Recomendaciones musicales

René Magritte

Ressenya: Retrats literaris (II)

Resenya: Castellet (II)

Al pròleg de Jordi Herralde, hi ha paraules amigues per Castellet i un annex on recull fragments del retrats amb aquests “escenaris de la memòria”.

De tots els personatges, el més estrany, perquè el escriptor i traductor també ho és, és el retrat de Pere Gimferrer. Ens explica, que no sempre va portar barret i precisa el moment  en què ho va fer. 

Pere Gimferrer

“Hi ha qui diu que ha estat a casa seva. Una vegada Juan Benet, el novel•lista madrileny, va estar a punt d’entrar-hi: en tot cas, va poder donar una llambregada passadís enllà, i endevinà només una muntanya de llibres. (...), Jaime Salinas, aconseguí passar-hi un parell d’hores.”. Hi ha una descripció de casa seva, com si entressis al sanctasantorum, allà ón en paraules d’Espriu diu: “Darrere aquesta porta visc”. Castellet fa una descripció minuciosa de la casa i del escriptor.

Els retrats dels personatges, són molt diversos, i és impossible resumir-ho, perquè no faria justícia. Però, hi ha un transfons, que marca els personatges.  Aquest retrats, en general, pertanyen a una època ja passada. El franquisme ho impregna tot. La misèria moral dels vencedors de la Guerra Civil, creà una atmosfera irrespirable, per tots, per començar els que van perdrà la guerra, i especialment, a tots aquells que és dedicaven a la cultura. 

El retrats de Carles Barral, es un bon exemple, del que va haver de batallar contra la censura franquista. Hi ha un moment, parlant de Joan Fuster, que expressa una idea aterridora. Parlant de fer una antologia, i diu: “I és una proposta coherent com si fos d’un país europeu normal, malgrat la censura i el baix nivell cultural espanyol. I vaig pensar que, com sempre, el cas català és diferent. (...) Quan m’has dit que el teu article sobre la situació dels escriptors catalans, a Ínsula, havia passat per la censura sense entrebancs, era clar que la censura et podia permetre el que deies mentre ho diguessis en castellà! La llengua va ser el primer objectiu de la censura i ho ha estar des del principio, des que Franco va guanyar la guerra. Aquest és el moll de la qüestió. Què passa quan es prohibeix l’ús públic d’una llengua? Quina sortida hi ha?

“Se m’acut, ara, que fa cinc anys, el juliol de 1954, en van convidar al Congreso de Poseía de Santiago de Compostel•la. Hi havia poetes de totes les llengües de l’Estat. (...) vaig anar preguntant a alguns congressistes castellans què farien en una situació com la nostre, és a dir, de prohibició de la llengua. La resposta va ser pràcticament unànime, és a dir, que no podien imaginar un món on la llengua els fos prohibida. (...) No tenien resposta a les meves preguntes”. (...) el problema no rau solament en el fet que ens trobem en una situació de dictadura. El difícil és establir un “diálogo” entre situacions tan diferents. (...) Què passarà en el futur si algun dia arriba la democràcia? Estimularà la imaginació? O seguirem com sempre des de fa segles? Com que ni tu ni jo no ho veurem, ja s’ho faran!” (pàg. 439-440)

El context d'aquest retrat es el maig de 1959. Malgrat els avenços dins de la democràcia, l’estat de les autonomies, encarà té problemes per digerir el problema de la llengua. A Catalunya amb el bilingüisme. Sempre hi ha un grapat de intel•lectuals que voldríem que el millor que és pot fer una sola llengua, i endevinin quina volen?

L’última expressió  “ja s’ho faran!” és molt adient a Joan Fuster.

Ressenya: Retrats literaris (I)

Ressenya:

Josep M.Castellet, Retrats literaris. Els escenaris de la memòria. Seductors, il•lustrats i visionaris. Tres escriptors amics, Pròleg de Jordi Herralde. Biografies i memòries, 96. Edicions 62, Barcelona, 2018.

El text és un recull de vivències en primera persona amb els autors que apareixen en aquest retrats. Els retrats són aproximacions aquest homes i dones que apareixen, sense edulcorar-les, ni fent-los millors del que són. És pot ser un gran escriptor i a la vegada està ple de defectes. El lector no cal, potser, saber que aquest escriptor/ra té manies –com tothom-, el que li interessa és el què escriu. Per això, el recull de retrats que es perfilen en aquestes pàgines, són força variats, i alguns força significatius de la literatura catalana i altres del món de la cultura i la intel•lectualitat del país, i fora d’ella.

No faré de espoiler. Cal llegir el llibre. Les instantànies del autors/ras son de la memòria de Josep M.Castellet (1926-2014). L’autor per la seva basant d’editor i escriptor ha conegut a tothom del segle XX. Molts del retrats són molt llunyans amb el temps. La memòria és fluixa, per això, Castellet, prenia notes, que molt després les feia servir per reconstruir les converses i històries que desenvolupa en aquest recull.

Com sempre, aquesta varietat, fa que els retrats siguin molt desiguals. No en la seva qualitat literària, sinó en el possible interès que pot tenir per el lector. Quan t’ha acostes a la humanitat del personatge, te a dones que tots son molt humans, és a dir, tan febles o forts com qualsevol persona que pugui passar per el carrer. I malgrat això, és clar, que aquests referents, tenen cadascú d’ells la força per haver sobresortit en la seva activitat, sigui literària, política o en termes més genèric, intel•lectual.

Del autors/res que desfilen per aquest escenari de la memòria de Castellet, m’han interessat el retrat extens e intens de Manuel Sacristán, José Luis Arangurén, Gabriel Ferrater, Joan Fuster, Alfons Comín, Baltasar Porcel, Montserrat Roig, Mercè Rodoreda, Pere Gimferrer, Carles Barral. Hi ha més retrats.

Recomendaciones musicales

El otoño del patriarca

Pujol compleix 90 anys ignorat pels independentistes i demonitzat per la dreta [ Pujol cumple 90 años ignorado por los independentistas y demonizado por la derecha]

Aristóteles decía que “nadie puede  considerarse dichos hasta que muere” (EN, 1101 a 5). Si hiciéramos caso a esta sentencia, deberíamos valorar la vida buena al final de nuestra vida y no como consecuencia de determinadas acciones por importantes que hayan o pueden ser. La vida, como se dice, da muchas vueltas. Es aquí donde aparecen las figuras de Príamo y Creso, yo añadiría la Jordi Pujol. Como dice Kahneman: “ Por absurdo que pueda parecer, yo soy el yo que recuerda, siendo el yo que experimenta, el yo que da contenido a mi vida, un extraño (el subrayado es mío) para mí”.

Siguiendo la lógica del sesgo del pico final, y suponiendo, que es mucho suponer, que ese yo que recuerda, pueda trasladarse al yo colectivo, la figura del Jordi Pujol y su autoinculpación permitiría comprender por qué no podrá tener una plaza o calle o una escuela con su nombre.

* De Príamo a Jordi Pujol

Recomendaciones musicales

En homenaje a Ramón Trecet

Recomendaciones musicales