Funeral al RCDE Stadium!

 

Un partit estrany i un resultat (2-4) què podia haver estat escandalós si el Barça no s'hagués desconnectar a la segona part. Un Espanyol que a la primer part ha donat mostres de perquè té un peu a Segona Divisió, sense esma, ni intensitat, deixant que el Barça jugués un partit plàcid i fàcil i a sobre marcant gols. L'Espanyol s'ha activitat a la segona part, però el quart gol ha deixat tocat a tothom, especialment, al Barça que s'ha deixat anar i l'Espanyol ho ha aprofitat, per maquillar un desastrós partit. Ningú esperava que la primera part acabés amb una victòria del Barça per (0-3). El tècnic del Espanyol s'ha equivocat greument amb l'alineació del centre del camp. Això ho ha aprofitat un Barça que amb Pedri, Busquests i de Jong, han fet el què han volgut. 

El Barça ja és el nou campió de Lliga i deixa al Espanyol en situació d'emergència absoluta. El pitjor per l' Espanyol és què el calendari qui li queda és absolutament difícil per salvar-se. Un equip que necessita guanyar no pot jugar com a jugat avui l'Espanyol. 

Recomanacions musicals

 

Pon un piano en tu vida/ Posa un piano a la teva vida (I)

 

I

El mundo de la música que hoy denominamos "clásica" no siempre fue clásica. No tenía etiqueta. Nadie podía vivir de la música. Sin embargo, a partir de 1830, se empieza el largo y tortuoso camino hacia lo que hoy conocemos como la música clásica. Uno de los nuevos representantes de la nueva música fue Meyerbeer. Su talento para los negocios superaba su talento musical. En esta época se introdujo la claque. Así el crítico Gautier coincidía al defender que la claque "presta tanto servicio al público como a la administración del teatro. Si bien es cierto que en ocasiones su cometido ha sido proteger la mediocridad, a menudo ha servido para apoyar obras nuevas y arriesgadas, ha influido en un público indeciso y ha silenciado la envidia. Al postergar el fracaso de una pieza que ha exigido una gran inversión, ha evitado la ruina de toda una gran empresa y la desesperación de un centenar de familias. La claque anima actuaciones que sin ella serían aburridas y frías." (pág.122)

[El món de la música que avui anomenem “clàssica” no sempre va ser clàssica. No tenia cap etiqueta. Ningú no podia viure de la música. No obstant això, a partir del 1830, es comença el llarg i tortuós camí cap al que avui coneixem com la música clàssica. Un dels nous representants de la nova música va ser Meyerbeer. El seu talent per als negocis superava el talent musical. En aquesta època es va introduir la claque. Així el crític Gautier coincidia en defensar que la claque "presta tant servei al públic com a l'administració del teatre. Si bé és cert que de vegades la seva comesa ha estat protegir la mediocritat, sovint ha servit per recolzar obres noves i arriscades", influït en un públic indecís i ha silenciat l'enveja, en postergar el fracàs d'una peça que ha exigit una gran inversió, ha evitat la ruïna de tota una gran empresa i la desesperació d'un centenar de famílies. serien avorrides i fredes." (pàg.122)]

Para amplificar la resonancia de una nueva representación, por ejemplo, en la opera, la utilización de los periodistas y críticos se hizo proverbial. Había que generar expectativas. Las representaciones operísticas, debían generar ingresos, pero el verdadero negocio fue la generación de las partituras para el gran público. Las leyes de propiedad intelectual se estaba generalizando especialmente en Francia. Con las partituras, los artistas, recibían unos royalties por cada copia de partitura. La invención de la litografía amplió de manera exponencial la posibilidad de poner al alcance del público las partituras de las obras preferidas por el público. Como dice Orlando Figes "se formó un círculo virtuoso entre la producción de una opera y la reproducción de la música a través de la venta de partituras, y cada uno de los dos lados del negocio sumaba al éxito del otro. Este fue el momento en que la empresa musical se convirtió en parte de la economía capitalista moderna" (pág.124).

[Per amplificar la ressonància d'una nova representació, per exemple, a l'òpera, la utilització dels periodistes i crítics es va fer proverbial. Calia generar expectatives. Les representacions operístiques havien de generar ingressos, però el veritable negoci va ser la generació de les partitures per al gran públic. Les lleis de propietat intel·lectual s'estaven generalitzant especialment a França. Amb les partitures, els artistes, rebien uns royalties per cada còpia de partitura. La invenció de la litografia va ampliar exponencialment la possibilitat de posar a l'abast del públic les partitures de les obres preferides pel públic. Com diu Orlando Figes "es va formar un cercle virtuós entre la producció d'una òpera i la reproducció de la música a través de la venda de partitures, i cadascun dels dos costats del negoci sumava a l'èxit de l'altre. Aquest va ser el moment a que l'empresa musical es va convertir en part de l'economia capitalista moderna” (pàg.124).]

