Les armes de foc no son el problema segons Donald Trump

 

Els EEUU desprès de la matança d’escolars a Uvalde (Texas), Donald Trump, l’amic dels patriotes, surt en defensa de les armes i naturalment de l’Associació Nacional del Rifle (NRA). Segons ell, cal més armes per solucionar aquests problemes.  La saviesa de Trump no té límits i així ha pogut dir: “l’única manera d’aturar una mala persona amb una arma és una bona persona amb una arma”. Vol fer de les escoles fortins blindats, no passa per la seva brillant ment, fer que no hi hagi armes, al contrari, cal més, però en les bones persones que les porten. Per tant, cal que els professors tinguin armes amagades, no se sap si al calaix de la taula del professor o algú altre lloc adient, a més de guardes de seguretat armats fins les dents, tanques perquè ningú pugui sortir/entrar, detectors de metalls, portes antibales, i el que calgui. Pensa Trump que així s’hauria acabat el problema. Perquè el problema sempre es individual, la ment malalta d’un noi o simplement, la maldat pertorbada, no és contempla mai que les armes siguin cap problema. 

Recomendaciones musicales

 

Arte y música: Isaac Levitan

 

Isaac Levitan (1861-1900)

El problema de l'educació segons Yuval Noah Harari

 Al llibre de Yuval Noah Harari, i les seves “21 lliçons per al segle XXI*”, a la cinquena part, hi ha el títol genèric de Resiliència. Al capítol 19, el tema del nostre temps, “Educació. El canvi és l’única constant”. 

El text comença per situar el problema: “La humanitat s’encara a revolucions sense precedents, totes les nostres antigues històries s’estan ensorrant, i encara no n’ha aparegut cap de nova per substituir-les” (pàg.355). I Harari és fa una pregunta molt pertinent: “Què hauríem d’ensenyar a aquest nen o a aquella nena que l’ajudés a sobreviure i prosperar en el món del 2050 o en el segle XXII?” (pàg.355)

La resposta que dona és “ningú no sap quin aspecte tindrà el món el 2050 –i ja no diguem el 2100- no podem respondre a aquestes preguntes” (pàg.355)

Vivim en un món accelerat de tal magnitud que no tenim eines per entendre cap a on anem. La tecnologia està creant sinèrgies cada vegada més complexes què escapen a la nostre comprensió. La biotecnologia, la intel·ligència artificial, el Big Data i el regnat dels algoritmes, esta creant un món ple de possibilitats, però que molt fàcilment pot escapar a la comprensió de la majoria de la ciutadania i crear societats dòcils al poder –societats post- democràtiques-. La tecnologia es sempre ambivalent, pot servir si està al servei de la societat, de la política, però pot també servir al poder en perjudici de la pròpia societat. 

La informació, el coneixement era una eina molt poderosa, encara ho és, però avui, vivim immersos en quantitats gegantines de informació. Com saber allò essencial o accessori? Com esbrinar allò significatiu d’allò què es soroll? Avui, si algú està interessat a buscar-ne informació té accés a documents oficials de totes les institucions polítiques o científiques, un altra cosa és poguer  entendre el llenguatge científic o polític. 

En aquest context que Zygmunt Bauman(1), va batejar com “temps líquids”, quin paper ha de jugar l’educació i la institució de l’escola?

Potser cal començar per una obvietat, la societat demana masses coses a l’escola. Però els Mestres no son pas millors que els pares del seus alumnes. També tenen limitacions, han sigut educats en un sistema on l’idea de estabilitat era una cosa que no calia posar-la en qüestió. Tenint en compte les pròpies limitacions d’aquells que han d’ensenyar el futurs ciutadans de la segona meitat del segle XXI, què cal ensenyar?

Diu Harari, “molts experts en pedagogia afirmen que les escoles haurien de passar a explicar “les quatre C”: pensament crític, comunicació, col•laboració i creativitat” (pàg.359). Què vol dir això? La resposta és que “les escoles haurien d’insistir menys en les habilitats tècniques i treballar més les habilitats d’ús general per a la vida” (pàg.359). Harari fa una comparació molt pertinent entre la frase de Marx i Engels: “tot el que és sòlid es desfà en l’aire” (Manifest comunista, 1884), per dir “Cap el 2048, les estructures físiques i cognitives també és desfaran en l’aire, o en un núvol de bits i dades”  (pàg.359).

