Avui fa un any de la invasió russa a Ucraïna. El que semblava que podia ser una guerra d’annexió, s’ha convertit en un atzucac per Putin. Sembla contradictori què en un món global, un mandatari d’un país, poguí desencadenar una guerra de conquesta, mentre l’ONU és incapaç d’aturar una guerra on les actuals xifres “acceptades parlen de més de 100.000 baixes per bàndol, incloent-hi també ferits” (Ara.cat, 24/2/2023). Això demostra què la força et fa immune a les advertències d’altres països com EE.UU o la UE. Tenir armes de destrucció massiva és una avantatge insuperable. Ucraïna lluita per la seva independència, la seva resistència i de la població supera les possibles expectatives de Moscou. En un país, on hi ha una dictadura personal, on ningú pot fer crítica contra el govern, on qualsevol intent de dissidència és silenciada i castigada, la població russa veu una propaganda deformada per les idees imperials de Putin i la seva camarilla. L’excusa del Donbass fa temps que ja no és fa servir. Ara és una guerra d’alliberament, perquè segons Moscou, a Ucraïna manen les nazis. L’única manera d’aturar la guerra, malauradament, és ajudar al govern de Zelenski, no amb bones paraules, sinó amb armament, no arment de reciclatge com volen enviar des d’Espanya uns tancs obsolets, què encara s’ha estan arreglant. Diu el secretari de la OTAN que no cal aviació, mentida. I per suposat, més sancions i entrebancs tant per l’Estat com els ciutadans. Putin no vol parlar, vol guanyar. Xina s'ho mira pensant en el seus moviment de futur.
