IMSERSO: Fuengirola-Màlaga (III)

 Dia 3

Avui, hem tornat a Màlaga. La possibilitat de agafar el tren, des del hotel estem en 8’ és una motivació molt gran, perquè et deixa al centre. A la ciutat hem fet un recorregut tranquil, allunyat del dia anterior, massa estressant. Hem anat des de l’estació Màlaga-Alameda fins el carrer Marqués de Larios. Al ser un dia feiner hi havia l’activitat habitual. 

Museu Picasso

Nosaltres hem anat al Museu Picasso. No és fàcil pair el cubisme i les peces exposades. No hi havia l’etapa primerenca ni la  blava del autor.  Hi havia alguna peca com “Retratro de Lola” (1884), quan tenia 13 anys. S’ha exposa “Les senyoretes d’Avinyò” (1907, un quadra de transició cap a l’etapa cubista. No deixen fer fotografies. Però a la pàgina del Museu, pots copiar-les. Hi havia gent amb el mòbil fent-les d’amagat. Tot plegat una mica surrealista, llàstima que Picasso no fos d’aquest moviment, perquè hauria quedat brodat el rodolí. 

Hi ha moltes peces Picasso va anar fent per perfeccionar la seva manera de fer –cubisme-, però acostumats al art figuratiu –des de Altamira fins al final del segle XIX- costa d’empassar-se les figures cubistes, sobretot, les humanes. Hi havia força gent al Museu, sobretot, estrangers. Màlaga està plena de turistes, però no semblen  els de Barcelona. 

Desprès hem anat a la plaça de la Constitució, hem descansat una estona prenent un tallat dolentíssim. Posteriorment, hem anat cap a la Catedral. 

“La història de la Catedral està íntimament relacionada amb la Mesquita Major sobre la qual va ser construïda, emplaçada a l'interior del recinte emmurallat àrab. El seu origen se situa el 1487, any en què la ciutat de Màlaga va ser conquerida per les tropes castellanes. Va ser llavors quan la Mesquita Aljama es va convertir en Catedral, vestint-se de cristiana amb elements decoratius del gòtic tardà i consagrant-se sota l'advocació de Santa Maria de l'Encarnació. (...)

El 1768 el temple catedralici s'obriria al culte tal com el coneixem avui. Només faltaria per acabar les torres i l'exorn de les capelles de la nova zona. La invasió napoleònica i les successives desamortitzacions després impedeixen que les obres continuïn al llarg del segle XIX. El 1862 la reina Isabel II visita Màlaga i impulsa de nou la idea de concloure el temple, propòsit que finalment no es va materialitzar.*” 

Què passa quan construeixes una edificació gegantina? No és fàcil de competir amb ella, columnes gegants que amaguen la seva fragilitat, sinó fos per els arcs arcbotants del exterior del edifici. Un exercici d’exaltació de Déu al servei de l’església. A partir d’ella, es va construint les altres edificacions. No és una edificació memorable com és la Sagrada Família de Barcelona.

Al sortir de l’església la nostre fe o falta d’ella no havia canviat gaire. Hem anat a dinar cap el port, al Passeig de la Farola, a un restaurant que és diu Divino (al Google li dona un 4,8). Hem menjat molt be, croquetes (1/2) i llobarro amb verdures, molt bo un cafè i una copa de vi màlaga. Desprès hem tornat cap a  l’estació de Renfe. Hi havia molta gent. A Torremuelle han pujat noi i noies amb uniforme d’escola anglesa, s’han fet sentir Ara son les 17:10h i estic escrivint aquestes línies. A les 19:20h hem anat a sopar. Estava ple de gent. He agafat dos bocins de peix  -panga-. Hem sortir al passeig Marítim, direcció cap el sud. Tot estava força parat, és nota que la segona residència ara mateix estan buides. Aquesta combinació de turisme intensiu i totxo és letal per la gent que viu tot l’any. L’especulació fa tirar els preus cap a munt de manera imparable. Sembla difícil lluitar contra aquesta febre d’especulació i diners ràpids, contra la falta d’habitatge social. L’estat tindria que disposar del sol i construir-hi un volum suficient per satisfer les necessitats d’una població en expansió –immigració, però també el jovent- que no pot accedir-hi per la combinació de la precarietat laboral i el sous baixos i els preus estratosfèrics dels habitatges. Demà anirem a les coves de Nerja.

