Tomárselo con filosofía

Grecia en el laberinto

Grecia se debate ante la aceptación de la deuda o la salida de la UE. Ambos opciones son malas. Sin embargo, la retórica del partido de Alexis Tsipras deja poco margen. Alemania sigue marcando el compás de la contención presupuestaria y el pago integro de la deuda. ¿Cómo salir del callejón sin salida del gobierno griego? 

La sociedad griega escogió una opción clara: dejar atrás la austeridad suicida que ha llevado a la pobreza a una gran parte de la sociedad. Si los electores ven como el gobierno griego no puede evitar las imposiciones draconianas de la “Troika”, el descrédito de la política, dejará el terreno abonado para que en las próximas elecciones, el partido neonazi Alba Dorada, recoja los votos de una sociedad descreída y desencantada que escogerá la opción más extremista. ¿Es eso lo que quieren las instituciones europeas?

PSOE(drama)

L’obscè i el macabra (I)

Reseñas: L’obscè i el macabra

Joan Sales. Incerta glòria. Club Editor. 4 ed. Barcelona, 1971. Existe edición en castellano, ed.Planeta.

¿Cómo es posible no haber oído hablar de esta obra? Lo cierto es que la causalidad y la curiosidad hizo que escuchando la radio dieran en leer fragmentos de esta obra.

Incerta glòria (Incierta gloria) es una obra inmensa, literatura en estado puro, una obra que desgraciadamente no ha sido valorada en su justa medida. Alguien podría preguntar por su aparente invisibilidad en las letras catalanas. Y la razón que se podría dar son todas ellas mezquinas y miserables. Así somos también los catalanes, tan cainitas como nuestros hermanos del resto de la península. Una obra tan formidable que hace palidecer a “Jo confesso” de Jaume Cabré, una obra, brillante y potente, pero que al lado de esta “Incerta glòria”, resulta una obra menor.

¿Cómo resumir una obra enorme en calidad y también en extensión? Novecientas diez páginas para hablar de nuestra Guerra Civil. La visión de Sales también es la de los perdedores. Todos perdimos. La mirada de Sales pretende ser ecuánime, un notario que toma nota de todo lo ocurrido. Los personajes que aparecen van desde los anarquistas, socialistas, catalanistas, “gent d’ordre” (gente de orden), sacerdotes que ven peligrar su vida, y que narran historias. Un elenco de personajes imprescindibles para comprender el abismo que nos llevo a la destrucción moral y social.

Como el propio autor confiesa que, The uncertain glory of an april day, la frase aparece en “Los dos hidalgos de Verona” de Shakespeare, resume su obra.

El propio autor trata de explicar las claves para comprender su obra:

“Un fosc afany ens mou durant aquells anys turmentats i difícils; busquem, conscientment o no, una glòria que sabríem definir. La busquem en moltes coses, però sobretot en l’amor –i en la guerra, si la guerra se’ns entravessa. Tal va ser el cas de la meva generació.” (pàg.10)

El autor sigue precisando las motivaciones del por que de su obra:

“La set de glòria es fa, en certs moments de la vida, dolorosament aguda; tant més aguda és la set com més incerta és la glòria de què estem assedegats; vull dir, més enigmàtica. La meva novel·la tracta precisament de copsar algun d’aquest moments en algun dels seus personatges.” (pág.10)

Sales tiene en mente ese día de abril en que se proclama la República. Toda su generación quedará marcada para siempre. De la gloria de ese día al espanto de los extremos y de ahí la interminable Guerra In(civil). La novela se sitúa en esas fechas, aunque bucea en el pasado y llega a nuestra atroz posguerra.

La obra se estructura como un Diario en el que se anotan los hechos relevantes del día. Así en la primera entrada aparece anotada el lugar Castel de Olivo, 19 de juny. Una parte de  la obra se desarrolla en la descripción de una guerra de trincheras, en los paisajes del Bajo Aragón, donde casi nunca pasa nada. Hasta que naturalmente, pasan cosas.

¿Cómo hacer justicia de esta obra monumental? La respuesta es dar pinceladas de lo que se dice. De esta manera se intenta dar una ligera idea de su envergadura:

I

Castel de Olivo, 19 de juny

“ (...) No sabem res dels altres, ni ens importa; en canvi, voldríem que els altres ens coneguessin a fons. El nostre afany de ser compresos només es pot comparar amb la nostra desgana per comprendre ningú.” (pàg.20)

“ No ho neguis, la nostra família et feia tant fàstic com a mi; i et vas fer germà de Sant Joan de Déu per la mateixa raó que jo anarquista.” (pàg.21)

21 de juny

(...). Els primers dies m’hi perdia, fins que vaig descobrir que aquests paisatges no pertanyen a l’espai, sinó al temps; no són, doncs, paisatges, sinó instants. Cal saber-los mirar com qui mira un instant; com qui mira l’instant fugaç cara a cara” (pàg.26)

Dimarts, 22 de juny.

“- Bah, quan hauràs vist que en aquests pobles les dones mengen dretes perquè seure a taula és cosa d’homes, i no poden beure ví davant d’un home ni que sigui el marit...

