Reseñas: L’obscè i el macabra
Joan Sales. Incerta glòria. Club Editor. 4 ed. Barcelona, 1971. Hi ha edició en castellà, ed.Planeta.
Com és possible no haver sentit a parlar d'aquesta obra? La veritat és que la causalitat i la curiositat va fer que escoltant la ràdio donessin a llegir fragments d'aquesta obra.
Incerta glòria (Incerta glòria) és una obra immensa, literatura en estat pur, una obra que malauradament no ha estat valorada en la seva justa mesura. Algú podria preguntar per la seva aparent invisibilitat a les lletres catalanes. I la raó que es podria donar són totes mesquines i miserables. Així som també els catalans, tan caïnites com els nostres germans de la resta de la península. Una obra tan formidable que fa empal·lidir Jo confesso de Jaume Cabré, una obra, brillant i potent, però que al costat d' aquesta Incerta glòria, resulta una obra menor.
- Com resumir una obra enorme en qualitat i també en extensió? Nou-centes deu pàgines per parlar de la nostra Guerra Civil. La visió de Sales també és la dels perdedors. Tots vam perdre. La mirada de Sales pretén ser equànime, un notari que pren nota de tot el que ha passat. Els personatges que hi apareixen van des dels anarquistes, socialistes, catalanistes, “gent d'ordre” (gent d'ordre), sacerdots que veuen perillar la seva vida, i que narren històries. Un elenc de personatges imprescindibles per comprendre l'abisme que ens porto a la destrucció moral i social.
Com el mateix autor confessa que, The uncertain glory of an april day, la frase apareix a “Els dos gentilhomes de Verona” de Shakespeare, resumeix la seva obra.
El mateix autor intenta explicar les claus per comprendre la seva obra:
“Un fosc afany ens mou durant aquells anys turmentats i difícils; busquem,
conscientment o no, una glòria que sabríem definir. La busquem en moltes coses,
però sobretot en l’amor –i en la guerra, si la guerra se’ns entravessa. Tal va
ser el cas de la meva generació.” (pàg.10)
L'autor continua precisant les motivacions del perquè de la seva obra:
“La set de glòria es fa, en certs moments de la vida, dolorosament aguda;
tant més aguda és la set com més incerta és la glòria de què estem assedegats;
vull dir, més enigmàtica. La meva novel·la tracta precisament de copsar algun
d’aquest moments en algun dels seus personatges.” (pág.10)
Sales
tiene en mente ese día de abril en que se proclama la República. Toda su
generación quedará marcada para siempre. De la gloria de ese día al espanto de
los extremos y de ahí la interminable Guerra In(civil). La novela se sitúa en
esas fechas, aunque bucea en el pasado y llega a nuestra atroz posguerra.
La obra se
estructura como un Diario en el que se anotan los hechos relevantes del día.
Así en la primera entrada aparece anotada el lugar Castel de Olivo, 19 de juny.
Una parte de la obra se desarrolla en la
descripción de una guerra de trincheras, en los paisajes del Bajo Aragón, donde
casi nunca pasa nada. Hasta que naturalmente, pasan cosas.
¿Cómo hacer justicia de esta obra monumental? La
respuesta es dar pinceladas de lo que se dice. De esta manera se intenta dar
una ligera idea de su envergadura:
I
Castel de Olivo, 19 de juny
“ (...) No sabem res dels altres,
ni ens importa; en canvi, voldríem que els altres ens coneguessin a fons. El
nostre afany de ser compresos només es pot comparar amb la nostra desgana per
comprendre ningú.” (pàg.20)
“ No ho neguis, la nostra família
et feia tant fàstic com a mi; i et vas fer germà de Sant Joan de Déu per la
mateixa raó que jo anarquista.” (pàg.21)
21 de juny
(...). Els primers dies m’hi
perdia, fins que vaig descobrir que aquests paisatges no pertanyen a l’espai,
sinó al temps; no són, doncs, paisatges, sinó instants. Cal saber-los mirar com
qui mira un instant; com qui mira l’instant fugaç cara a cara” (pàg.26)
Dimarts, 22 de juny.
“- Bah, quan hauràs vist que en
aquests pobles les dones mengen dretes perquè seure a taula és cosa d’homes, i
no poden beure ví davant d’un home ni que sigui el marit...
-¿Ho diu de debò?
(...)
- Fa bé d’avisar-m’ho. Cada terra
fa sa guerra.
- Sí, però el pitjor és la
brutícia. Una dona que es banya queda jutjada, perquè en aquestes comarques
només ho fan les perdudes” (pàg.30)
Dimarts, 23.
