La pobresa extrema també es noticia

 

La Jéssica –el cognom no ha transcendit– i Munir Bakhatafdil, van morir asfixiats en unes barraques a Montcada i Reixac. Sembla que ara l’alcaldessa de Montcada Laura Campos, es vol treure de sobre aquest incident. Des de fa moltíssim temps hi ha hagut barraques a la llera del riu Besos. Gitanos i no gitanos (migrants) han acampat per els voltants del riu. Des de el tren (Renfe) és pot veure. Es responsabilitat de totes les Administracions lluitar contra aquesta exclusió social que porta dècades. El invisibles es fan “problema” quant passen desgracies com aquestes. Llavors tothom córrer per traueres de sobre responsabilitats i demanar els altres ajuts. La marginació social no es un problema emocional –vulnerables-, sinó de classes socials. Tenien fills, però estan sota tutela de la DGAIA, “per desemparament i no per indicadors de pobresa”. La pobresa té un componen econòmic importantíssim, però també, social i cultural. I es clar, també personal. Potser un desastre tenint-ho tot, a més raons, si no has tingut mai res.  Mentre tots son lamentacions, els desnonaments segueixen el seu camí destructiu per la vida de les persones que no poden pagar el llogar o les hipoteques que hipotequen vides. 

El esport blanqueja a Aràbia Saudí

 

Djokovic està fent el seu particular duel entre el govern australià i ell com representant d'ell mateix i la seva fatxenderia. Si fos una persona anònima el tema fa temps s'ha hauria acabat. Però el tenista i número 1 del ranking, és una altra cosa. Tant Federer com Nadal ja han expressat el seu parer sobre la qüestió, res  més calia vacunar-se, però sembla que no vol vacunar-se. I a Belgrad, s'ha muntat una escenificació orquestrada, per fer veure que el pobre Djokovic es víctima d'una conxorxa contra ell i per extensió contra Servia. Esperem per el be de tots, que el Ministre  d'immigració, Alex Hawke, faci el que toca, expulsar del país a Djokovic.

L'altre escàndol es jugar una Supercopa d'Espanya a Aràbia Saudí. Es clar que aquí no es responsabilitat exclusiva de la Lliga, també dels equips que es presten per diners, a jugar lluny d'Espanya. Quant hi ha diners, i es vol blanquejar una teocràcia fonamentalista, res millor que pagar milions perquè tothom vingui. El Dakar es un altre exemple. Ah si, no s'ha de barrejar esport i política, però allà ho fan precisament per això.

Recomendaciones musicales

El Granada perdona la vida al Barça B

 

Serè breu: El Granada a tingut suficient per empatar en els últims cinc minuts, davant d'un Barça inoperant i patètic. Una primera part dolenta, amb un resultat excel·lent, obra del davanter Luuk de Jong, el nou màxim golejador del Barça. Un equip que vol, però que no pot. A la segona part, un desastre. Canvis, dubtosos i l'expulsió de Gavi, han condemnat al Barça al seu propi calvari particular. Dembélé no ha fet res a la segona part i ha estat substituït per Álvaro Sanz. Lesió de Eric Garcia i entrada de Lenglet. 

Si hi ha un únic jugador que marca gols, no el pots substituir, perquè et quedes sense opcions de gol, i els partits es guanyant marcant gols !  Una vegada més el Barça va donant punts i oxigen els rivals en una exhibició de bondat i inoperància que tothom agraeix moltíssim.

Arte y música: Nikolai Yaroshenko

 

Nikolai Yaroshenko

(1846-1898)

Reseña: La selfie no sabe captar el alma

Fotografía analógica

¿Qué diferencia hay entre una selfie y una fotografía antigua*? Al hilo de las reflexiones de Roland Barthes, sobre la fotografía, dentro de un contexto de sociedad sólida (Z.Bauman), Byung-Chul Han, nos hace caer en la cuenta del abismo contextual en el que nos encontramos. En la fotografía analógica se plasma la “presencia” del retratado/a. En general, las fotografías de esa sociedad sólida, nos muestran poses para la posteridad. Un recuerdo de un momento irrepetible. Por eso, nos ponemos las mejores galas y tratamos de poner una cara digna. Así, por ejemplo, la fotografía de más arriba.

fotografía digital

(Selfie)

Lo real se transfiera a la fotografía. Sin embargo, en el actual contexto digital, la selfie, es el signo de estos tiempos líquidos (Z.Bauman). Lo característico de las selfie es su inmediatez. No se hace historia. Aquí y ahora se consume una instantánea que tiene como finalidad el olvido. El selfie es la representación de lo que denomina no-cosas. En la selfie, no se pone cara para pasar a la posteridad, sino que se posa burlándose de la eternidad. Las muecas, las expresiones exageradas, las payasadas son la moneda corriente. Entre la selfie y la fotografía analógica hay un puente, era el fotomatón. Allí, convive la payasada, la expresividad vacía, y la necesidad de pasar a la posteridad del DNI. La selfie no tiene vocación de memoria. Por eso, es necesario, renovar continuamente las poses, los gestos, las caras que se evaporan inmediatamente.  

El Rei no vol parlar del seu pare

 

Fotografia on tot son flors i violes! Cerimònia institucional on s’exalta als militars per la seva bona feina, malgrat que no sé sap quina de bona es aquesta. No serà per Afganistan o qualsevol altre lloc, més enllà del exercici patriòtic. Una vegada més es parla d’ETA i es fa un panegíric de les víctimes. Però no diu res de les 1.118 las víctimes mortals des de 2003 per violència de gènere. Això demostra que hi ha víctimes de primera i segona. Una cortina de fum, per deixar de banda al Emèrit i el seu retorn. M’ha agrada el cognom del que ha fet la fotografia, és molt adient.