dimecres, 4 de maig del 2022

Jordània: Amman-(Petita Petra) (II a)

 Amman-Madaba-Mont Nebo (I)


A les 6.30h començava el dia amb una trucada telefònica del hotel perquè no fos cas que t’ha adormissis. Un toc imperatiu: Aixeca’t! I com bons minyons ens hem aixecat. Dutxa, vestir-se i anar a esmorzar. Un esmorzar molt discret, res a veure amb altres hotels. A les 8h el nostre guia per Jordània ens esperava al vestíbul del Hotel Seven Roses. 



Amin, el nostre guia, té una cara amable, de cabells blancs, pentinat cap el darrera, un aspecte de bon jan, quasi sempre amb la seva camisa de feina, amb butxaques per ficar-hi des de un bolígraf fins a unes entrades per entrar a qualsevol monument. Amin va estar a Espanya (Madrid) al inici de la Transició, el seu castellà es força bo, però no sempre es fàcil de seguir. Al no vocalitzar massa clarament, fa que les seves explicacions si son molt llargues costa de seguir-hi.

En el trajecte hem pogut veure les cases, moltes força ben fetes, amb pedra blanca, sòlides, i al costat, els plàstics escampats per els terrenys col•lindants, sense urbanitzar, i en molts lloc, al costat de tendes de campanya fetes amb el que han trobat i petits remats d’ovelles o cabres. Sembla que l’ urbanització escampades per tots els turons, tenen com a tret característic, un disseny dels carrer en vertical, i no horitzontal. Les pujades son dignes de l'Angliru, amb unes pendents surrealistes. Per la autovia que hem passat per sortir d’Amman, hi ha zones residencials, universitats, no té el aspecte caòtic del Cairo. 







Hem anat a Madaba. La visita, malgrat tot, te’l pots estalviar, però com tot està dins d’un paquet fixa no pots escapar d’anar-hi. L’església de St. Georges, té el mapa mosaic més antic què es conserva  de la zona bíblica mapa geogràfic de Palestina-Israel, Jordània, Líban, Sinaí i Egipte(1). 


                             




L’església es petita, atapeïda de imatges molt naïf, i al terra el mosaic. Per algú –com jo- no és fàcil apreciar totes les virtuts d’aquest mosaic, cal un expert, el nostre guia Amin, ja va explicar tot el necessari, però tot així, no resulta fàcil recordar-ho. Amb un espai molt reduït i molta gent, és fa difícil apreciar aquest mosaic. El fet de no tenir perspectiva amb alçada costa de veure tot el conjunt. 



Com vivim en un mon on tot té equivalència econòmica, ja ho deia Marx, cal passar per uns carrers, que casualment, estan plens de tendes per comprar souvenirs. Mentre nosaltres baixaven altres turistes pujaven, eren italians,  han fet el mateix circuit que nosaltres. 




Desprès de Madaba, hem anat a un dels plats forts del dia, el Mont Nebo, Memorial de Moisès. Un lloc, on la Bíblia ens diu que Moisès va poguer contemplar la Terra Promesa, però que Déu, li va negar-hi la entrada. A Deuteronomi (34,1-4)  ho explica. La versemblança d’aquest fet sempre es discutible, la tradició s’ha fet forta, i per això, el Mont Nebo segueix sent un referent simbòlic de les inescrutables intencions de Déu.














Però més enllà del referent simbòlic, hi ha la penjada dels homes, i com s’ha construït al llarg dels segles. Des de els romans –mil•liari romà, dues columnes-, també apareixen restes arqueològics de l’era bizantina (s.VI), especialment, els mosaics, en molt bo estat de conservació. Al cim hi ha una escultura de Giovani Fantoni, la Serp, un avatar de la serp de bronze creada per Moisès en el desert. També hi ha un monument commemoratiu a la visita del Papa Juan Pau II al 2000. El Papa Juan Pau II va plantar una olivera. També hi ha una pedra utilitzada com a porta fortificada al antic poble de Faisaliyah. Hi ha una gran pedra on marca el lloc on estàs.



Malgrat la seva posició estratègica que permet una visió panoràmica, de Terra Santa, tot estava envaït per la pols, que feia que la visibilitat fos nul•la més enllà de molt pocs kilomètres. Si es veia la profunditat de la vall, però no podies veure res. Tot plegat una mica frustrant perquè una vegada que hi ets, no pots veure res. 



