La República no està morta!

 

Avui fa noranta anys de la proclamació de la República. La resta és història, una història plena de furor i guerra. D’una dictadura interminable (1939-1975) i una Transició què va blanquejar a tota l’etapa anterior. La Constitució del 1978, el cop d’Estat del 1981 què va canviar el rumb, escorant-se a la dreta. ETA i el terrorisme i la resposta del Estat amb el GAL. Els anys de creixement gràcies al totxo i a l’economia d’amics, ens va fer pensar què vivíem en el millors dels móns possibles. Però la crisi de 2007 ho va canviar tot. Les manifestacions multitudinàries del 11-S a Catalunya, demanant, més autogovern, una Monarquia en decadència, una corrupció sistèmica dins dels partits, especialment greu al PP, una STC sobre l’Estatut de Catalunya, què va impugnar a tota la ciutadania què havia votat en referèndum, va donar el tret de sortida cap d’independentisme. L’1 d’octubre de 2017 és va poder visualitzar els límits del Estat espanyol, amb la repressió inaudita de les forces expedicionàries a Catalunya. Va ser el punt de no retorn, almenys, a una part molt important de ciutadans. El Rei Felip VI, va aparèixer com la figura  d’aquesta repressió. El judici espectacle contra el representants polítics, i unes condemnes retorçant les lleis, per condemnar-los com a càstig  exemplar. Fins ara mateix, en què els nostres representants polítics, estan a la presó o al exili. La venjança segueix. Però la ferida és tan profunda, què de moment no hi ha remei.

La Segona República (1931-1939): 90 anys

 

Eleccions a la CCAA de Madrid

 

Les eleccions de la CCAA de Madrid, cauen molt lluny. La confrontació de la extrema dreta i tot els seus serveis auxiliars -què son molts- i els diferents partits què s'ha anomenen d'esquerres, son una bona caricatura del què és Espanya ara mateix. Una extrema dreta sense complexos, amb uns missatges què encaixen perfectament amb Twitter, sense fons ni perspectiva de projecta, envers d'unes esquerres, què lluiten cadascú per el seu compte. Díaz Ayuso, proclama al quatre vents, que la seva gestió de la pandemia ha sigut una fita amb la gestió de la crisi. S'ho oblida de dir les morts que ha causat la seva política sanitària. 

Pablo Iglesias  va marxar del govern, perquè ja no podia més, però ara es troba  què està en terra de ningú. Más Madrid, no el vol, i menys el PSOE. Amb un candidat que sembla condemnat a la oposició, com Illa a Catalunya. Perquè aquestes eleccions, que son un caprici de la presidenta de la CCAA de Madrid, es juga una mena de eleccions anticipades entre Pedro Sánchez i el PP. Casado ha adoptat un perfil baix per afavorir a la candidata. Mentre Vox, espera tranquil·lament  per poder acaparar una mica de més poder. A Madrid, com la resta d'Espanya, Vox no és un partit de extrema dreta, és un partit espanyol, i per tant, tan homologable com el PP, PSOE, o Cs. 

Recomendaciones musicales

 

Jugant amb els morts [Jugando con los muertos] (de Covid)

 

Confrontació de dades

"Parlem d'una cosa molt seriosa i les xifres són més expressives que les paraules", ha assenyalat Sánchez subratllant que Madrid tenia una incidència acumulada de contagis per 100.000 habitants els últims catorze dies de 325 casos, el doble que la mitjana espanyola, que se situa en 174. Per sobre de 250, ha recalcat, una comunitat està en situació d'"alt risc" i hauria de prendre mesures addicionals, cosa que Ayuso descarta a diferència de Catalunya més enllà de continuar confinant barris –tot i que els controls són mínims i l'activitat continua sent normal.

[Confrontación de datos]

"Hablamos de algo muy serio y las cifras son más expresivas que las palabras", señaló Sánchez subrayando que Madrid tenía una incidencia acumulada de contagios por 100.000 habitantes en los últimos catorce días de 325 casos, el doble que la media española, que se sitúa en 174. Por encima de 250, ha recalcado, una comunidad está en situación de "alto riesgo" y debería tomar medidas adicionales, lo que Ayuso descarta a diferencia de Cataluña más allá de continuar confinando barrios -aunque los controles son mínimos y la actividad sigue siendo normal.

Arte y música (IX)

 

Cuadros seleccionados:

1. Impresión, sol naciente - Monet 

2. Baile en el Moulin de la Galette - Renoir

3. Mesa, mantel y fruta - Cézanne

4. La Plaza San Marcos - Renoir

5. Wisteria - Monet

6. La urraca - Monet

7. Remeros en el Yerres - Caillebotte

8. La Rue Mosnier con Banderas - Manet

9. Camino a Versalles, Rocquencourt - Pissarro

10. El ensayo - Degas

11. Amapolas - Monet

12. Casa de campo con río - Cézanne

13. El puente de Charing Cross - Monet

14. El Gran Canal, Venecia - Manet

15. Casa Abandonada - Sisley

16. Mujer con sombrilla - Monet

17. Castaño en flor - Renoir

18. Cosecha de heno en Éragny- Pissarro

19. Jardín del artista en Giverny - Monet

20. El Estanque de Ninfeas - Monet

Josep Pla no és fa il·lusions ( i III)

 I

[Vida quotidiana de Pla]

La ciència féu molt de mal, és clar, a la teologia de les diverses religions i al que s'anomena la veritat revelada, però potser el que destruí definitivament aquestes insanitats foren tres documents: el diàleg de Plató titulat Euthyphron, el Tractat teològic-polític d'Spinoza i la carta de Jean-Jacques Rousseau a l'arquebisbe de París. Aquests tres documents són absolutament bàsics per l'alliberació de l'esperit i per pretendre a una certa i normal objectivitat, a un mínim de bon sentit, a una plausibilitat raonable. (pàg.86)

(...)

