dissabte, 20 de juliol del 2024
divendres, 19 de juliol del 2024
Perú (12): Paracas- Lima ( i IV)
He vist la desolació en una vorera interminable, barrejada en camps cultivats d vinyes ben alineades, plàstics que porten molt de temps oblidats, pel que un dia es va fer servir. Llocs de treball amb “llanterias” –rodes de vehicles- de sisena mà, tot ple de brutícia, una multitud de persones fent “comerç de supervivència”. Barris enmig d’una polseguera indescriptible. Construccions abandonades, espais perimetrals on la paraula “propietat privada” era l’única cosa que hi havia en aquells erms. Pobresa. I al costat de la carretera una multitud de promocions, de solar buits al costat del Pacífic esperant possibles compradors. Llocs on hi havia cases adossades estil europeu. Contrastos és una bona paraula per definir Perú.
Com la carretera no s’ha acabava, hem parar per menjar. Un restaurant estil europeu, ha servit perquè dinéssim.
Hem seguit la carretera, fins començar a trobar transit, i és que Lima era a tocar. Eren les 18:00h. Hem passat pel barri del Chorrillo, ple de transit de tota mena, gent per tot arreu. Hem anat cap a Miraflores fins el hotel. Hem estat una bona estona darrera d’un camió municipal de rec d’aigua que anava a pas de tortuga. Hem passat per una tenda d’instruments musicals molt gran. I finalment, el hotel Del Pilar, està al carrer Martin Olaya. Un hotel que marca més estrelles de les que realment mereix.
Com sempre, els tràmits pertinents, i agafar maletes fins a la planta 6ª. Obrir maletes i posar-se roba per anar al Restaurant Central, el seu xef Virgilio Martínez Véliz. Teníem reserva de fa molt de temps. També venien dos companys més. La reserva era a les 20:00h. Hem demanat un taxi, però aquest a tardat molt. Una vegada l’he, agafat en uns 20’ estàvem al lloc. El restaurant sembla una fortalesa. Uns guàrdies de paisà a l’entrada fan la primera barrera. Dins del recinte, hi ha una persona que comprova la reserva feta. Desprès una noia et porta dins del restaurant. La cuina està a la vista. L’espai es relativament petit, un entorn molt agradable.
El menú de degustació – Mundo en Desnivel- és un exercici ple de imaginació i art on et menges Perú de cap a peus. Des de el mar fins l’altiplà (4200m). Tota la potència de la cuina peruana, expressat en uns plats, potents amb mil matisos, que primer entren pels ulls i acaben en el paladar amb gustos i textures inèdits perquè l’aposta que fa el restaurant i el seu xef és la matèria prima del Perú. Una forma magnífica de fer país.
Un servei eficient, atent sense ser empallegosos, en explicacions acurades sense malabarismes ni sobre actuacions. Explicant com s’havia d’abordar els plats per menjar-los. Pot semblar estrafolari, però ajudava molt.
Hem begut vi de Ica, Doña Ana, molt bo, massa. L’experiència, com totes, és qüestió de la subjectivitat del que l’experimenta. Certament, és pot viure sense anar al Central. Ara be, si t’ho pots permetre, l’experiència val la pena. Tots els plats eren diferents a cada tast de la degustació, així com els estris per menjar-ho. Tot està cuidat al mil•límetre. Com a record físic et donen un llibre amb il•lustracions de Rudolph Castro, Tania Brun, Amada Nuñez on representen flors en els diferents ecosistemes on viuen. En definitiva, demostra que a Perú, hi ha gent amb un talent descomunal, que reivindica la riquesa de la cuida peruana i de la gent que s’ocupa de la terra i la fa viure per a nosaltres i que a més, projecta aquesta cuina a tot el món.
Hem trucat al taxi. A través de WhatsApp , pots veure la matrícula del cotxe que et ve a buscar. Sembla que hi ha molts taxis pirates. Desaconsellen no ficar-se dins del primer que passa. La tornada al hotel ha sigut ràpida, perquè el trànsit a aquella hora (23:15) era molt fluïda. En poc menys de 12’ estàvem al hotel. Hem passat per una avinguda que la travessa el metro. A les 23:30h estàvem al llit, les maletes estan obertes al terra, però ara no és hora de endreçar-les. Demà serà un altre dia (molt llarg).
