Fundación Funky

Santiago Vidal no tiene carnet del PP

Catecismo en el siglo XXI

Incerta glòria. L’obscè i el macabra (II)

III

14 d’agost.

“En Picó acaba de descobrir que en Rebull, no sols és comissari polític en comptes d’oficial de Transmissions, sinó que a més procedeix de la “brigada del peus plans”. Hi era comissari de companyia, ara ens l’han endossat a nosaltres, ascendit a comissari de batalló. També s’ha posat en clar quin partir representa: el Partir Republicà d’Esquerra Federal Nacionalista de l’Empordà. Per increïble que sembli (¿i què ens pot semblar increïble encara, després de tot el que hem vist i veiem?) entre els centenars de partits que existeixen per amargar-nos la vida n’hi ha un que es diu exactament així” (pàg.114-5)

IV

19 d’agost.

“Hi ha els òbits dels frares des de l’any 1605 fins a la mateixa vigília del cataclisme; resulta en efecte que el 17 de juliol de 1936 encara en va morir un de mort natural. ¡ Feliços temps passats, en què els frares morien de mort natural!” (pàg.124)

25 d’agost.

(...) Jo veia com als meus peus s’anava obrint aquell abisme de ridícul que s’interposa entre un home frenètic de passió i una dona glacial; veia l’abisme i he fet el pas; m’he trobat de genolls al costat d’ella” (pàg.151)

V

La Pobla de Ladron, 19 de setembre.

“Dormíem com podíem, en una mica de clot que cada u es feia amb el matxet. ¡Quines nits més serenes! De cara al cel, sentint xiular alguna bala perduda –i damunt meu la Creu del Cigne, que en Cruells m’havia ensenyat a trobar i reconèixer. Mirant aquella creu d’estrelles pensava en tu, Ramon, i pensava en la Trini i en el nostre fill, i m’anava adormint tot resant el parenostre. ¡Quina companyia em feia els quatre claus d’aquella Creu, que parpellejaven al fons de l’infinit! Tots plegats som tan desvalguts, Déu meu; ¡necessitem tant que se’ns faci companyia! (pàg.188-9)

22 de setembre.

“(...) La guerra té coses ben desagradables. ¡Si un hi matés algú a qui tingués tírria! O potser més val així; també moriríem tos un dia o altre encara que no hi hagués guerres; el mal no és, doncs, que ens matem els uns als altres, sinó l’odi. És allò que deia una vegada en Soleràs: mate,-nos com bons germans.”(pàg.189)

Falguera de los Cabezos, diumenge, 10 d’octubre.

“Si hi ha Déu, s’ha hagut de fer home, ¿per què no se n’hauria fet? ¿Com ens hauria deixat tan sols, amb això tan horrible que és la intel·ligència –la lucidesa davant el no res, una lluerna insignificant perduda al fons de la fosca eterna i sense fi que ens envolta? Si fos així, si estiguéssim sols, quan mirem el cel de nit l’espai interestel·lar ens hauria de glaçar de terror: un espai buit, fred més enllà de l’imaginable, eternament tenebrós, incomprensible teló de fons de l’univers.” (pàg.203)

VI

Olivel, 19.

(...). Doncs bé, perquè en tres mil anys de literatura només se n’ha escrit una; ¡quanta lata s’ha arribat a segregar en canvi, quins oceans de monotonia! Però de Divina Comèdia, només una. Ara bé, si cada tres mil anys se n’escriu una, això farà tres mil Divines Comèdies quan hauran passat tres mil vegades tres mil anys; per poca àlgebra i trigonometria que sàpigues, pots treure tu mateix el compte. (...) De manera que el pobre Dant, sense adonar-se’n, acabarà arraconat en unes immenses golfes plenes de llibres tan bons com el seu i que no llegirà ningú, ¿qui podria llegir tants milions de genis? La humana memòria no podrà retenir els noms dels tre o trenta-cinc milions de Dants que s’hauran acumulat per poc que aquest plantea en què ens trobem, i que és notable per diversos conceptes, tingui una durada modestament astronòmica en comptes de fer un pet como una gla –cosa que tampoc no seria impossible. És per això que he decidit no escriure Bodes macabres i he renunciat a ser un nou Dant” (pàg.222)