Art i musica: Johannes Vermeer

Johannes Vermeer

Ressenya: El cas Alaska Sanders (i III)

 

III

Com ja vaig dir, no vull fer d'espòiler, i per això no explicaré qui va matar a l'Alaska Sander. Però si puc donar els noms de tots els sospitosos que van desfilant per la novel·la:

Harry Quebert, Dustin Pergal, Ernie Pinkas,Marcus Golman, Perry Gahalowood, Nicholas Kazinski, Eric Donovan, Cinzia Lockart, Lauren Donovan, Patricia Widsmith, Lewis Jacob, Goldie Hawk,  Robbie i Donna Sanders, George i Sally Carrie, Brooke Rizzo, Andrea Brown, Stephanie Lahan, Michelle Spitzer, Eleanor Lowell, Ricky Positano i Samantha Fraser, Maria Lowell, Benjamin Bradburd. 

Com l'experiència és un grau, en Perry Gahalowood va plantejar la següent hipòtesi de treball:

"(...) en Walter no va maquinar res. En Walter no va matar ningú. En Walter no sols va confessar un crim que no havia comès, sinó que, per acabar-ho d'adobar, hi va involucrar el seu amic d'infància. D'això en dic una venjança. D'aquí ve la meva pregunta inicial, Eric: què va passar entre vostè i en Walter perquè ell estigués ressentit?" (pàg.300)

La reconstrucció del cas, va portar a obrir-n'ha totes les ferides del passat. L'Alaska va fer de catalitzadora per fer bullir passions i deutes que semblaven oblidats. Però si volien esbrinar que li va passar a l'Alaska tenien que trinxar el passat de tothom. Per què, qui podria resistir un examen a fons de nosaltres?

Del llistat de noms, hi ha el nostre assassí, que com passa sovint, no volia fer mal, i per esborrar el mal que ha fet, encarà ho embolica més.

Un llibre entretingut, allò que diríem un best seller. No hi ha una fórmula del èxit, però aquest llibre ja és copia del primer, i això vol dir que segones parts son sempre problemàtiques, no en vull ni imaginar una tercera entrega amb el títol "El Cas Gaby Robinson".

Ressenya: El cas Alaska Sanders (II)

 

En Kazinski va explicar-ho en tot luxe de detall. El resultat de tot plegar va ser la mort d’en Vance i Walter Carrey. Cal escoltar amb atenció el relats dels fets:

"-En Walter Carrey estava emmanillat a la sala, tot sol -va explicar en Kazinsky-. En Vance i jo l'observàvem des de la sala del costat, darrera del mirall unidireccional. (...) En Vance hi ha entrat amb un got d'aigua i li treu les manilles. Just en aquell moment li he vist la culata de l'arma de serveu sota l'americana. S'havia descuidat de deixar-la  fora abans d'entrar. (...). Llavors en Carrey ha començat a parlar. Va dir: "Me la vaig carregar jo, aquella puta". En Vance ha reaccionat amb molta calma: el tenia a punt de caramel per a una confessió voluntària. (...) Li ha preguntat si podia enregistrar la conversa i en Carrey li ha dit que sí. (...) "la vaig matar. Vaig matar l'Alaska". Llavors ha callat un moment i ha afegit: "La vam matar. No estava sol. L'Eric Donovan era amb mi". (...) I llavors, de cop i volta, en Carrey se li ha llançat al damunt i li ha pres la pistola. Ha anat tot tan ràpid que no he tingut temps de fer res. (...) Quan m'he ornat a posar dret he vist que en Walter havia aconseguit desempallegar-se d'en Vance i, abans que jo tingués temps de reaccionar, li ha engegat un tret al cap. He fotut un crit i l'he apuntat amb la intenció d'abatre'l, però de seguida s'ha posat la pistola d'en Vance a la templa i ha premut el gatell. Llavors s'ha fet un silenci sepulcral." (pàg.156-159)

En Perry Gahalowood no s'ho va perdonar mai no haver estat amb el seu company. En Eric Donovan va ser comdenant, malgrat que ell jurava i jurava que no havia matat l'Alaska.  Però al 2010, una nota anònima posava "CARREY I DONOVAN SON INNOCENTS" (pàg.165), l'havia rebuda la Helen la dona d'en Perry. La carta no era per ella, era per en Perry Gahalowood, però, l'efecte havia provocat una allau de sentiments enterrat en el passat. Marcus Golman i Perry Gahalowood, tornaven a trobar-se i tenien un repta enorme, si volien treure aigua clara d'aquell anònim.