Recomanacions musicals

 

Barça-Vila-real: Despropòsit blaugrana!

 

Barça-Vila-real (3-5)

Avui hem vist la realitat del Barça. Una primera part orfe de joc, excepte per les ganes de Lamin Yamal, i un Vila-real que ha jugat a veure com el Barça s'ha afartava de pilota sense cap pla de joc. Una contra al 42' del Vila-real i gol a plaer de Gerard Moreno, sol dins l'àrea. A la segona part, Xavi ha introduït canvis des de el començament. Les errades defensives son tant clamoroses que el Vila-real ha tornat a aprofitar-se i  Ilias Akhoumach (54') ha fet el segon, davant el desconcert blaugrana. I desprès, el Barça s'ha transformat, i ha sigut capaç de capgirar el marcador en jugades aïllades de Gündogan (60') Pedri (68') Bailly (72' p.p.). Semblava que el partit podia acabar amb el triomf del Barça, però tot ha estat un somni què s'ha acabat transformant en un malson, perquè les badades defensives han fet que  Guedes (84') A.J.Morales (90') Sorloth (98') hagin retratat a un Barça que en defensa -Iñaki Peña inclòs- és patètic. Decepció monumental a  Montjuïc, sobretot, perquè, no pots deixar que et marquin tant gols per errors propis. Una imatge del Barça plena de impotència que encara és deu preguntar perquè s'ha deixat els tres punts quant els tenia a la butxaca. No hi ha excuses per les decisions del VAR, perquè el futbol ja te això, polèmica, però el Barça ha perdut per el desgavell defensiu -inclòs el porter-.

Art i musica: Richard Bergh (1858-1919)

 

Richard Bergh

IMSERSO: Màlaga (II)

Dia 2

Desprès hem anat a dinar, feia massa sol. A la Malagueta –platja de Màlaga- les guinguetes estàvem plens. Nosaltres hem escollit –via Google- un local que es diu “Alma Lima” i és peruà. He menjat “peix fregit” i postra (mousse de mango i macarulla) boníssim. Desprès hem fet temps per anar al Pompidour. M’he menjat un gelat que m’ha sentat com un tret al estomac. Havia begut una cervesa, potser la combinació  era del tot indigesta. A les quatre el museu era de gratis –diumenge- i havia força gent. La veritat és que l’edifici és singular, però el contingut podíem haver-ho deixat córrer. L’art postmodern, té dificultat per expressar alguna cosa més que sorprendre. Hem marxat d’allà  decebuts. 

Hem esperat el bus turístic, i qui espera acaba desesperant, perquè ha tardat tot el temps del món. En tot cas, l’hem agafat, hi ha refet l’anterior viatge del matí. A la planta superior del bus, feia més fred del que pensàvem. Hem tornat a pujar al Castell de Gibralfaro i desprès hem passat per el Santuari de la Victòria (11)  i per el barri de la Victòria i ens  hem baixat a la parada 13. Des d’allà  hem agafat el carrer del Marqués de Larios i hem anat al Museu Carmen Tyssen. L’entrada anava inclosa amb el bus turístic.  

Un museu ple de gent, on prima més la quantitat que la qualitat. Hi havia l’exposició “Fieramente humanos. Retratos de Santidad Barroca”. Tot un mostrari de sants, Rivera, Murillo, Pedro Orrente, i molts altres, composen aquestes representacions de santedat. Com expressar la santedat? Què els fa diferents de la resta d’homes –de dones no hi havia masses- ? Les expressions de foscor, de llum i ombres, les expressions de dolor i il•luminació, fan d’aquestes obres un compendi dels arquetips “sobrehumans” que la ideologia del barroc (s.XVII) volia exaltar mitjançant la figura dels sants. Uns retrats certament on l’humanitat es deixa veure, però on la santedat no s’ha acaba de copsar, potser perquè el meu ull, li costa  veure la transcendència. Vivim temps sense Déu, i això vol dir que els sant, si, certament son humans, però massa humans en la representació pictòrica. Hi ha també una representació de pintura espanyola dels segles XVIII-XIX. Una iconografia que faria les delícies dels etnòlegs, en representacions de totes les classes socials, classes populars, burgesia, clergues, aristocràcia, militars. Un món molt llunyà, però que configuren un tríptic que el imaginari  social ha quedat al subconscient col•lectiu. Algunes imatges son certament molt artístiques i amb tècnica, molt acadèmiques. Son una mena de document, que com tot, cal anar en compte de no deixar-se enlluernar, perquè la mirada del artista no és innocent.