Hem anat al nou edifici on si troben les murals i mosaics bizantins de l’època de Justinià I (482-565). En aquell moment, hi havia un acte religiós. Aquest espai, inclou la Capella de Theotokos, el Baptisteri de Diakonikon, Narthex. Els mosaics son molt bonics, hi ha representació de caça, i estructures geomètriques.






La calor començava anotar-se (27º), com som turistes ens han fet anar a una tenda que venien “objectes d’artesania” fetes amb mosaics. Tot una mica dubtós sobre el origen d’aquest objectes. A fora del local, a l’esplanada on els autocars paraven, hi havia una mena d’exposició d’art “conceptual” o “art povera” (art pobre). Almenys ací no enganyaven a ningú. 




dilluns, 2 de maig del 2022

Jordània: Barcelona-Amman (I)

 Dia 1



Des de la habitual lloc per agafar l’autocar hem anat al aeroport de Barcelona. El nom del aeroport –Josep Tarradellas- no va ser un homenatge al President a l’exili des de 1939, va ser una imposició d’AENA i per extensió del govern de Madrid. La Generalitat no va poder dir res. Així, que quasi tothom segueix anomenant l’aeroport de Barcelona, tal qual!

Ja m’he ficat en política i encara no ens hem enlairat. Hi havia molta gent (13h). Les persones que porten Plans de Viatge, ja ens esperaven al aeroport. Sempre eficients i amables per gestionar aquesta com altres sortides. Hem anat al mostrador de Royal Jordanian. Anaven lents, perquè només hi ha dos mostradors no és pot anar molt ràpid. Desprès del control de passatges i equipatges. Aquesta vegada no m’he tingut que treure les sabates. El cinturó el portava a la motxilla.

Porta 80, es a dir, força lluny, anaven amb una mica de retard- estaven netegen-, inclús els pilots també netejaven els vidres de la cabina, hi ha fotografia, hem entrat al avió (16h). El vol dura unes 4h 15’, i ha una hora més a Amman.  Durant el trajecte, tenia el seient 17A, tenia a la vista l’ala del avió un 343, atapeït de turistes. Com tens temps de mirar el mòbil, llegir, xerrar amb el veí, jo en mirava el que deia l’ala “DO NOT WALK OUTSIDE THIS AREA” (NO CAMINIS FORA D'AQUESTA ZONA) una estranya manera de dir les coses. Era una invitació a fer el ximplet? Com Royal Jordanian es la companyia oficial, ens han donat una mena de berenar/ sopar, hi havia dos opcions: dolent o dolent (beaf/chiken), però el beaf (carn de vedella o bou) era al estil mexica! Això no t’ho diuen, ho descobreixes quan és massa tard. 





Hem arribat a l’hora a Amman, hi havia algú esperant la nostra arribada, és diu Junior, ens ha rebut i ha tramitat els visats, a l’hora punta (22h) quant tots els turistes arribàvem des de diferents destinacions. S’ha fet esperar una eternitat, teníem les maletes i moltes ganes d’arribar al hotel.



* Luis Miguel


Els del hotel, han preparat un “lunch box” sense ànima, i per suposat sense cap inspiració culinària. L’aire condicionat l’hem tingut que parar, feia massa fred. A casa son les 0:24h.  Demà toca llevar-se a les 6.30h. a les 8h sortirem cap a Petra.


dijous, 21 d’abril del 2022

Reial Societat-Barça: patiment fins al final

 




I

Una primera part de lluita i imprecisions. Un Barça que va per davant del marcador, al minut 11 gol d'Aubameyang a passada de Ferran Torres. Un partit amb una Reial que a anat de més a menys, malgrat la oportunitat claríssima de Isak que ha llançat la pilota fora de la xarxa blaugrana en una desconnexió de la defensa. El Barça hauria pogut ampliar el marcador, però tornem a tenir problemes per resoldre les jugades. Piqué amb problemes físics, ha acabat els 45'. Es possible que sigui substituït a la segona part. Dembélé, ha estavellat la pilota al pal, i d'aquesta jugada a vingut el gol del Barça. El Barça tindrà que tenir la pilota sinó no vol patir, perquè la Reial en qualsevol jugada, li poden marcar un gol, atenció especial a Sorloth.


II

La segona part ha estat un suplici futbolístic. Un Barça sense esma i una Reial Societat llançada al atac. Han tingut l'oportunitat de marcar Sorloth, però la llançada  a la graderia. Els problemes físics del Barça han fet que Araujo tingués que abandonar el camp (53'), Eric García la substituït.  Un Barça sense pilota i sense joc, han estat 20' de zero absolut. Molts canvis -Piqué per Lenglet-, moltes interrupcions, cap jugada digna d'aquest nom, per part del Barça, i l'únic positiu ha sigut el resultat, amb 10' extres, el Barça s'ha emportat els tres punts. El futbol té aquestes coses, la Reial ha merescut el empat com a mínim, però així és el futbol.