Sembla que anem a un món on canviar de vida, de parella, de identitat, de treball, serà el pa nostre de cada dia, i això vol dir que tindrem que transformar permanentment si no vol quedar fora de joc. La perspectiva d’una vida més llarga o les expectatives de tota mena estaran al ordre del dia, farà inevitables preguntar-se “Qui soc jo?” (pàg.361).

Canviar és fàcil quant ets jove, hi ha “raons neurològiques” (pàg.362). Els adults, costa molt més. Canviar té costos molt elevats. Pensem com construïm tota una vida, on l’estabilitat era el patró comú de les nostres vides, sacsejades de tant en tant per canvis –pèrdua dels pares, de la parella, del treball- que feien trontollar les nostres estructures mentals. Ara sembla que anem a un nivell de canvis sense precedents. I a un que sembla inevitable, el canvi climàtic, que ens afectarà a tots i les seves derivades imprevisibles, que creant molta més aleatorietat a les nostres vides. A moltes empreses, depenent del sector, és clar, veuen en mals ulls que t’ha a palanqui en un lloc de treball, perquè segons ells, això és un indicador que no vols moure’t del teu àmbit de confort. Adéu al treball de per vida, ara la mitjana potser d’un parell d’anys. 

Com gestionar aquesta sensació de precarietat? Diu Harari, “necessitarem un munt de flexibilitat mental i grans reserves d’equilibri emocional” (pàg.363). I diu per remarcar les dificultats “no es pot aprendre resiliència llegint un llibre o escoltant una conferència” (pàg.363). Resiliència vol dir “la capacitat de tenir èxit de manera acceptable per a la societat malgrat un estrès o una adversitat que implica normalment un greu risc de resultats negatius.” (Cyrulnik, B. (2010, en Wikipedia). Nassim Nicholas Taleb (2), oposa resiliència a antifràgil. Així podem llegir: “L’antifragilitat és més què resiliència o robustesa. Lo resilient aguanta els xocs i segueix igual; l’antifràgil millora. Aquesta propietat s’ha amaga al darrera de tot el que ha canviat amb el temps: l’evolució, la cultura, les idees, les revolucions, els sistemes polítics, la innovació tecnològica, l’èxit cultural i econòmic, la supervivència empresarial, les bones receptes de cuina (...), els ascens de les ciutats, les cultures, els sistemes legals, els boscos equatorials, les bactèries resistents... inclús la nostra existència com a espècie en aquest planeta. I l’antifragilitat determina les límits entre el viu i l’orgànic (o complex), com el cos humà, i les objectes físics inerts, com la grapadora de la meva taula” (pàgs.25-26)

La idea de resiliència (robustesa, segons Taleb) permet afrontar els embats de la vida i sortir-se’n, però el matís de Taleb és molt important, perquè la idea de millora és pot donar per feta en el cas de la resiliència? Aprenem dels errors? Diu el tòpic que l’home és l’únic animal de ensopegar dues vegades en la mateix pedra, llavors, aprenem dels nostres errors, ja individuals o col•lectius?

Comencem a viure o conviure amb molta gent que te problemes de estrès, ansietat de trastorns de la personalitat, pateixen per els canvis accelerats, allò que diem, fragilitat. És un condició ontològica, es a dir, pertany a l’esser humà com a tal? Diria que sí, perquè les persones i les coses ens afecten, potser les pedres no tenen aquests problemes, però les persones si que patim. Quin és el problema? El problema és el món que estem construint, sense ànima i al servei d’un model inhumà, però fet per homes. 