Von der Leyen: La Presidenta obedient
Von der Leyen, de nou Presidenta de la Comissió Europea. La cara de felicitat contrasta amb la meva. Una Presidenta que no ha dit ni mitja paraula per aturar el que està passant a la Franja de Gaza. Això si, donant suport els el govern israelià davant de les crítiques de països com Àfrica del Sud. Què no te cap mania -reflexa del que passa en països del mediterrani- en pactar en sàtrapes perquè aturin la immigració. Què no sap si tirar cap l'extrema dreta que ha fet seva les seves polítiques socials, si, sembla que està eufòrica, això vol dir que a Europa manen els estats, i per això la Von der Leyen és perfecta per el seu càrrec.
dijous, 18 de juliol del 2024
Perú (12): Paracas- Lima (III)
El Parc Natural de Paracas, diu la Wikipedia: “Está ubicada en uno de los puntos más desérticos de la costa peruana, en el departamento de Ica, y tiene una extensión de 335 000 hectáreas —unas 200 000 en el océano Pacífico—. La península de Paracas está situada en una zona marítima excepcionalmente rica, cuyos afloramientos de aguas extremadamente frías producen una gran abundancia de plancton que nutre a peces, crustáceos y moluscos.”
El paisatge desèrtic de color vermellós, dona un aspecte desolador i a la vegada captivador, un lloc sense floritures, salvatge. Però ací, també hi ha la mà del home, la carretera Ruta-Pe-28 dona fe que l’home a fet de les seves.
Hem anat a la Centro de Interpretación Reserva Nacional de Paracas inaugurat el 2011, compte:” Esta moderna edificación cuenta con una sala de exhibición de videos y muestra información sobre los valores históricos, geológicos, paleontológicos, oceanográficos, biológicos y socioeconómicos de las 335 mil hectáreas que protege la Reserva Nacional de Paracas.
En el Centro también se hallan diversos tipos de hábitat terrestres y submarinos de esta Área Protegida y las variadas especies de fauna y flora silvestre que albergan. Los y las visitantes también podrán experimentar la sensación de los vientos Paracas, frecuentes en los meses de invierno, visitando el tunel del viento.
Llama la atención las réplicas del pingüino de Humboldt gigante Inkayacu paracasensis de 36 millones de años, descubierto por científicos peruanos en el 2005 en la playa Yumaque, así como de un ave con "dientes" de la misma época denominada “pelagornítido”.
El recorrido por este importante Centro de Interpretación concluye con una de las vistas más hermosas de la bahía de Paracas, uno de las bahías más importantes de la costa peruana, por su excepcional riqueza biológica*.”
Hem anat fins a les platges per un camí ben traçat, però malauradament, la platja quedava molt lluny, fora del abast de les nostres mirades. Hi havia flamencs, i moltes aus, però des de tan lluny era inútil estar-se allà, feia molta calor. Una decepció. Hi havia uns terrenys on hi havia fòssils marins. Havia una botiga, dins del Centre, que venia una mica de tot, cafè també, m’he comprat dues samarretes amb motius incaics. Hem passat al costat del Museo de Sitio Julio C. Tello de Paracas. No hem entrat al Museu. Sap greu perquè arribar-hi fins ací, i no entrar-hi és una forma de dir que no ens importa tot el que representa. Llavors cal preguntar-se perquè anem?
Tornar agafar el autocar i anar cap el final del la península on es troba el Candalebro de Paracas, des de la nostre posició elevada, és veuen les platges. Un mirador excel•lent, com sempre, no érem els únics, més turistes resseguien la nostra ruta.