S’havia fet fosc i hem anat passejant fins a buscar la Renfe cap a Fuengirola. Hem pogut asseure’s. A les 20:30 estàvem entaulats al hotel, avui el sopar no ha estat a l’alçada. La primera tanda havia acabat amb tot. L'arròs estava massa dur, li faltaven 8’ de cocció, la carn freda. Això ens ha permès no  sopar massa. En fi, cal arribar a la primera ronda per sopar una mica millor. Per més inri, el Barça ha perdut davant del Madrid. Sort que no he vist el partit! Ara estic escrivint aquesta crònica del dia (23:15). Hem vist les nostres sèries de capçalera. Demà acabarem de veure Màlaga capital. És una ciutat magnífica.

Athletic-Barça (B): Desfeta blaugrana

 

Un Barça amb dues cares. A la primera, ha sigut capaç de recuperar-se del gol (38") del Athletic. Yamal fent un gol estil Messi i Lewandowski amb molta fortuna. Una vegada més la defensa del Barça pateix d'una manera impròpia d'un club com el Barça. A la segona part, res més hi ha hagut un equip al terreny de joc, l'Athletic, què amb ganes i coratge ha fet tota la despesa. A la pròrroga, el Barça s'ha deixat anar i l'Athletic s'ha aprofitat d'una falta de concentració del Barça. Un resultat 4-2, una mica enganyós, però que demostra que el Barça no pot jugar amb nois de 16-17 anys. L'efecte que fa el joc del Barça és de impotència. El Barça és ara mateix una joguina, no hi ha lideratge dins del terreny del joc. Héctor Fort, ha jugat un excel·lent partit, però no pot fer-ho tot. Pau Cubarsí, també ha fet el que podia, però son jugadors juvenils. Marc Guiu, també ha jugat, però no son els juvenils qui han de treure les castanyes del foc al Barça. Ni Lewandowski, ni Ferran Torres, ni Pedri,  o João Felix, ha fet res digne de menció. Ni Vitor Roque ha jugat ni un minut, tot i jugar una prorroga que ha enfonsat al Barça. El problema del Barça és que no sap a que ha de jugar. Amb la història del jugar a pilota i tocar-la, el Barça es condemna a ser  una copia dolenta d'altres Barça que tenien millors jugadors dels que ara mateix tenim. Avui el futbol és sobretot, físic i vertical i el Barça, -això del ADN és tant tòpic com dir que és més que un club- és lent i previsible i no hi ha la qualitat d'altres temps.

IMSERSO: Fuengirola-Màlaga (I)

 Dia 2

Màlaga

A primera hora del matí (7h) he sortit a córrer per el Passeig Marítim direcció Los Boliches. El passeig és interminable. Era fosc, hi havia gent que encara estava de festa, molt pocs corredors, m’he trobat dos noies que corrien davant meu, eren japoneses, així ho he decidit. Poca activitat de gent passejant, era massa d’hora. A les 7:48h he arribat al hotel, dutxar-se  i anar a esmorzar, torrades i caputxino.

Hotel Las Palmeras

   

Avui hem anat a Màlaga capital. Hem agafat Renfe. Hi ha un paquet per fer-ho servir durant tota la setmana per 10€. Una molt bona opció per oblidar-se del cotxe. El trajecte des de Fuengirola fina a Màlaga son 45’. Hi ha una bona colla de parades, però en tot cas, el trajecte és distret, hi pots veure una proliferació d’urbanitzacions al costat del tren. Moltes dels habitatges deuen de ser molt cars. Ací, preferim tenir habitatges de luxe que no pas habitatges de protecció social.

A les 9:20h hem agafat el tren a les 10:10h estàvem a l’estació Màlaga-Alameda (fi de trajecte). A la sortida, sense tenir clar el pla, hem vist un autobús turístic, i sense masses manies l’hem agafat. No ha sigut una mala idea. 