“- Creu-me, Lluís, els substituts que l’home busca a l’única glòria són falsos i rídiculs. ¿La glòria literària? Quina imbecil·litat, una glòria de paper... Ser un llibre entre milions de llibres, una mòmia entre milions de mòmies; que el vostre bust de guix arribi a veure’s sobre l’arxivador de la gerència a “Ruscalleda Hijo, Pastas Finas para Sopa”..” (pàg.223)

“(...) Parlant de tot, ¿saps que jo no he matat mai a ningú?

-En Picó m’havia dit que tiraves com un tigre.

-¿Amb la metralladora? Allò no és matar, és despatxar. Jo vull dir matar personalment, per motius personals, a algú a qui tinguis tírria. El teu millor amic, per exemple.” (pàg.224)

“(...) està bé penedir-se d’haver pecat, ja que així un aprofita doblement el temps, primer pecant i després penedint-se’n. Penedir-se’n és una manera com una altre de fer-ho durar... ¡ i el pecat dura tan poc!” (pàg.227)

“Doncs bé, una nit de febre i d’insomni se li aparegué santa Filomena i li va dir: No temas, yo te salvaré. ¿Que per què santa Filomena li va parlar en castellà? I jo què sé, pregunta-ho a la meva tia. Imagino que deu ser perquè aleshores –això era en temps de la Dictadura- el català no era encara llengua oficial” (pàg.228)

“(...) ¿som els mateixos al llarg de la vida? ¿Et sents res de comú amb el nen de sis anys que eres en fa vint? Quan en tindràs vuitanta –i tot arribarà-, ¿et sentiràs res de comú amb el Lluís d’ara? ¿Què som, doncs? (...); fes un esforç: una pedra és sempre ella mateixa, (...) però nosaltres...fins que l’eternitat ens canviï en nosaltres mateixos... Les nostres cèl·lules es renoven sense parar; en perdem de velles i n’adquirim de noves (...). L’espai i el temps, ¡quina parella! T’asseguro que si t’hi capfiques et vindrà migranya; la cosa no té desllorigador.” (pàg.230-1)

(...) Els marxistes...mmm... No són més que hegelians, però hegelians d’esquerra; es a dir, que han suprimit de Hegel tot allò que tenia d’imaginació, Ara bé, no et fiïs mai de gent sense imaginació, creu-me; ja t’he avisat altres vegades. ¡Són temibles! Sense imaginació no hi pot haver sentit de l’humor; de la mateixa manera que tallarien el coll a mitja humanitat per imposar Das Kapital com a lectura obligatòria a totes les classes de pàrvuls, qualsevol dia seran capaços de dedicar-se a l’erudició exhaustiva.” (pàg.237)

Explotación infantil

Tomárselo con filosofía

Grecia en el laberinto

Grecia se debate ante la aceptación de la deuda o la salida de la UE. Ambos opciones son malas. Sin embargo, la retórica del partido de Alexis Tsipras deja poco margen. Alemania sigue marcando el compás de la contención presupuestaria y el pago integro de la deuda. ¿Cómo salir del callejón sin salida del gobierno griego? 

La sociedad griega escogió una opción clara: dejar atrás la austeridad suicida que ha llevado a la pobreza a una gran parte de la sociedad. Si los electores ven como el gobierno griego no puede evitar las imposiciones draconianas de la “Troika”, el descrédito de la política, dejará el terreno abonado para que en las próximas elecciones, el partido neonazi Alba Dorada, recoja los votos de una sociedad descreída y desencantada que escogerá la opción más extremista. ¿Es eso lo que quieren las instituciones europeas?