Pon un piano en tu vida/ Posa un piano a la teva vida (II)

 

II

Mozart i Beethoven pagaven el lloguer composant variacions senzilles de melodies de opera populars. El compositor vienès Josef Gelinek, una "fàbrica de variacions de piano al por major composta per un sol home", acumulà un patrimoni de 42.000 gulden (110.000 francs) a partir de les vendes de exportació a tota Europa, com és pot llegir en l'obra de Orlando Figes. "Czerny fou encara més laboriós. En 1848, el seu editor en anglès, Robert Coks & Co., publicà una llista de totes les obres impreses d'aquest autor fins aquell moment. De les 798 opus publicats fins al moment, 304 estaven basades en melodies d'unes 87 operes" (pàg.124)

Al darrera d'aquesta activitat febril, si trobava l'augment de propietaris de piano, que és va produir en les primeres dècades del segle XIX. Si el segle XVIII, el piano forte un objecte car. La introducció de millores fetes per fabricants com Sèbastien Érad, de París, y John Broadwood, de Anglaterra, convertir-ho en un objecte "molt més robust, amb major acció de contrapès i amb pedals que permetien augmentar el so, prolongant les notes i assolir uns registres més amplis, el que va permetre a Beethoven escriure  les seves obres de piano madures." (pàg.125)

Cap el 1810 un piano -fabricat a escala industrial- per Broadwood, costava 40 lliures. Tal que indica Figes, "En la novel·la Orgull i prejudici, de Jane Austin (1813), el piano era un element que podia trobar-se no sols en les llars dels terratinents, com lady Catherine de Bourgh, sinó també en la llar de la família Bennet i d'altres cases menors de Longbourn, com la de la família Lucas i  la dels Bingley, encara no en la del menys pròsper tiet  Philips, on els jocs de cartes substituïen a la musica com principal forma d'entreteniment nocturn." (pàg.125)  

La natura necessita reciclar-se

 Llegint “La condició humana” (1958) de Hannah Arendt, trad. Oriol Farrés, Empúries, labutxaca. Barcelona 2021, al capítol III. El treball, diu el següent:

“De ben segur que aquest aspecte destructiu i devorador de l’activitat laboral només és visible des de la perspectiva del món i en contrast amb l’obra, que no prepara la matèria per a la incorporació, sinó que la canvia i la converteix en un material per tal de treballar-hi i, en acabat, utilitzar el producte final. Des del punt de vista de la naturalesa, allò que és destructiu és l’obra més que no el treball, ja que el procés de l’obra arrenca la matèria de les mans de la natura sense retornar-la al curs ràpid del metabolisme natural de l’organisme viu.” (pàg.115)

Aquest fragment, apunta una qüestió substancial –la distinció entre treball i obra (ponos i ergon) evoluciona a través de les distincions entre animal laborans i homo faber (“el treball del cos i l’obra de les mans” pàg.100 ) i treball productiu  i improductiu, entre treball manual i intel•lectual-, aquestes distincions, Marx, per exemple, eleva la distinció entre treball productiu i improductiu com eix de la seva metafísica del treball: “la creació de l’home a través del treball” és una constant en el seu pensament.

Si no volem destruir la natura, que estem en condicions de fer-ho, caldrà una autèntica revolució en la nostra capacitat de treballar. El nostre sistema actual –capitalisme financer- malgrat que mou diners en quantitats ingents, encara necessita de la transformació de la natura per satisfer les nostres necessitats. Tenim que respondrà a la qüestió fonamental: Fins a on volem arribar en la destrucció de la natura?

Funeral al RCDE Stadium!

 

Un partit estrany i un resultat (2-4) què podia haver estat escandalós si el Barça no s'hagués desconnectar a la segona part. Un Espanyol que a la primer part ha donat mostres de perquè té un peu a Segona Divisió, sense esma, ni intensitat, deixant que el Barça jugués un partit plàcid i fàcil i a sobre marcant gols. L'Espanyol s'ha activitat a la segona part, però el quart gol ha deixat tocat a tothom, especialment, al Barça que s'ha deixat anar i l'Espanyol ho ha aprofitat, per maquillar un desastrós partit. Ningú esperava que la primera part acabés amb una victòria del Barça per (0-3). El tècnic del Espanyol s'ha equivocat greument amb l'alineació del centre del camp. Això ho ha aprofitat un Barça que amb Pedri, Busquests i de Jong, han fet el què han volgut. 

El Barça ja és el nou campió de Lliga i deixa al Espanyol en situació d'emergència absoluta. El pitjor per l' Espanyol és què el calendari qui li queda és absolutament difícil per salvar-se. Un equip que necessita guanyar no pot jugar com a jugat avui l'Espanyol. 

