Reseñas: L’obscè i el macabra
Joan Sales. Incerta glòria. Club Editor. 4 ed.
Barcelona, 1971. Existe edición en castellano, ed.Planeta.
¿Cómo es
posible no haber oído hablar de esta obra? Lo cierto es que la causalidad y la
curiosidad hizo que escuchando la radio dieran en leer fragmentos de esta obra.
Incerta
glòria (Incierta gloria) es una obra inmensa, literatura en estado puro, una
obra que desgraciadamente no ha sido valorada en su justa medida. Alguien
podría preguntar por su aparente invisibilidad en las letras catalanas. Y la
razón que se podría dar son todas ellas mezquinas y miserables. Así somos
también los catalanes, tan cainitas como nuestros hermanos del resto de la
península. Una obra tan formidable que hace palidecer a “Jo confesso” de Jaume Cabré, una obra, brillante y potente, pero
que al lado de esta “Incerta
glòria”, resulta una obra menor.
¿Cómo
resumir una obra enorme en calidad y también en extensión? Novecientas diez páginas
para hablar de nuestra Guerra Civil. La visión de Sales también es la de los
perdedores. Todos perdimos. La mirada de Sales pretende ser ecuánime, un
notario que toma nota de todo lo ocurrido. Los personajes que aparecen van
desde los anarquistas, socialistas, catalanistas, “gent d’ordre” (gente de
orden), sacerdotes que ven peligrar su vida, y que narran historias. Un elenco
de personajes imprescindibles para comprender el abismo que nos llevo a la
destrucción moral y social.
Como el
propio autor confiesa que, The uncertain glory of an april day, la frase
aparece en “Los dos hidalgos de Verona” de Shakespeare, resume su obra.
El propio
autor trata de explicar las claves para comprender su obra:
“Un fosc afany ens mou durant aquells anys turmentats i difícils; busquem,
conscientment o no, una glòria que sabríem definir. La busquem en moltes coses,
però sobretot en l’amor –i en la guerra, si la guerra se’ns entravessa. Tal va
ser el cas de la meva generació.” (pàg.10)
El autor sigue precisando las motivaciones del por que de su obra:
“La set de glòria es fa, en certs moments de la vida, dolorosament aguda;
tant més aguda és la set com més incerta és la glòria de què estem assedegats;
vull dir, més enigmàtica. La meva novel·la tracta precisament de copsar algun
d’aquest moments en algun dels seus personatges.” (pág.10)
Sales
tiene en mente ese día de abril en que se proclama la República. Toda su
generación quedará marcada para siempre. De la gloria de ese día al espanto de
los extremos y de ahí la interminable Guerra In(civil). La novela se sitúa en
esas fechas, aunque bucea en el pasado y llega a nuestra atroz posguerra.
La obra se
estructura como un Diario en el que se anotan los hechos relevantes del día.
Así en la primera entrada aparece anotada el lugar Castel de Olivo, 19 de juny.
Una parte de la obra se desarrolla en la
descripción de una guerra de trincheras, en los paisajes del Bajo Aragón, donde
casi nunca pasa nada. Hasta que naturalmente, pasan cosas.
¿Cómo hacer justicia de esta obra monumental? La
respuesta es dar pinceladas de lo que se dice. De esta manera se intenta dar
una ligera idea de su envergadura:
I
Castel de Olivo, 19 de juny
“ (...) No sabem res dels altres,
ni ens importa; en canvi, voldríem que els altres ens coneguessin a fons. El
nostre afany de ser compresos només es pot comparar amb la nostra desgana per
comprendre ningú.” (pàg.20)
“ No ho neguis, la nostra família
et feia tant fàstic com a mi; i et vas fer germà de Sant Joan de Déu per la
mateixa raó que jo anarquista.” (pàg.21)
21 de juny
(...). Els primers dies m’hi
perdia, fins que vaig descobrir que aquests paisatges no pertanyen a l’espai,
sinó al temps; no són, doncs, paisatges, sinó instants. Cal saber-los mirar com
qui mira un instant; com qui mira l’instant fugaç cara a cara” (pàg.26)
Dimarts, 22 de juny.
“- Bah, quan hauràs vist que en
aquests pobles les dones mengen dretes perquè seure a taula és cosa d’homes, i
no poden beure ví davant d’un home ni que sigui el marit...
-¿Ho diu de debò?
(...)
- Fa bé d’avisar-m’ho. Cada terra
fa sa guerra.
- Sí, però el pitjor és la
brutícia. Una dona que es banya queda jutjada, perquè en aquestes comarques
només ho fan les perdudes” (pàg.30)
Dimarts, 23.