Què podem ensenyar amb sentit els nostres adolescents, els nostres noi i noies que sigui veritablement rellevant per ells? La tecnologia és avui en factor tan rellevant i a l’hora tant seductor com perillós, que no som conscients del seu abast que tendim a subestimar-lo. Però, aquesta tecnologia no és neutra. El Big Data ja està instal•lat els nostres ordinadors o els mòbils, tu mateix dones dades contínuament a les empreses que trafiquen amb dades personals, que permeten saber millor que tu, qui ets i què vols. El clàssic “coneix-te a tu mateix” (pàg.366) encara ressona, però al altra costat  hi ha què té interès per saber-ho. Tenim dues opcions: deixar-te anar, per viure a una mena de Matrix o The Truman Show (pàg.366) i llavors, els algoritmes ja triaran per tu, o intentar coneixe't a tu mateix, el que vol dir, ser responsable de la teva vida, en tots els mal de caps que això vol dir: encarar la vida amb la certesa que no hi ha res de segur, però al mateix temps, sent solidari amb la restes d’homes i dones que tenim al costat, treballant per crear xarxes solidaris –molt fràgils- i intentat que la dignitat humana sigui un criteri d’actuació.

Massacre en una escola de Texas

 

Hi ha notícies que res més poden passar els EEUU. Una d'aquestes notícies son les massacres a les escoles. A cap país del món succeeix això. Segons els partidaris de portar armes de foc, no hi ha cap connexió entre comprar dos fusells d'assalt i la posterior massacre. Diu Biden que "n'estic fart, hem d'actuar", però com pensa fer-ho? 

Amb una societat on pots comprar-te un arsenal de guerra, totes les paraules no serveixen de res. El lobby (grup de pressió) de les armes, no vol sentir a parlar de cap prohibició, i com hi ha estats que volen les armes, per exemple, Texas, Biden ja pot cantar. Ara lamentacions i molta xerrameca, fins que un altre noi volgui batre un altre record de morts a la propera escola. 

Ressenya: "Vox i el us de la història"

 En la revista Claves de Razón Práctica, nº282, mayo/junio 2022, apareix un article de Jesús Casquete, “El tiro largo de la historia en el nacionalpopulismo” (pág.70 y ss.), en ell parla de la “guerra cultural” que els partits “nacional-populisme” han declarat. En l’anàlisi és parla sobre tots del cas alemany, amb la AfD, també és menciona Vox, i remet al article de Ballester “Vox y el uso de la historia: el relato del pasado remoto de España como instrumento político*” per analitzat detingudament el cas de Vox i el context espanyol i el seu revisionisme històric. Tot el què ve pertany a l'anàlisi que fa. 

Com diu l'articulista, les “referències històriques des d'aquest partit és intensa; són recurrents en particular les al·lusions a personatges i fites de la Reconquesta, de l'Espanya imperial dels Àustries, i de la conquesta i la colonització d'Amèrica, utilitzades en tot moment amb una finalitat política en el present.”. La història contemporània i recent són escasses, doncs, el relat s'adequa malament a les seves intencions propagandístiques d'una Espanya imperial.

La seva visió imperial té conseqüències en la seva mira del món actual en reforçar alguns dels seus “ideals” ideològics:

1.- La Reconquesta com a model ideològic davant de la “marea” immigrant.

2.- Les gestes militars i els seus herois són glorificats com a expressió del “bon espanyol” davant els actuals governants.

3.- La història es posa no al costat de la veritat, sinó del relat que s'avé millor a la seva visió maniquea de les coses: el bé i el mal, nosaltres i els estrangers.

4.- Denuncien la manca de compromís amb l'essencialisme espanyol, les fonts del qual es troben al segle XIX i el franquisme, davant l'actual estat de coses –Transició democràtica i democràcia-.

5.- La lluita per aquest essencialisme requereix una nova guerra cultural contra l'esquerra, que segons ells, és el responsable de la manca d'espanyolitat a la nostra societat, assetjada des de fora per la immigració i des de dins per forces dissolvents de la unitat nacional .

[Como dice el articulista, sus “referencias históricas desde este partido es intensa; son recurrentes en particular las alusiones a personajes e hitos de la Reconquista, de la España imperial de los Austrias, y de la conquista y colonización de América, utilizadas en todo momento con una finalidad política en el presente.”. La historia contemporánea y reciente son escasas, pues, su relato se adecua mal a sus intenciones propagandísticas de una España imperial.