He anat a Riells i a la Clota/ amb Aurora -Aurora de la nit-./ I m'he quedat mirant l'alga morta,/ el cap ensopit./ Aquesta llunyania de Riells, tan aspra i tan estranya,/ deixa sentir, en els intervals de l'amor,/ la vaga remor de les onades.

Aquests versos tan dolents -impresentables- tenen per a mi, però, una certa importància onírica -diríem- perquè em concentren el record i la imaginació a l'època d'Aurora -a les tardes de Riells i de la Clota(1). (pàg.89)

"El poeta Josep M. de Segarra(2) ha vingut a l'Empordà a veure el mar, a reconciliar-se amb el mar. A Barcelona, és impossible veure'l: els diaris ho diuen cada tres per quatre. Ha vingut doncs a veure el mar de la nostra finestra. Li hem fet arròs, li hem donat un vas de vi, una rosa i li hem cantat una cançó" (pàg.91-2)

"En l'obra del poeta Sagarra el mar és una cosa remota, llunyana, una cosa de somni i fantasia. En la seva obra de tant de pes, d'un romànic torrat, tan plena de sucs d'herbes, de sofregits d'ocells, d'aigües de riera, de flor de romaní, el mar és el corbelleig llunyà, la lleugeresa, la versatilitat, la gent una mica aigualida, desmaixada i febrosa" (1920) (pàg.93)

Sensualitat persistent (1917). Aquesta edat en què corriu tot el dia amb la cigala sota el braç, quina tragèdia. És literalment horrible. L. tenia les cames i les cuixes perfectes. C. era molt golosa i notòriament massa ràpida. Aquella senyoreta (morena, pàl·lida, trista, però àvida) de la casa de cotes de Montaner (xamfrà a Aragó) era molt maternal i tenia coneixements precisos. Mercedes, del carrer d'Aribau, tenia una precocitat sensual madura. És curiós que les dones tinguin més precocitat per a aquestes coses que per a les de la cuina"(3) . (pàg.94-5) 

Escrit durant la República, a Palafrugell: "En el naufragi del passat que presenciem aquests dies, dues coses només s'aguanten fermes: la tradició representada per la rectoria i el mite català modern: l'anarco-sindicalisme. (...) Sospito que tot el demés -si hi ha una badada- serà desbordat fàcilment". (pàg. 96-7)

L'altar major cremat el 39(4). L'altar major de la parròquia de Sant Martí de Palafrugell era d'un barroc arravatat, d'una eloqüència teologal que impressionava. La fusta de color d'or vell, espessa de garlandes i de fruites, flamejant de moviment quan el sol moribund entrava pel resetó de l'església encarada a ponent i tocava el daurat polsós de la baluerna, semblava una immensa plata de relleno. Els macips que sostenien les columnes eren magnífics, d'una expressió viva". (pàg.98)

Pau Costa (1663-1726)

Escultor d'estil barroc

Currículum vitae: Vaig acabar la carrera d'advocat en juny 1919 (22 anys). Poc desprès vaig  entrar a Las Notícias, amb el Sr. Miró de redactor en cap. (...) Sensació que passava tan a la superfície de tot que relliscava sobre les coses i la gent. La sensualitat em produïa una gran tristesa, que vinguda l'hora de l'esgotament físic m'excarcerbava.(...)

Poc temps a Las Noticias. A l'agost, Calella. Al setembre, servei militar a Girona. Militars, putes i xancros. El Recó molt important. Les dones eren massa complicades per la meva construcció primitivitzant, embadocada, inefable, gauguiniana. (...) Passió per Girona.

Després, al'octubre, Barcelona -La Publicitat de la nit. Escric molta paperassa. Pensió de la Rambla de Catalunya -entre plaça i Granvia. Mercedes Carreras. La germana, relació amb el músic -festejaven sobre el llit. Època molt important sense cap solució apreciable. Al diari: sensació del precipici. Desgana de tot.

Marxo a París poc abans de l'11 d'abril de 1920(5)

-----

(1) A la nota 23 diu: Aurora Perea Mené (1920-1969), amb qui Josep Pla va mantenir una llarga relació durant la postguerra (vegeu Josep Pla, la vida lenta.Notes per a tres diaris 1956-1957-1964, edició de Xavier Pla. Barcelona. Destino, 2014).

(2) En la nota 24, ens diu que el text és recollit a Homenots. Quarta sèrie, OC, XXIX. Barcelona: Destino: 1975. 

(3) A la nota 25 ens diu què El quadern gris, ja explica aquesta descripció descarnada de la casa de cites. Pla no era un Charles Bukowsvki, però la seva visió de la dona i el seu paper a la societat, la condemna a la llar i  a la cuina. No estranya què Montserrat Roig, li tingués tanta tírria. És pot ser un escriptor enorme i una persona horrible [tots són horribles, uns més què d'altres], no són incompatibles.

(4) A la nota 26 diu: En diversos punt de l'Obra Completa Josep Pla fa referència al retaule barroc de Palafrugell amb termes similars. A tall d'exemple, vegeu El meu país, OC VII. Barcelona: Destino, 1968, p.163. D'altra banda, l'incendi al qual es refereix Pla no va ocórrer el 1939, sinó el 23 de juliol de 1936.

(5) Nota 28. Les referències descrites en aquest breu currículum vitae es corresponen amb el període descrit a la part final d'El quadern gris, el dietari de joventut de Josep Pla i primer volum de l'Obra Completa, publicada el 1966.