Érem a la parada 2 i hem fet el llarg recorregut per el Port (3), Plaça de la Marina (4), Passeig del Parc (5), Passeig de la Farola (7) passant per la Malagueta –platja i guinguetes -, Plaça de Braus (9) i recorregut per el Passeig de Reding, per anar a buscar El Castell de Gibralfaro (10). Ací hem baixat del bus, des de la segona planta del bus, feia fred i la sensació no era gens agradable. Al bus a part del preu, hi havia el paquet per entrar al Thyssen. Des de l’alçada del castell, les vistes son magnífiques, no estàvem sols, les inevitables turistes com nosaltres ens acompanyaven en el nostre recorregut.

“El castell de Gibralfaro va ser construït al segle XIV per albergar les tropes i protegir l'Alcassaba, convertint-se en la fortalesa més inexpugnable de tot Al-Àndalus. Rep el seu nom del toponímic (Yabal, en àrab, mont i Faruh, ayamí del grec Faros, far) apareixent esmentat a les fonts, amb relació a l'existència d'una ràbita de caràcter religiós al segle XII, amb l'habitatge d'un santó , encara que sense poder afirmar que hi hagués algun tipus de fortificació al segle XIII. Amb anterioritat, va ser utilitzat per fenicis i romans (trobant restes de ceràmica i estructures arquitectòniques des d'època feno-púnica). El tipus de fortificació correspon a un model força tardà del segle XIII, acceptant-se com a data de la seva execució el regnat de Iussuf I, entre els anys 1344-1354. Se sap que a la seva mort no estava acabat i que es va concloure sota el regnat del seu fill Muhammad V, aplicant-se les necessitats imposades pels avenços de l'artilleria i les tàctiques militars, que obligaven a crear un sistema de protecció o baluard per a l'Alcassaba . Gibralfaro era l'últim i principal bastió o reducte defensiu, comunicat amb l'Alcassaba per un camí emmurallat, la Coracha, que era el seu únic punt d'accés.”

Desprès de passejar-nos per les passarel•les que connecten les torres, hem baixat a trobar l’Alcassaba. El recorregut és feixuc perquè baixa molt, però no hi ha escales i sí una pendent que acaba sent molt molesta, a més hi havia molta gent i la temperatura anava pujant, feia calor. En aquests llocs, no sempre hi ha indicacions clares per on anar. Nosaltres hem tingut que fer una volta molt gran per trobat l’accés a l’Alcassaba. Hem accedit per la plaça on és troba el Teatre Roma, queda molt poc, i al costat l’accés al lloc. Torna a pujar per escales i rampes, ple de gent aquella hora. Desprès del fred del bus, ara teníem calor. El lloc vist des de fora sembla una mica a l’Alhambra. Molts turistes, anglesos, italians, russos i també nosaltres. Tarongers, patis amb fonts d’aigua, devia ser un lloc esplèndid, encara guarda allò que els àrabs hispans –vuit cents anys, no podem dir que van estar de pas- podíem dir que era casa seva. 

“A l'època dels regnes de taifes, als coixins es deu segons les fonts, la decoració de l'Alcassaba i es monumentalitza la Torre de Maldonado amb columnes de marbre i inscripció al seu collarí en lletres cúfiques, així com els sòcols que decoren amb emmagatzema les cases del barri d'habitatges del segle XI. A més, les mateixes fonts també esmenten l'ús de l'Alcassaba com a presó d'estat. Durant la dinastia almohade s'estableixen importants relacions entre Màlaga, Algesires i Almeria amb els ports magribins. L'Alcassaba continua sent una autèntica ciutat palatina, independent en totes les seves funcions de la madina.

Durant el període de pertinença al Regne Natzarí de Granada, a la segona meitat del segle XIV amb els governs de Iussuf I i Muhammad V (del 1333 al 1391) és un període d'estabilitat. La ciutat de Malaqa té un gran desenvolupament, arribant a tenir uns 150.000 habitants. En aquest moment la fortalesa de l'Alcassaba ha deixat de ser només una fortificació per convertir-se en el palau-fortalesa, seu del govern de la ciutat. Es presenta com a dues fortaleses una dins de l'altra i protegida per una sèrie de fortificacions abans d'accedir als recintes tancats. Cap al 1340 s'estava generalitzant l'artilleria, quedant en evidència que des de la muntanya propera de Gibralfaro l'interior de la fortalesa era vulnerable. Yusuf I va escometre les obres del Castell i de la Coracha, encara que ambdues obres potser no estiguessin acabades a la seva mort el 1354 i les finalitzés el seu successor Muhammad V.*”