Viatges, Llibres, Reflexions, Imatges, Musica, Filosofia, Literatura, Política, Miscel·lània, Blog de Viatges
dimecres, 23 de desembre del 2020
La fiscalia i la nova inquisició
dimarts, 22 de desembre del 2020
Ferreres i el seu ull clínic
Pobreza y pandemia
Avui hi ha loteria nacional, no he mirat res, de moment. Més tard comprovaré que no m’ha tocat res. Sóc afortunat per no tindré angoixes per si en toca o no. Malament, quan tot depèn de l’atzar. En temps on la precarietat es cada vegada més profunda, s’escolta una lletania que no m’ha agrada, i és la pobresa infantil. No se suposa que són els pares els pobres? Per què volem estendrà aquet epítet, “pobresa infantil”? Quan era petit, nosaltres no tenien cap sentiment de pobresa, malgrat que objectivament, ho érem. Vivim en temps que no hi ha garantit ni un plat a taula. No és això, la constatació d’un fracàs estrepitosos de la nostra societat i del nostre sistema econòmic? Aquest sistema és diu, capitalisme. El què està en crisi és precisament, aquest sistema. Es capaç de crear riquesa, però malauradament, la distribució de la riquesa que es produeix, es concentra en molt poques mans.
[Hoy hay lotería nacional, no he mirado nada, de momento. Más tarde comprobaré que no me ha tocado nada. Soy afortunado por no tener angustias por si toca o no. Mal, cuando todo depende del azar. En tiempos donde la precariedad es cada vez más profunda, se escucha una letanía que no me gusta, y es la pobreza infantil. ¿No se supone que son los padres los pobres? ¿Por qué queremos extenderá aqueste epíteto, "pobreza infantil"? Cuando era pequeño, nosotros no tenían ningún sentimiento de pobreza, a pesar de que objetivamente, lo éramos. Vivimos en tiempos que no hay garantizado ni un plato en la mesa. ¿No es eso, la constatación de un fracaso estrepitosos de nuestra sociedad y de nuestro sistema económico? Este sistema se llama, capitalismo. Lo que está en crisis es precisamente, este sistema. Es capaz de crear riqueza, pero desgraciadamente, la distribución de la riqueza que se produce, se concentra en muy pocas manos.]
diumenge, 20 de desembre del 2020
divendres, 18 de desembre del 2020
El TC quema la libertad de expresión
"No es libertad de expresión el ultraje a la bandera de España.
Así se lo ha dictado el Tribunal Constitucional en una reciente sentencia. El órgano de garantías constitucionales ha emitido una nota donde adelanta el sentido del fallo. Las expresiones “Aquí tenéis el silencio de la puta bandera” y “hay que prenderle fuego a la puta bandera” fueron proferidas por un sindicalista y le valieron una condena por el artículo 543 del Código Penal por "ultraje a España". Una condena que, dicta el Tribunal Constitucional, no vulnera sus derechos fundamentales.
El TC se ha transformado en censor de las libertades públicas, la defensa de la Unidad de la Patria es el motivo que quemar la bandera española -un trozo de trapo-, sea constitutivo de delito. ¿Si quemas la bandera catalana, es delito? ¡La bandera española es más sagrada que la estadounidense!
Resenya: John le Carré (I)
Rsenya:
John le Carré. Volar en cercles. Trad. Marc Rubió Rondon. El balancí 761, edicions 62, Barcelona, 2016.
Aquest és un llibre singular. És una mena de testament literari i personal sobre el fet d’escriure. Hi ha la gènesis de molts llibres que el lector pot gaudir, ara què le Carré ha mort (13/12/2020).
He llegit bona part dels seus llibres. Això gràcies a la col·lecció Bruguera. Libro amigo que va publicar tots els seus llibres. Potser el “honorable colegial” és un del seus llibres què més en va agradar. Hi ha un, potser era inevitable, un tall, en l’escriptura de le Carré. Hi una un abans i un desprès, de la fallida de la Unió soviètica, expressada amb el mur de Berlín, així, “El espía que surgió del frío”. La guerra bruta, de la Guerra Freda, va ser el moment dels espies, una guerra que era expressió de la raó d’estat, per altres mitjans. El seu llibre “La gente de Smiley” permet fer-se una idea d’aquesta guerra.
La segona etapa en l’escriptura de le Carré, es torna més crítica i mordaç envers el tripijocs dels serveis secrets. Sense la Guerra Freda, ara toca altres assumptes. Sempre es tracta d’un joc, en el que sempre perden els mateixos. Un element fonamental per mantenir aquests serveis, ha sigut el terrorisme. Ha sigut manà caigut del cel per totes les agencies de espionatge. La seguretat és el nou mantra oficial. John le Carré ha radiografiat aquests nous temps, amb ofici i economia de mitjans. Un minimalisme narratiu per dibuixar els nous espais on és juga en la vida de les persones i es porten al límit, a les societats democràtiques.
En aquestes memòries, des de els seus inicis, de la seva afició a escriure, del seu pare, un capítol imprescindible, per la seva franquesa i un punt irònic què es tenir un pare tan fatxenda.
Al inici del seu llibre diu això: “Reconec que va ser gràcies al meu èxit que vaig treure la millor versió de mi mateix, i en línies generals, tant si aquesta versió era bona com, si no, això és el que vaig fer” (pàg.19). Això si és una confessió i un motor per fer el que ha fet. Copsar el pols de la nostre societat.
dimecres, 16 de desembre del 2020
La ley mordaza asfixia la libertad de expresión