He vist la desolació en una vorera interminable, barrejada en camps cultivats d vinyes ben alineades, plàstics que porten molt de temps oblidats, pel que un dia es va fer servir. Llocs de treball amb “llanterias” –rodes de vehicles- de sisena mà, tot ple de brutícia, una multitud de persones fent “comerç de supervivència”. Barris enmig d’una polseguera indescriptible. Construccions abandonades, espais perimetrals on la paraula “propietat privada” era l’única cosa que hi havia en aquells erms. Pobresa. I al costat de la carretera una multitud de promocions, de solar buits al costat del Pacífic esperant possibles compradors. Llocs on hi havia cases adossades estil europeu. Contrastos és una bona paraula per definir Perú.
Com la carretera no s’ha acabava, hem parar per menjar. Un restaurant estil europeu, ha servit perquè dinéssim.
Hem seguit la carretera, fins començar a trobar transit, i és que Lima era a tocar. Eren les 18:00h. Hem passat pel barri del Chorrillo, ple de transit de tota mena, gent per tot arreu. Hem anat cap a Miraflores fins el hotel. Hem estat una bona estona darrera d’un camió municipal de rec d’aigua que anava a pas de tortuga. Hem passat per una tenda d’instruments musicals molt gran. I finalment, el hotel Del Pilar, està al carrer Martin Olaya. Un hotel que marca més estrelles de les que realment mereix.
El menú de degustació – Mundo en Desnivel- és un exercici ple de imaginació i art on et menges Perú de cap a peus. Des de el mar fins l’altiplà (4200m). Tota la potència de la cuina peruana, expressat en uns plats, potents amb mil matisos, que primer entren pels ulls i acaben en el paladar amb gustos i textures inèdits perquè l’aposta que fa el restaurant i el seu xef és la matèria prima del Perú. Una forma magnífica de fer país.
Un servei eficient, atent sense ser empallegosos, en explicacions acurades sense malabarismes ni sobre actuacions. Explicant com s’havia d’abordar els plats per menjar-los. Pot semblar estrafolari, però ajudava molt.
Hem begut vi de Ica, Doña Ana, molt bo, massa. L’experiència, com totes, és qüestió de la subjectivitat del que l’experimenta. Certament, és pot viure sense anar al Central. Ara be, si t’ho pots permetre, l’experiència val la pena. Tots els plats eren diferents a cada tast de la degustació, així com els estris per menjar-ho. Tot està cuidat al mil•límetre. Com a record físic et donen un llibre amb il•lustracions de Rudolph Castro, Tania Brun, Amada Nuñez on representen flors en els diferents ecosistemes on viuen. En definitiva, demostra que a Perú, hi ha gent amb un talent descomunal, que reivindica la riquesa de la cuida peruana i de la gent que s’ocupa de la terra i la fa viure per a nosaltres i que a més, projecta aquesta cuina a tot el món.
Hem trucat al taxi. A través de WhatsApp , pots veure la matrícula del cotxe que et ve a buscar. Sembla que hi ha molts taxis pirates. Desaconsellen no ficar-se dins del primer que passa. La tornada al hotel ha sigut ràpida, perquè el trànsit a aquella hora (23:15) era molt fluïda. En poc menys de 12’ estàvem al hotel. Hem passat per una avinguda que la travessa el metro. A les 23:30h estàvem al llit, les maletes estan obertes al terra, però ara no és hora de endreçar-les. Demà serà un altre dia (molt llarg).
