a la TV de tot, però no ho entenem, un expert ha de parlar 5’ a la TV, que pot dir perquè no avorreixi a l’audiència? Cal donar consignes, eslògans, ara ja son tuits. Més enllà de 15 paraules estàs acabat, ningú et farà cas.
Hi ha gent que és pensa que el fet faran canviar l’opinió de la gent. En un altre món això seria possible, però ara i ací, això no funciona. Els prejudicis si son molt arrelats, fan de barrera als fets. Si a més estàs dins de bombolles socials, on tothom, pensa igual, llavors, qualsevols fet que vagi en contra del teus prejudicis, voldrà dir que aquest fet no es real, no té validesa, es transformarà amb propaganda, quedarà reduït a mera opinió. I això es un autèntic problema per les societats democràtiques. Perquè la mentida es converteix en la matèria prima dels debats polítics. El coneixement requereix temps i reflexió, hi ara mateix no temin de temps, altres urgències passen al davant.
Amb aquest context, l’afirmació de Harari es provocativa: “el gran poder distorsiona inevitablement la veritat. El poder no és més que canviar la realitat més que veure-la tal com és” (pàg.308). Hi ha prejudicis, i també poder, dos eines per transformar la veritat. El poder es acció, mantenir-se al poder es la seva lògica, des de Maquiavel això és així! Els governs es mouen en un món ple de contradiccions, i llavors, què val més, els fets o un relat creïble per poder mantenir-se? A la gent, no li agrada les veritats, les responsabilitats, prefereix atribuir culpes els altres. Ni el canvi climàtic passa per nous estudis, ja n’hi ha masses, ni la necessitat de superar els combustibles fòssils, ni les desigualtats en un món cada vegada més hostil al ciutadà. En aquestes situacions d’emergència, qui pot seguir el consell de Sòcrates (pàg.310), de reconèixer la pròpia ignorància, es a dir, aturar-se, no seguir fent el que estem fent, sense reflexionar perquè ho fem?