Ressenya: No som savis!

  Segueixo llegint el Llibre de Harari*. A la Quarta part anomenada Veritat.

Capítol 15

Ignorància (Saps menys del que et penses)




Una de les característiques de la modernitat ha estat el ascens del individu “racional”. Sé racional es el tret del nostre temps. Això vol dir que ser racional, implica saber que cal fer en cada moment. Saber votar, escollir dona/home, comprar una TV, se racional va de la mà de la idea d’autonomia. Som els reis absoluts d’aquest món, cada vegada més accelerat i confús. Però, hi ho veiem contínuament, la gent s’equivoca i molt. Es fan acciones irracionals, tots els dies. Hi ha una certa confusió entre la intel•ligència individual i la del grup. S’ha arribat a la Lluna, però molt poques persones podríem explicar el cóm? El grup dona la falsa imatge de ser intel•ligent com individu, però de fet en sabem molt poc. Massa poc. Es veritat que aquest món, és inabastable per tractar d’entendre-ho tot. Avui no hi ha Hegels que valguin, necessitem experts. Un expert és algú que sap d’una petita àrea del saber.

En comparació amb l’home “primitiu” –caçador-recol•lector-, que sap fer de tot, la seva supervivència està en joc-, l’home modern, tindria moltes dificultats per sobreviure, sense totes les andròmines que necessitaríem per sobreviure un dia al desert, a la sabana o a la selva. No som Indianes Jones, ni MacGyvers o ja posats Jason Bourne. 

En un món on la informació és immensa, “la il•lusió del coneixement” (Steven Sloman i Philip Fernbach)(pàg.304) fa que no tinguem que pensar gaire. Ja hi ha altres que ho fan per nosaltres. Però som conscients de la nostra pròpia ignorància? Sembla que no ho som. El nostra pensament té a veure amb els prejudicis, aquesta paraula sembla odiosa, però, diríem que es el grau zero del coneixement. Els prejudicis son coneixements que el grup es fa seva. Això podia funcionar quan el món era menys complex que ara. La incertesa fa trontollar els nostres prejudicis. La societat hi ha una barreja de gent que sap coses, altres accepta sense manies el que es diu. Es parla a la TV de tot, però no ho entenem, un expert ha de parlar 5’ a la TV, que pot dir perquè no avorreixi a l’audiència? Cal donar consignes, eslògans, ara ja son tuits. Més enllà de 15 paraules estàs acabat, ningú et farà cas. 

Hi ha gent que és pensa que el fet faran canviar l’opinió de la gent. En un altre món això seria possible, però ara i ací, això no funciona. Els prejudicis si son molt arrelats, fan de barrera als fets. Si a més estàs dins de bombolles socials, on tothom, pensa igual, llavors, qualsevols fet que vagi en contra del teus prejudicis, voldrà dir que aquest fet no es real, no té validesa, es transformarà amb propaganda, quedarà reduït a mera opinió. I això es un autèntic problema per les societats democràtiques. Perquè la mentida es converteix en la matèria prima dels debats polítics. El coneixement requereix temps i reflexió, hi  ara mateix no temin de temps, altres urgències passen al davant. 

Amb aquest context, l’afirmació de Harari es provocativa: “el gran poder distorsiona inevitablement la veritat. El poder no és més que canviar la realitat més que veure-la tal com és” (pàg.308). Hi ha prejudicis, i també poder, dos eines per transformar la veritat. El poder es acció, mantenir-se al poder es la seva lògica, des de Maquiavel això és així! Els governs es mouen en un món ple de contradiccions, i llavors, què val més, els fets o un relat creïble per poder mantenir-se? A la gent, no li agrada les veritats, les responsabilitats, prefereix atribuir culpes els altres. Ni el canvi climàtic passa per nous estudis, ja n’hi ha masses, ni la necessitat de superar els combustibles fòssils, ni  les desigualtats en un món cada vegada més hostil al ciutadà. En aquestes situacions d’emergència, qui pot seguir el consell de Sòcrates (pàg.310), de reconèixer la pròpia ignorància, es a dir, aturar-se, no seguir fent el que estem fent, sense reflexionar perquè ho fem?