(...). L’essencial de l’emoció,
saps: llegir-la en uns altres ulls. Aquesta és una de les nostres falles més
sensibles: que les nostres emocions, per ser-ho de debò, necessitin un
còmplice” (pàg.34)
(...) En canvi, no veig gaire
clar que la guerra en sigui una; la primera batalla pot agradar per la novetat,
la segona encara passi, però quan ja t’has trobat en unes quantes...Hi ha
detalls d’una vulgaritat deplorable que, repetits, t’acaben la paciència.”
(pàg.35)
“-Tot és porqueria, s ho vols dir
així: obscè i macabre. Escolta, Lluís, ¿et penses que vas néixer d’una altra manera
que tothom? (...) Ja ets prou gran per saber-ho: l’entrada obscena, la sortida
macabra. L’entrada gratis, la sortida a garrotades. (...) “.
(pàg.38)
8 de juliol.
“ “Sento i experimento que sóc
etern”, paraules de Spinoza. Sé aquesta cita de Spinoza per en Soleràs, ¿qui,
si no ell, seria capaç d’empassar-se Spinoza? I la immensitat del nostre desig,
¿com explicar-se aquest misteri? ¿Com explicar-se que sentim aquest desig
immens si no sabem de què el sentim, què desitgem?” (pàg.44)
“”Haig de viure”, em deia a mi
mateix. (...); haig de viure, però ¿com es fa, per viure? ¡Viure! Un any de
guerra, un any sense saber el que és una dona” (àg.46)
Dijous, 5 d’agost.
“Un home sol a peus embla un
maniàtic; a cavall, es guanya el respecte general” (pàg.51)
(...) La nostre època, que és
imbècil i extraordinària, ha volgut esquinçar els vels que cobrien la mort i la
naixença, l’obscè i el macabre; si encara no ho has comprès, és que no comprens
res de la nostra època.” (pàg.55)
“¿Què venia a fer aquí,
exposant-se a ser afusellat pels anarquistes? ¿Pràctiques d’imbecil·litat? “El
1917 ha marcat el principi d’una nova Era, l’Era dels Imbècils: benaventurats
els imbècils, perquè es faran amos del món..” –tal era una de les seves
“profecies predilectes”; perquè ni caldria dir-ho, una de les seves flaques és
profetitzar” (pàg.56)
Olivel, 7 d’agost.
(...) La flor de magraner hi és
d’un vermell de glòria –i vaig pensar en la carlana. ¿Per què? ¿De quina
glòria? ¿La glòria del pecar i la tragèdia? Quin melodrama, Déu meu. ¿The
uncertain glory of an april day? (pàg.65)
Olivel, 10 d’agost
“-No sé si t’has fixat que el
ciri pasqual s’encén el dissabte de glòria i s’apaga el dijous de l’Ascenció, i
fins l’any que ve. Tots vivim amb l’esperança que cada any, el dissabte de
glòria, es tornarà a encendre; el dissabte de glòria, és a dir, a principis de
la primavera. Però vindrà un any que no s’encendrà. Un any no tornarà la
primavera. ¿No has pensar mai que l’abril, el de la incerta glòria, se’ns està
escapant dels dits? I incerta o no, és l’única glòria.” (pàg.80)
“L’abril se’ns escapa, creu-me, i
aquesta porca guerra ens ho acaba d’esguerrar; pot durar molt de temps, prou
per fer-nos la guitza a tots nosaltres. (...) El que vindrà després serà la
nàusea, ¿o potser no n’has sentit a parlar? (...) (pàg.81)
“ Per què ens irrita tant, la
religió? Una religió falsa no irritaria, més aviat divertiria; allò que ens
irrita és que ens furguin la nafra –i precisament la nafra que ens cou més.
Perquè, no t’hi dacis il·lusions, ells hi veuen just; per això ens irriten.”
(pàg.83)
II
“-La pobra se’m va posar a
plorar. No és pas dolenta; és tonta. En aquest pobles es f més mal per tonteria
que per malícia.” (pàg.93)
“-¿Com li pot agradar un país
així?
-De la mateixa manera que agrada
una música trista o un capaltard de novembre o un record molt llunyà ...o una
dona amb molt de passat.” (pàg.94)
11 d’agost.
“- El teu oncle m’ha parlat d’una
estudianteta amb qui fas llargues passejades. Només en sé el que ell me n’ha
explicat, que és una anarquista, que té males idees. ¿Saps què et dic, jo?
Estima-la, però amb tota l’ànima; estima-la tant com puguis. Si no pots creure
en res més, creu almenys en l’anarquisme. La qüestió és creure i estimar; si
creus en alguna cosa, si estimes amb tot el cor, prou que aniràs trobant el bon
camí de mica en mica”. (pàg.106)