Su visión imperial tiene consecuencias en su mira del mundo actual al reforzar algunos de sus “ideales” ideológicos:

1.- La Reconquista como modelo ideológico frente a la “marea” inmigrante. 

2.- Las gestas militares y sus héroes son glorificados como expresión del “buen español” frente los actuales gobernantes.

3.- La historia se pone no al lado de la verdad, sino del relato que mejor se aviene a su visión maniquea de las cosas: el bien y el mal, nosotros y los extranjeros.

4.- Denuncian la falta de compromiso con el esencialismo español, cuyas fuentes se encuentran en el siglo XIX y el franquismo, frente al actual estado de cosas –Transición democrática y democracia-.

5.- La lucha por ese esencialismo, requiere una nueva guerra cultural contra la izquierda, que según ellos, es el responsable de la falta de españolidad en nuestra sociedad, asediada desde fuera  por la inmigración y desde dentro por fuerzas disolventes de la unidad nacional.]

Ballester Rodríguez, seguint altres autors que cita, anomena Vox “dreta radical o nova dreta radical”. Les denominacions radicals no ajuda, doncs, Vox, és sobretot un partit predemocràtic en els seus punts de vista i especialment nostàlgic de l'etapa franquista, malgrat que els seus líders no van viure al costat equivocat del que va significar.

[Ballester Rodríguez, siguiendo a otros autores que cita, denomina a Vox “derecha radical o nueva derecha radical”. Las denominación radical no ayuda, pues, Vox, es sobre todo un partido predemocrático en sus puntos de vistas y especialmente nostálgico de la etapa franquista, a pesar que sus líderes no vivieron en el lado equivocado de lo que significó.]

Assenyala el seu “nativisme” i el seu “iliberalisme”, com a fórmula per descriure un partit nascut del no-res, i la gènesi del qual encara s'ha d'explicar. El nativisme "consisteix en la defensa del manteniment de la homogeneïtat etnocultural de la societat pròpia, que es considera amenaçada per la població d´origen immigrant.". La primera falsedat és la presumpta homogeneïtat de la nostra societat. Un obstacle difícil d'assumir és el plurilingüisme, que és vist com un obstacle. Només caldria parlar una llengua. Davant la invasió magribina, Vox ha repetit que és essencial un rearmament de la societat per no perdre els trets d'identitat. Per això, la Reconquesta és una bona metàfora per als seus interessos. No importa el seu concepte, sorgit de conservadorisme del segle XIX és un banderí d'enganxament per a l'essencialisme hispà. Per a Vox, Espanya mai no va ser musulmana, aquells vuit-cents anys en què van estar no existeix. Per a ells, la idea de lluita és adequada per a la seva ideologia neofeixista. Vox ha d'oscil·lar entre la xenofòbia i la “presumpta” defensa de “valors liberals”, per això la idea d'iliberalisme. Vox vol “subordinar la història a la política”, una política al servei d'un essencialisme imaginari que carrega contra un petit segment de la població, és a dir, la immigració magribina, i per extensió tota la immigració (insolvent).

[Señala su “nativismo” y su “iliberalismo”, como fórmula para describir a un partido nacido de la nada, y cuya génesis aún hay que explicarla. El nativismo “consiste en la defensa del mantenimiento de la homogeneidad etnocultural de la sociedad propia, que se considera amenazada por la población de origen inmigrante.”. La primera falsedad, es la presunta homogeneidad de nuestra sociedad. Un obstáculo difícil de asumir es el plurilingüismo, que es visto como un obstáculo. Sólo debería hablarse una lengua. Frente a la invasión magrebí, Vox ha repetido que es esencial un rearme de la sociedad para no perder sus señas de identidad. Por eso, la Reconquista, es una buena metáfora para sus intereses. No importa su ese concepto, surgido de conservadurismo del siglo XIX es un banderín de enganche para el esencialismo hispano. Para Vox, España nunca fue musulmana, esos ochocientos años en los que estuvieron no existe. Para ellos, la idea de lucha es adecuada para su ideología neofascista. Vox tiene que oscilar entre la xenofobia y la “presunta” defensa de “valores liberales”, de ahí la idea de iliberalismo. Vox quiere “subordinar la historia a la política”, una política al servicio de un esencialismo imaginario que carga contra un pequeño segmento de la población, a saber, la inmigración magrebí, y por extensión toda la inmigración (insolvente).]

