La reseña de hoy, es el
libro de Rysard Kapuscinnski “ Un dia més de vida” Ed. Anagrama/ Empúries. El
texto nos habla de 1975. La narración que es una forma de hacer periodismo, se
centra en Angola, la salida de los portugueses y la guerra civil entre facciones
rivales.
La crónica nos relata
de manera inmediata la cara humana de las guerras. No épica, hay esa afirmación
que da nombre al libro: “Un dia més de vida”. Las personas que salen en dicha
crónica, no son héroes, tratan de sobrevivir a una situación que les viene
grande porque son ellos quienes han elegido esa opción.
Nombres prescindibles
para la Historia, pero que en la vida cotidiana son esenciales son entre otros:
dona Cartagena, el comandante Ndozi, Ju-Ju, el comandante Monti, Alberto,
Carlota, Nelson, Diógenes, comandante Farrusco,Humberto,Carlos,Antonio, Manuel,
comandante Bota, Oscar,Batista, Pablo, Queiroz,
Gilberto, Félix.
Todos ellos, muchos de
ellos muertos, son la savia que hace de esta radiografía algo más que un mero
reportaje de guerra y se convierta en un alegato silencioso de lo que significa
la guerra.
En el apartado ABC de
la obra aparece de forma sinóptica aquellos datos esenciales que los libros de
historia, ahora Wikipedia, nos cuentan sobre el país. Para contextualizar el
libro situamos en la sucinta sucesión de hechos históricos:
“25 d’abril de 1974:
Revolució a Portugal.
15 de gener de 1975:
Signatura a Alvor (Portugal) d’un acord entre l’MPLA, l’FNLA, la UNITA i el
govern portugués que preveu la creació d’un govern provisional a Angola i la
concessió de la independencia l’11 de noviembre de 1975.
30 de gener de 1975: El
govern provisional inicia les seves activitats a Luanda. Al cap de cinc mesos
l’FNLA i la UNITA l’abandonen.
(…)
19 d’octubre de 1975:
Inici de l’agressió de l’exèrcit de la República de Sud-àfrica contra Angola.
5 de noviembre de 1975:
Arribada a Luanda del primer destacament de l’exèrcit cubà.
11 de noviembre:
Creació de la República Popular d’Angola. D’acord amb el programa de l’MPLA, la
nova república ha de ser una democracia popular on les principals riqueses
naturals i les branques més importants de l’economia serán propietat pública.
Tots els ciutadans tenen dret al treball i a l’educació. Angola farà una
política de neutralitat positiva. Agostinho Neto és nomenat primer president
d’Angola”(pàg.165-6)
“Anys 1976-2000. La
guerra continua. És un dels conflicters armats més llargs del món
contemporani.(…) Un país dividit, esquinçat, arrasat per la guerra civil, on ja
fa tres decenis que el govern lluita contra la rebel·lió de Jonas Savimbi.
El govern té cabalosos
jaciments de petroli. Savimbi, grans mines de diamants. Aquestes riqueses
reporten a cada un dels bàndols uns ingresos que li permten fer la guera
indefinidament. La guerra ha costat prop d’un milió de morts, però uns quants
milions de persones encara continúen amb vida, de manera que la llista de baixes
encara no está tancada” (pàg.168-9)
Kapuscinski, nos relata
con su mirada curiosa y empática, lo que sucede a su alrededor. Intenta
entender y comprender. No se sitúa en un bando u otro, los atraviesa a ambos.
Quiere saber, para poder explicarlo a sus lectores. Hacer periodismo es su
forma de vivir. La inminente proclamación de la nueva República, hacía que
todos los blancos salieran corriendo de su antiguo hogar. Kapuscinski, se
queda. Quiere saber de primera mano lo que sucede. ¡No es ni norteamericano, ni
inglés, ni francés, es polaco!. Vivencias de guerra, sobrevivir, calor,
aburrimiento, miedo, tensión, desconcierto, son realidades que pesan en esa
guerra interminable que las diferentes facciones angoleñas llevaron al país al
desastre.
He aquí unas
pinceladas:
“La gent no canvia de
mentalitat d’un dia a l’altre. Un soldat de l’MPLA pot deixar fora de combat un soldat de de
l’FNLA o de la UNITA, però li fan respecte les tropes blanques que vénen del
sud” (pàg.106)
“Grans plans,
estrategia global.
I ni els passa que aquí
tot s’aguanta gràcies als esforços de dos homes.
Un d’ells és en Ruiz,
un portugués belluguet i simpàtic, pilot d’un vell bimotor DC-3, l’únic avió
que l’MPLA té a Luanda (…). SI alguna vegada en Ruiz fa tard, les ciutats
hauran de rendir-se i els ferits moriran. En un cert sentir és d’ell de qu
depèn el resultat d’aquesta guerra. (…).
“L’altre home de qui
ara depèn tot és l’Alberto Ribiro, un enginyer de trenta anys fort i rabassut.
(…) A la vora d’aquest riu hi ha una estació de bombes que ubministra aigua a
Luanda. Si l’estació no funciona, la ciutat es queda sense aigua. L’enemic ho
sap molt bé i no para de bombardejar aquest lloc. (…)” (pàgs. 118-120).
“Mobilitatzació
general. Llargues cues de gent j0ove, la majoria a l’atur. Val més respondre a
la crida que gratar-se la panxa: a l’exèrcit hi donen menjar. Lluitaran i
mataran. Per fi una feina i fins i tot un motiu de glòria. Acampanyats de les
mares i les esposes, moltes amb panxa. Els humans naixeran i mataran fins a la
consumació dels temps” (pàg.120).
