El nacionalismo según Mario Vargas Llosa

Estructures obsoletes que no calen: l'exèrcit

Incerta glòria (XI)

IV

(...) ¡ Va caure a l’acte dins el cup sense ni un miol! És formidable... mentre tu... oh, tu ets quasi tan porc com ell, ¿com és doncs que no t’he esclafat encara? És que tu ets un porc covard [ habla de Lamoneda] , ets un cuc. Sempre m’ha fet horror la vista dels cucs esclafats; els surt de les tripes una cosa verdosa i llefiscosa que em fa venir pell de gallina. El fàstic no té límits, és un altre infinit.” (pàg.778-9)

(...) Heu sabut inventar la paraula malícia; d’això heu estat capaços, però de res més. La vostra imaginació no dóna més de si. Totes les llengües del món tenen aquella paraula i n’ignoren una altra, bonícia, tanmateix elemental; ¡cap llengua d’home no ha estar capaç de crear-la! I és que les llengües les fan les pobles i l’única mena de sagacitat que arriba a comprendre el poble honrat i treballador és la sagacitat per el mal. ¿La sagacitat per el bé? Ni  la sospiten. Pobre sant Pau apòstol, com vas perdre el temps recomanant-nos que fóssim càndids per al mal i astuts per al bé; això seria la bonícia i, ja ho veus, cap poble del món no ha estat capaç d’inventar aquesta paraula. (...) I de fet tenen raó; de fet no hi hauria d’haver res més que mal, de la mateixa manera que no hi hauria d’haver més que tenebra absoluta, fred absolut, no-res en definitiva. El no-res seria l’única cosa que no plantejaria cap enigma. Imagina’t el no-res, fes un esforç d’imaginació una vegada a la vida: el no–res absolut, el buit total, ¿què dic, el buit? (pàg.781-2)

(...) “El misteri és el cel”, deia, “¡el misteri és el bé! L’ infern no és més que pura vulgaritat, absurd, allò que no té sentit; és a dir, quasi tot. Remarca que dic quasi; (...). Però hi ha aquest quasi i gràcies a ell podem treure els ulls, just els ulls, i mirar enlaire”. (pàg.785-6)

(...) La glòria en aquest món es transforma en monotonia si dura més d’un instant. Un instant..aquell instant... si es deturés... ¡Instant, detura’t! Però si es detura, dura; deixa de ser eternitat per tornar a ser temps. (pàg.787)

(...) ¡Dia vindrà que les tietes creuran en Marx amb la mateixa bona fe que creien en les aparicions de santa Filomena! ¿Lluites de classe? ¿I per què no lluites de ties i nebots? ¿No seria una explicació de la història tan coherent com qualsevol altra? (...). Tots aquest romanços, revolució feudal, revolució burgesa, revolució proletària... ¡falòrnies! No hi ha res de tot això; només hi ha passions. Males passions, evidentment. En lloc de noblesa posa orgull; en lloc de burgesia, avarícia; en lloc de proletariat, enveja. (...); la nova passió ja apunta a l’horitzó de la història i el seu nom és luxúria. ¡Tothom es prepara a alliberar-se dels seus complexos! (pàg.788-9)

La casita de Cospedal

El relevo generacional en el PP

B.B.King

Incerta glòria (X)

VII

(...)  Ja ho deia en Soleràs. També solia dir, te’ns recordes, que els dos fronts s’haurien d’unir contra les dues reraguardes; i qui sap si no era pas una mala idea. Però ¿què és aquest conyac tan dolç i espès? ¡Fa tossir com tots els diastres! –i es va posar en efecte a estossegar fins a esgargamellar-se-. Els dos fronts mmmm... ¿què li passa a aquest Fundador ? Abans era un conyac feixista com una casa, ara vénen ganes d’escopir-lo, ¿és que s’haurà passat als rengles republicans? (pàg.601)

Últimes Notícies

I

(...) La guerra és estúpida, potser per això està tan profundament arrelada en el cor de l’home; el nen ja juga a la guerra fins si ningú no l’hi ha ensenyat. La guerra és estúpida, set d’una glòria que no pot ser assaciada; però ¿ho pot ser l’amor? ¿La glòria i l’amor en aquest món? I tota joventut no és més que la incerta glòria d’un matí d’abril, la tenebrosa tempesta travessada de llampec de glòria, però ¿quina glòria? (pàg.653-4)

N’hi havia que passaven els Pirineus. Allà lluny una altra guerra havia començat i jo també, pecador de mi, vaig sentir alguna vegada la temptació d’aquella altra guerra, d’aquella altra esperança. Però em descoratjava: ¿és que podem fer, em deia, més d’una guerra? ¿Podem estimar més d’una dona? ¿Tornar a cremar, si ja un cop vam cremar totalment? ¿Pot haver-hi altre amor, altra guerra, que l’única guerra i l’únic amor? ¿Què importa guanyar o perdre? Jo he perdut en tots dos jocs i ja no puc ser més que un fantasma, ¡ ja no puc viure més que de records! I si jo somniava guerra –i en somniava, Déu meu, durant aquells anys-, era sempre la mateixa, la nostra, la que havíem fet, com no sabia somniar altra dona que aquella que somnio encara i sempre (pàg.655)