Vox i el seu cabdill, els importa poc la veritat històrica, només interessa si en reforça la narrativa èpica i heroica d'una Espanya imperial lluitant contra tothom. El seu neofranquisme els permet dir el següent en la lluita cultural: “foment de l'arrelament a la terra, manifestacions folklòriques i tradicions d'Espanya i dels seus pobles dins de l'òptica de la Hispanitat” (Vox, 2018a)”. L'Estat s'utilitza per homogeneïtzar la societat, ja que pretenen establir un Pla integral per al coneixement, difusió i protecció de la identitat nacional i de l'aportació d'Espanya a la civilització ia la història universal, amb una atenció especial a les gestes i gestes de els nostres herois nacionals (Vox, 2018a).”. Segons la seva visió providencialista, aquest Pla no té res de doctrinari ni de sectari, doncs, la seva visió d'Espanya és simplement, doctrinària i sectària. Una mostra ens la proporciona Rafael Bardaji: “La nació espanyola no és només una armadura d'institucions i lleis, sinó un subjecte amb ànima i vida pròpia, subjecte l'existència del qual s'estén fins a Don Pelayo i Covadonga” (a Altozano i Llorente, 2019: 108).” Es fa difícil entendre aquest essencialisme caduc i tronat que encoratja les files de Vox. No obstant, Vox es veu així mateix com la representació més genuïna del que per a ells hauria de ser Espanya. El PP també segueix aquest estel davant el temor de perdre votants, però les seves accions són reactives i no proactives com Vox.

[Vox y su caudillo, les importa poco la verdad histórica, sólo interesa si refuerza su narrativa épica y heroica de una España imperial luchando contra todo el mundo. Su neofranquismo les permite decir lo siguiente en su lucha cultural: “fomento del arraigo a la tierra, manifestaciones folclóricas y tradiciones de España y de sus pueblos dentro de la óptica de la Hispanidad” (Vox, 2018a)”. El Estado se utiliza para homogeneizar a la sociedad, pues pretenden establecer un Plan integral para el conocimiento, difusión y protección de la identidad nacional y de la aportación de España a la civilización y a la historia universal, con especial atención a las gestas y hazañas de nuestros héroes nacionales (Vox, 2018a).”. Según su visión providencialista, este Plan no tiene nada de doctrinario ni sectario, pues, su visión de España es simplemente, doctrinaria y sectaria. Una muestra nos la proporciona Rafael Bardaji : “La nación española no es solo un armazón de instituciones y leyes, sino un sujeto con alma y vida propia, sujeto cuya existencia se extiende hasta Don Pelayo y Covadonga” (en Altozano y Llorente, 2019: 108).” Se hace difícil entender ese esencialismo caduco y trasnochado que alienta las filas de Vox. Sin embargo, Vox se ve asimismo como la representación más genuina de lo que para ellos debería ser España. El PP también sigue esa estela ante el temor de perder votantes, pero sus acciones son reactivas y no proactivas como Vox. ]

No sabem com evolucionarà el partit d'Abascal, la seva entrada a governs de CCAA, potser limitarà les seves aspiracions predemocràtiques, o amb el temps, pugui caure en el pendent de Cs, el que és segur, és que el seu discurs espanyolista és escoltat per segments de població cada cop més radicalitzats i angoixats gràcies a l'eficaç discurs de la por que propaguen Vox, PP i mitjans de comunicació afins.

[No sabemos como evolucionara el partido de Abascal, su entrada en gobiernos de CCAA, tal vez limitará sus aspiraciones predemocráticas, o con el tiempo, pueda caer en la pendiente de Cs, lo que es seguro, es que su discurso, españolista es oído por segmentos de población cada vez más radicalizados y angustiados gracias al eficaz discurso del miedo que propagan Vox, PP y medios de comunicación afines.]

Camí de Sant Jaume (VIII): Salt-Amer

 Salt

Bescanó

Bonmatí

Anglès

Amer