Recomanacions musicals

 

Pon un piano en tu vida/ Posa un piano a la teva vida (I)

 

I

El mundo de la música que hoy denominamos "clásica" no siempre fue clásica. No tenía etiqueta. Nadie podía vivir de la música. Sin embargo, a partir de 1830, se empieza el largo y tortuoso camino hacia lo que hoy conocemos como la música clásica. Uno de los nuevos representantes de la nueva música fue Meyerbeer. Su talento para los negocios superaba su talento musical. En esta época se introdujo la claque. Así el crítico Gautier coincidía al defender que la claque "presta tanto servicio al público como a la administración del teatro. Si bien es cierto que en ocasiones su cometido ha sido proteger la mediocridad, a menudo ha servido para apoyar obras nuevas y arriesgadas, ha influido en un público indeciso y ha silenciado la envidia. Al postergar el fracaso de una pieza que ha exigido una gran inversión, ha evitado la ruina de toda una gran empresa y la desesperación de un centenar de familias. La claque anima actuaciones que sin ella serían aburridas y frías." (pág.122)

[El món de la música que avui anomenem “clàssica” no sempre va ser clàssica. No tenia cap etiqueta. Ningú no podia viure de la música. No obstant això, a partir del 1830, es comença el llarg i tortuós camí cap al que avui coneixem com la música clàssica. Un dels nous representants de la nova música va ser Meyerbeer. El seu talent per als negocis superava el talent musical. En aquesta època es va introduir la claque. Així el crític Gautier coincidia en defensar que la claque "presta tant servei al públic com a l'administració del teatre. Si bé és cert que de vegades la seva comesa ha estat protegir la mediocritat, sovint ha servit per recolzar obres noves i arriscades", influït en un públic indecís i ha silenciat l'enveja, en postergar el fracàs d'una peça que ha exigit una gran inversió, ha evitat la ruïna de tota una gran empresa i la desesperació d'un centenar de famílies. serien avorrides i fredes." (pàg.122)]

Para amplificar la resonancia de una nueva representación, por ejemplo, en la opera, la utilización de los periodistas y críticos se hizo proverbial. Había que generar expectativas. Las representaciones operísticas, debían generar ingresos, pero el verdadero negocio fue la generación de las partituras para el gran público. Las leyes de propiedad intelectual se estaba generalizando especialmente en Francia. Con las partituras, los artistas, recibían unos royalties por cada copia de partitura. La invención de la litografía amplió de manera exponencial la posibilidad de poner al alcance del público las partituras de las obras preferidas por el público. Como dice Orlando Figes "se formó un círculo virtuoso entre la producción de una opera y la reproducción de la música a través de la venta de partituras, y cada uno de los dos lados del negocio sumaba al éxito del otro. Este fue el momento en que la empresa musical se convirtió en parte de la economía capitalista moderna" (pág.124).

[Per amplificar la ressonància d'una nova representació, per exemple, a l'òpera, la utilització dels periodistes i crítics es va fer proverbial. Calia generar expectatives. Les representacions operístiques havien de generar ingressos, però el veritable negoci va ser la generació de les partitures per al gran públic. Les lleis de propietat intel·lectual s'estaven generalitzant especialment a França. Amb les partitures, els artistes, rebien uns royalties per cada còpia de partitura. La invenció de la litografia va ampliar exponencialment la possibilitat de posar a l'abast del públic les partitures de les obres preferides pel públic. Com diu Orlando Figes "es va formar un cercle virtuós entre la producció d'una òpera i la reproducció de la música a través de la venda de partitures, i cadascun dels dos costats del negoci sumava a l'èxit de l'altre. Aquest va ser el moment a que l'empresa musical es va convertir en part de l'economia capitalista moderna” (pàg.124).]

Art i musica: Johannes Vermeer

Johannes Vermeer

Ressenya: El cas Alaska Sanders (i III)

 

III

Com ja vaig dir, no vull fer d'espòiler, i per això no explicaré qui va matar a l'Alaska Sander. Però si puc donar els noms de tots els sospitosos que van desfilant per la novel·la:

Harry Quebert, Dustin Pergal, Ernie Pinkas,Marcus Golman, Perry Gahalowood, Nicholas Kazinski, Eric Donovan, Cinzia Lockart, Lauren Donovan, Patricia Widsmith, Lewis Jacob, Goldie Hawk,  Robbie i Donna Sanders, George i Sally Carrie, Brooke Rizzo, Andrea Brown, Stephanie Lahan, Michelle Spitzer, Eleanor Lowell, Ricky Positano i Samantha Fraser, Maria Lowell, Benjamin Bradburd. 

Com l'experiència és un grau, en Perry Gahalowood va plantejar la següent hipòtesi de treball:

"(...) en Walter no va maquinar res. En Walter no va matar ningú. En Walter no sols va confessar un crim que no havia comès, sinó que, per acabar-ho d'adobar, hi va involucrar el seu amic d'infància. D'això en dic una venjança. D'aquí ve la meva pregunta inicial, Eric: què va passar entre vostè i en Walter perquè ell estigués ressentit?" (pàg.300)

La reconstrucció del cas, va portar a obrir-n'ha totes les ferides del passat. L'Alaska va fer de catalitzadora per fer bullir passions i deutes que semblaven oblidats. Però si volien esbrinar que li va passar a l'Alaska tenien que trinxar el passat de tothom. Per què, qui podria resistir un examen a fons de nosaltres?

Del llistat de noms, hi ha el nostre assassí, que com passa sovint, no volia fer mal, i per esborrar el mal que ha fet, encarà ho embolica més.

Un llibre entretingut, allò que diríem un best seller. No hi ha una fórmula del èxit, però aquest llibre ja és copia del primer, i això vol dir que segones parts son sempre problemàtiques, no en vull ni imaginar una tercera entrega amb el títol "El Cas Gaby Robinson".