Era possible reobrir el cas? Tornar obrir ferides a la petita comunitat de Mount Pleasant. No era potser, una broma de mal gust, tot plegat? Hi havia en Eric Donovan a la presó des de feia onze anys, sempre havia mantingut la seva innocència, malgrat la confessió d'en Carrey, el seu millor amic! 

La nota anònima era d'en Kazinsky, l'únic supervivent d'aquells fets, era ell qui va enviar la nota, però perquè ara? Què volia dir tot plegat? Què havia mentit, o s'havia inventat el que havia explicat de com havien anat les coses aquell dia fatídic al departament de la policia estatal? En Kazinski, estava en cadira de rodes, desprès de tenir un accident, on va a ser atropellat i el vehicle no va parar. En  Perry Gahalowood, havia perdut a la seva dona, la Helen, al 2008. Ella havia a anat a la casa d'en Kazinski.

Ressenya: El cas Alaska Sanders (I)

 Ressenya: 

Joël Dicker, El cas Alaska Sanders, Trad. Josep Alemany i Imma Falcó. La Campana. Barcelona, 2022.

Dicker sembla que té un patró d’èxit assegurat.  Ja ho va fer amb el anterior llibre seu, La veritat sobre  el cas Harry Quebert. Segueix la mateixa estructura de llibre anterior. Un crim oblidat i mal resolt, un eix temporal que va saltant com si fos el dial d’una ràdio buscant l’emissora adient, i sobretot, molts personatges, tots ells, poden convertir-se en sospitosos. Hi ha dos personatges centrals, l’escriptor Marcus Golman, i en Perry Gahalowood. I un personatge que va adquirint personalitat pròpia a mesura que la novel•la avança. No puc fer d’espòiler així que no podré explicar-ho tot. 

El fets son que el 3 d’abril de 1999 a la petita localitat de Mount Pleasant al estat de Nou Hampshire, al costat d’un llac troben a una noia morta. Els investigadors, els sergents Perry Gahalowood i Matt Vance,  tindran que esbrinar què ha passat. Al seu pantaló hi havia una nota que deia: SÉ EL QUE VAS FER. Tot plegat no sembla cap suïcidi i si un assassinat.

“En Gahalowood va començar el seu informe.

-La víctima és una jove de vint-i-dos anys que es deia Alaska Sanders. Era originària de Salem, Massachussetts. Ha mort aquesta nit passada d’un cop a la part posterior del crani” (pàg.46)

La investigació avança, començant detenint en Walter Carrey que havia sortit amb l’Alaska Sanders.  Ell, no pot entendre que poguí ser sospitós de rés, perquè estimava a l’Alaska. Però, com diu un dels personatges: "Els pobles bonics sovint estan habitats per gent molt tancada de mires. Hi ha un moment que has de saber marxar” (pàg.92). Sembla que en Walter Carrey, no era dels que volguessin marxar. A més la seva antiga amiga, la Deborah Miles, va dir els policies que en Walter podia tenir molt de geni i perdre els estreps. 

Dins de la investigació, va apareixia un altra nom, en Eric Donovan, que coneixia a l’Alaska quant vivia a Salem.  Van prendre mostres d’ADN en l’Eric Donovan, i ell, va estar d’acord.

El cas, es que la policia acaba per detenir en Walter Carrey. Diferents pistes sempre acabaven amb el mateix nom, Walter Carrey, el seu cotxe, un Ford Taurus negre. Al bosc, al costat del llac, hi van trobar una caravana amb un jersei tacat de sang de la noia. Hi havia ADN d’en Walter Carrey. També l’Eric començava a ser un sospitós habitual. El seu cotxe va ser vist per la carretera que porta al bosc i al llac. Walter Carrey, va calar foc a la planta on vivia sota a dels seus pares. 

En Gahalowood, en Vance i en Kazinski que havien anat a detenir en Walter van poder observar el desastre que havia provocat el incendi. Per acabar-ho d’adobar a les parets hi havia escrit PUTA INFIDEL. En Walter Carrey, es va entregar a la policia de Wolfeboro. El van portar a les dependències del quarter general de la policia. La policia ho tenia molt clar qui havia matat a l’Alaska. 

En Vance va demanar en Gahalowood que marxes de la sala de interrogatoris. A la sala va passar el que no podia passar de cap de les maneres. En Kazinski va explicar-ho en tot luxe de detall. El resultat de tot plegar va ser la mort d’en Vance i Walter Carrey. A més aquest últim, en el vídeo de la confessió va incriminar en l’Eric Donovan. Fi de la història. Cas resolt!