Dia 5
Puno- Titicaca- Illa Uros- Taquile- Puno
Avui hem estat al llac Titicaca a 3940mts d’alçada. M’he despertat a les 4:45h. He dormit quasi 6h seguides, però m’he llevat amb mal de cap. Hem anat a esmorzar, no era com a Arequipa, però hem esmorzat molt millor que bona part de la gent d’aquest país.
Avui era un petit vaixell que ens portava per les aigües del mític Llac.
Diu Saydí Marí Negrón Romero, autora de la Guía Presentando el Perú y Machupichu, parlant del origen mític del Llac el següent: “Els pobles andins creien que el Sol i la Lluna havien sortit de les illes del Sol i de la Lluna, al igual que els sus descendents humans. El primer inka, Manco Qhapap i la seva esposa, Mama Oqllo. Per tant, el Llac Sagrat, era considerat com a punt d’origen del Cosmos i de la vida, en general.
En les diferents illes, s’ha trobat restes d’ofrenes i sacrificis que daten de l’època pre-inka e inkas.” (pág.116)
El dia era esplendorós, el llac lluïa un blau intens, feia fred, però el llac fa de termoregulador, mai és congela. Hem anat a veure, una illa flotant on viuen els Uros, en llenguatge aimara vol dir, dia clar. A la guia mencionada més a dalt, diu: Son un arxipèlag format per més de 60 illes artificials fetes de totora. Estan habitades per descendents dels aimares, i no de l’ètnia uru. Aquesta població s’hi dedica, principalment, a la pesca, al brodat de tapissos i artesanies fetes de totora, per el turisme.
Aquestes illes és troben dins de la Reserva Nacional del Llac Titicaca, on abunda la totora (Seyrpus totora).” (pág.117)
++++++++++
LES LLEGENDES D'UNA ANTIGA CIVILITZACIÓ I UNA DEITAT*
Conten les lleis que “…En els temps antics diuen ser la terra i províncies fosques, i que no hi havia ni llum ni dia… I en aquests temps que aquesta terra era tota la nit, va dir que sortirà d'una llacuna que és en aquesta terra…un senyor que va anomenar Contiti Viracocha… i com aquest hagués sortit d'aquesta llacuna, fouse d'allà a un lloc que al costat d'aquesta llacuna està, on avui dia és un poble que crida Tiaguanaco a aquesta província ja dita del Collao…després allà d'improvís diuen que va fer el sol i el dia i que al sol va manar que caminés pel curs que va i després diuen que va fer les estrelles i la lluna... I que això fet, que a aquell seient de Tiaguanaco va fer de pedra certa gent i manera de rebuig de la gent que després havia de produir, fent-li en aquesta manera que va fer de pedra cert nom de gent i un principal que la governés i senyorejara…I que així va fer tota la gent del Perú i de les seves províncies allà a Tiaguanaco, formant-los de pedres en la manera ja dita” (Juan Díez de Betanzos, [1551]2015: 123-124, adaptació a l'espanyol actual de l'original en espanyol colonial).
Aquest déu anomenat Viracocha, sorgit del Titicaca, i l'episodi de la seva creació d'un món a partir de Tiwanaku, succeeix en diversos relats colonials com els de Sarment (1572) o Molina (1574). Quan els Inques arriben a Tiwanaku a prop de l'any 1450 dC semblen saber que els colles adoraven Viracocha, i per instaurar la religió solar adaptant la paraula “Inti” (sol) de forma contigua a Viracocha, com a reconegut Santa Cruz Pachacuti (1615-1640) i el debat del qual suggereix inclusivament el signifcat de Viracocha com un “sol fecundador” (1)
++++++++++++++++
En un món global, el tour-operador és el que guanya més, desprès les agències i per l’últim, aquestes comunitats. El nostre guia ens va dir que el dimecres és el dia dedicat els turistes. Quan nosaltres deixàvem la illa flotant, un altre carregament de turistes esperava per desembarcar-hi. Una vida d’allò més precària, l’esperança de vida arriba fins els 68 anys. No és una vida massa atractiva, perquè els processos de aculturalització sempre van en la direcció contraria a les cultures més febles. Cap comoditat, sense aigua potable, veuen del llac, que per qualsevol de nosaltres seria una imprudència.
La seva autonomia és molt prima, perquè no arriba més enllà de la Reserva Nacional. Hem comprat un parell de records o com es diu ara souvenirs. Aquesta font de ingressos ha de ser important per la seva economia de subsistència. La pesca i els teixit és venen el mercat de Puno.
Hem abandonat aquest illot on la gent hi viu, per anar a la illa Taquile. A la Wikipedia diu el següent:
“Pel que fa als seus habitants (uns 2.000) pertanyen a l'ètnia quítxua. La seva llengua (quítxua) prové de la família ameríndia. Es tracta d'un poble amb una cultura bàsicament tradicional. Viuen de la pesca, agricultura, artesania i, els darrers anys, del turisme. És una societat bàsicament endogàmica, normalment es casen entre ells. El terreny passa de pares a fills en la mesura que es van produint nous matrimonis. És molt típica la indumentària dels seus habitants. Els homes vesteixen camisa blanca, pantalons negres, faixa i una gorra chullo de llana teixida per ells mateixos de diferents colors, semblant a una barretina. Sembla que al segle XVIII l'illa va ser comprada per un industrial de Figueres que va implantar allà, un taller tèxtil, i a més va imposar aquesta vestimenta.[1] La diferència de colors és el que marca el lloc que ocupa cada home dins de la comunitat Taquile; vermell (casats), blanc i vermell (solters) i combinació de colors (situació de poder actual o passada). Pel que fa a les dones vesteixen una brusa brodada i unes faldilles de capes de colors o polleras superposades.”
La illa es troba al llac Titicaca, a uns 35 quilòmetres de la ciutat de Puno a Perú. Té una llargària de 6 quilòmetres. S'hi arriba amb unes barques des de Puno. Per accedir des del moll a la plaça central, i punt neuràlgic de l'illa, cal pujar uns cinc-cents esglaons (uns 20 minuts aproximadament). (Wikipedia). Un paratge privilegiat on afortunadament, no hi ha especulació immobiliària. Una vida comunitària on el turisme és gestionat com cooperativa. He vist les habitatges amb teulades noves, amb plaques solars. Una illa realment bonica dins d’un entorn molt cuidat, a diferència d’altres llocs que hem vist.
Des de la illa és pot veure Bolívia i els Andes nevats creant una estampa impressionant i insuperable. Però no tot és paisatge. Cal que la gent és guanyi la vida, i el turisme és l’últim reclam d’aquesta illa. Hi havia molts turistes, també de Barcelona.
Balls rituals, explicacions sobre el significat dels barrets que porten els homes. Hi ha una circulació d’Autoritats, cada any canvien i han d’estar casats per accedir-hi al càrrec. Un recorregut mol bonic, urbanitzat, rodejant l’illa, semblava un “camí de ronda” què permetia veure un mar blau intens, a prop de la línia de la platja unes aigües cristal•lines dona fe d’una illa paradisíaca. Hem començat on el petit vaixell ens ha deixat i hem acabat en una altre lloc, passant al costat d’una platja de sorra fina. He vist una estació de energia solar, segurament l’electricitat és de franc. Hem vist ovelles, gallines, vaques, utilitzaven terrasses. Una comunitat que tenia habitatges millors dels que hem pogut veure al Puno.