-¿Ho diu de debò?

(...)

- Fa bé d’avisar-m’ho. Cada terra fa sa guerra.

- Sí, però el pitjor és la brutícia. Una dona que es banya queda jutjada, perquè en aquestes comarques només ho fan les perdudes” (pàg.30)

Dimarts, 23.

(...). L’essencial de l’emoció, saps: llegir-la en uns altres ulls. Aquesta és una de les nostres falles més sensibles: que les nostres emocions, per ser-ho de debò, necessitin un còmplice” (pàg.34)

(...) En canvi, no veig gaire clar que la guerra en sigui una; la primera batalla pot agradar per la novetat, la segona encara passi, però quan ja t’has trobat en unes quantes...Hi ha detalls d’una vulgaritat deplorable que, repetits, t’acaben la paciència.” (pàg.35)

“-Tot és porqueria, s ho vols dir així: obscè i macabre. Escolta, Lluís, ¿et penses que vas néixer d’una altra manera que tothom? (...) Ja ets prou gran per saber-ho: l’entrada obscena, la sortida macabra. L’entrada gratis, la sortida a garrotades. (...) “.

(pàg.38)

8 de juliol.

“ “Sento i experimento que sóc etern”, paraules de Spinoza. Sé aquesta cita de Spinoza per en Soleràs, ¿qui, si no ell, seria capaç d’empassar-se Spinoza? I la immensitat del nostre desig, ¿com explicar-se aquest misteri? ¿Com explicar-se que sentim aquest desig immens si no sabem de què el sentim, què desitgem?” (pàg.44)

“”Haig de viure”, em deia a mi mateix. (...); haig de viure, però ¿com es fa, per viure? ¡Viure! Un any de guerra, un any sense saber el que és una dona” (àg.46)

Dijous, 5 d’agost.

“Un home sol a peus embla un maniàtic; a cavall, es guanya el respecte general” (pàg.51)

(...) La nostre època, que és imbècil i extraordinària, ha volgut esquinçar els vels que cobrien la mort i la naixença, l’obscè i el macabre; si encara no ho has comprès, és que no comprens res de la nostra època.” (pàg.55)

“¿Què venia a fer aquí, exposant-se a ser afusellat pels anarquistes? ¿Pràctiques d’imbecil·litat? “El 1917 ha marcat el principi d’una nova Era, l’Era dels Imbècils: benaventurats els imbècils, perquè es faran amos del món..” –tal era una de les seves “profecies predilectes”; perquè ni caldria dir-ho, una de les seves flaques és profetitzar” (pàg.56)

Olivel, 7 d’agost.

(...) La flor de magraner hi és d’un vermell de glòria –i vaig pensar en la carlana. ¿Per què? ¿De quina glòria? ¿La glòria del pecar i la tragèdia? Quin melodrama, Déu meu. ¿The uncertain glory of an april day? (pàg.65)

Olivel, 10 d’agost

“-No sé si t’has fixat que el ciri pasqual s’encén el dissabte de glòria i s’apaga el dijous de l’Ascenció, i fins l’any que ve. Tots vivim amb l’esperança que cada any, el dissabte de glòria, es tornarà a encendre; el dissabte de glòria, és a dir, a principis de la primavera. Però vindrà un any que no s’encendrà. Un any no tornarà la primavera. ¿No has pensar mai que l’abril, el de la incerta glòria, se’ns està escapant dels dits? I incerta o no, és l’única glòria.” (pàg.80)

“L’abril se’ns escapa, creu-me, i aquesta porca guerra ens ho acaba d’esguerrar; pot durar molt de temps, prou per fer-nos la guitza a tots nosaltres. (...) El que vindrà després serà la nàusea, ¿o potser no n’has sentit a parlar? (...) (pàg.81)

“ Per què ens irrita tant, la religió? Una religió falsa no irritaria, més aviat divertiria; allò que ens irrita és que ens furguin la nafra –i precisament la nafra que ens cou més. Perquè, no t’hi dacis il·lusions, ells hi veuen just; per això ens irriten.” (pàg.83)

II

“-La pobra se’m va posar a plorar. No és pas dolenta; és tonta. En aquest pobles es f més mal per tonteria que per malícia.” (pàg.93)

“-¿Com li pot agradar un país així?

-De la mateixa manera que agrada una música trista o un capaltard de novembre o un record molt llunyà ...o una dona amb molt de passat.” (pàg.94)

11 d’agost.

“- El teu oncle m’ha parlat d’una estudianteta amb qui fas llargues passejades. Només en sé el que ell me n’ha explicat, que és una anarquista, que té males idees. ¿Saps què et dic, jo? Estima-la, però amb tota l’ànima; estima-la tant com puguis. Si no pots creure en res més, creu almenys en l’anarquisme. La qüestió és creure i estimar; si creus en alguna cosa, si estimes amb tot el cor, prou que aniràs trobant el bon camí de mica en mica”. (pàg.106)

PSC vía muerta

Prat del Llobregat

1:59:20

Mitja al Prat del Llobregat