Tornar agafat el autocar, perquè anàvem al altra costat de la península, a la “Lagunilla”. El nostre guia –no recordo el nom-, ens ha venut una bonica pel•lícula on veurien els pescador i els diferents peixos de la zona. El trajecte ens ha portat al restaurant “El Che”. Allà de pescadors res de res i els peixos eren del aquari que tenen per dinar. Tot era una enredada per quedar-nos a menjar. Tot s’ha de dir que tenia molt bona pinta. Per què aquella pèrdua de temps? Teníem que estar a Lima a les 18h. Definitivament, ens quedàvem sense dinar! Agafar l’autocar i cap a Paracas, on el nostre guia ha marxat discretament i probablement enfadat. Anar cap a Pisco i agafar la 1S fins a Lima. El trajecte es faria llarg i feixuc.
dimecres, 17 de juliol del 2024
Perú (12): Ica- Paracas- Illes Ballesta- Lima (II)
Una mica de història...
1879*
Desiertos de Atacama y Tarapacá
El salitre
La guerra no estalla por el guano, que poco queda. Es el salitre quien lanza al ejército chileno a la conquista de los desiertos, contra las fuerzas aliadas de Perú y Bolivia.
De los estériles desiertos de Atacama y Tarapacá sale el verdor de los valles de Europa. En estas soledades no hay más que lagartijas escondiéndose en el pedrerío y piaras de mulas acarreando hacia los puertos del Pacífico los cargamentos de salitre, grumosa nieve que devolverá el entusiasmo a las cansadas tierras europeas. Nada hace sombra en este mundo sin nada, como no sean las fulgurantes montañas de salitre secándose al sol en el desamparo y los obreros miserables, guerreros del desierto que usan por cota una ruinosa bolsa de harina, piquetas por lanzas y palas por espadas.
El salitre o nitrato resulta imprescindible para los negocios de la vida y de la muerte. No sólo es el más codiciado de los fertilizantes. Además, mezclado con carbón y azufre, se convierte en pólvora. Lo necesitan la agricultura y la próspera industria de la guerra.
(35 y 268)
++++++
A les Illes Ballesta, és un lloc on nien moltes aus, pingüins de Humbolt, cormorans, petrells, xatrac inca, orenetes de mar, hi havia més especies però no sé reconèixer-les. També hem vist un lleó marí –literalment, un-, endormiscat sobre una roca al costat de l’aigua, mentre l’onatge feia ballar de mala manera la nau plena de turistes, què potser en aquell moment pensàvem que si seguia així la mar podríem prendre mal. Hi ha hagut un moment que el balanceig era molt fort i les onades devien tenir quasi un metre d’alçada, semblava com si estiguéssim dins d’un programa de National Geogràfic. Hem rodejat l’illa, hem vist una estació de govern. Cada cinc anys venen a recollir “guano” –fertilitzant natural- motiu de la guerra esmentada més amunt.
Ens van explicar que la primera vegada que van arribar a la illa, és va recollir guano ( cap el 1900) hi havia més de 30m d’alçada. Allò va ser com trobar or. Durant un breu període de temps, la merda (guano) tenia el preu del or. Durant un temps, Perú va tornar a tenir or en forma de guano. La creació de fertilitzants artificials –químics- va fer que el guano natural, perdés força en els mercats mundials. Això demostra que tenir matèries primeres pot arribar a ser una llosa per el desenvolupament d’un país, com va ser en el cas peruà.
Amb un vaixell jugant a la muntanya russa, fer fotografies, era una missió dificilíssima. Hem enfilat cap a Paracas. La llanxa a motor s’ha parat davant d’una boia, perquè a sobre hi estava un lleó marí. Malgrat que la boia era gran, el lleó marí semblava incòmode. S’ha deixat fer fotografies, mentre un altre lleó marí volia ficar-se on estava l’altre, no ha pogut i a marxat, cap un altra boia. Més fotografies per immortalitzar el moment, no sempre tens a mà un lleó marí que es deixa fotografiar.
Còndor
Hem enfilat cap a el port. El dia era esplèndid, el blau del mar i del cel feien competicions a veure qui era més radiant. Hem fet fotografies dels vaixells de pesca ancorats a la platja. Un pelicà s’ho mirava amb tranquil•litat. Desprès hem anat a buscar l’autocar per endinsar-nos en el Parc Nacional de Paracas, un zona desèrtica en vistes sensacionals a la mar.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)