(...). L’essencial de l’emoció,
saps: llegir-la en uns altres ulls. Aquesta és una de les nostres falles més
sensibles: que les nostres emocions, per ser-ho de debò, necessitin un
còmplice” (pàg.34)
(...) En canvi, no veig gaire
clar que la guerra en sigui una; la primera batalla pot agradar per la novetat,
la segona encara passi, però quan ja t’has trobat en unes quantes...Hi ha
detalls d’una vulgaritat deplorable que, repetits, t’acaben la paciència.”
(pàg.35)
“-Tot és porqueria, s ho vols dir
així: obscè i macabre. Escolta, Lluís, ¿et penses que vas néixer d’una altra manera
que tothom? (...) Ja ets prou gran per saber-ho: l’entrada obscena, la sortida
macabra. L’entrada gratis, la sortida a garrotades. (...) “.
(pàg.38)
8 de juliol.
“ “Sento i experimento que sóc
etern”, paraules de Spinoza. Sé aquesta cita de Spinoza per en Soleràs, ¿qui,
si no ell, seria capaç d’empassar-se Spinoza? I la immensitat del nostre desig,
¿com explicar-se aquest misteri? ¿Com explicar-se que sentim aquest desig
immens si no sabem de què el sentim, què desitgem?” (pàg.44)
“”Haig de viure”, em deia a mi
mateix. (...); haig de viure, però ¿com es fa, per viure? ¡Viure! Un any de
guerra, un any sense saber el que és una dona” (àg.46)
Dijous, 5 d'agost.
“Un home sol a peus embla un
maniàtic; a cavall, es guanya el respecte general” (pàg.51)
(...) La nostre època, que és
imbècil i extraordinària, ha volgut esquinçar els vels que cobrien la mort i la
naixença, l’obscè i el macabre; si encara no ho has comprès, és que no comprens
res de la nostra època.” (pàg.55)
“¿Què venia a fer aquí,
exposant-se a ser afusellat pels anarquistes? ¿Pràctiques d’imbecil·litat? “El
1917 ha marcat el principi d’una nova Era, l’Era dels Imbècils: benaventurats
els imbècils, perquè es faran amos del món..” –tal era una de les seves
“profecies predilectes”; perquè ni caldria dir-ho, una de les seves flaques és
profetitzar” (pàg.56)
Olivel, 7 d’agost.
(...) La flor de magraner hi és
d’un vermell de glòria –i vaig pensar en la carlana. ¿Per què? ¿De quina
glòria? ¿La glòria del pecar i la tragèdia? Quin melodrama, Déu meu. ¿The
uncertain glory of an april day? (pàg.65)
Olivel, 10 d’agost
“-No sé si t’has fixat que el
ciri pasqual s’encén el dissabte de glòria i s’apaga el dijous de l’Ascenció, i
fins l’any que ve. Tots vivim amb l’esperança que cada any, el dissabte de
glòria, es tornarà a encendre; el dissabte de glòria, és a dir, a principis de
la primavera. Però vindrà un any que no s’encendrà. Un any no tornarà la
primavera. ¿No has pensar mai que l’abril, el de la incerta glòria, se’ns està
escapant dels dits? I incerta o no, és l’única glòria.” (pàg.80)
“L’abril se’ns escapa, creu-me, i
aquesta porca guerra ens ho acaba d’esguerrar; pot durar molt de temps, prou
per fer-nos la guitza a tots nosaltres. (...) El que vindrà després serà la
nàusea, ¿o potser no n’has sentit a parlar? (...) (pàg.81)
“ Per què ens irrita tant, la
religió? Una religió falsa no irritaria, més aviat divertiria; allò que ens
irrita és que ens furguin la nafra –i precisament la nafra que ens cou més.
Perquè, no t’hi dacis il·lusions, ells hi veuen just; per això ens irriten.”
(pàg.83)
II
“-La pobra se’m va posar a
plorar. No és pas dolenta; és tonta. En aquest pobles es f més mal per tonteria
que per malícia.” (pàg.93)
“-¿Com li pot agradar un país
així?
-De la mateixa manera que agrada
una música trista o un capaltard de novembre o un record molt llunyà ...o una
dona amb molt de passat.” (pàg.94)
11 d'agost.
“- El teu oncle m’ha parlat d’una
estudianteta amb qui fas llargues passejades. Només en sé el que ell me n’ha
explicat, que és una anarquista, que té males idees. ¿Saps què et dic, jo?
Estima-la, però amb tota l’ànima; estima-la tant com puguis. Si no pots creure
en res més, creu almenys en l’anarquisme. La qüestió és creure i estimar; si
creus en alguna cosa, si estimes amb tot el cor, prou que aniràs trobant el bon
camí de mica en mica”. (pàg.106)
