II
Desprès del Museu de Guerra, hem fet un tomb amb l'autocar pel centre de Ciutat Ho Chi Mihn. De fet és tot el que hem vist d'aquesta ciutat. També hem estat de pega perquè la Catedral de Notre-Dame, està en obres i amb les bastides no és veia res. Al cost és troba l'edifici de Correus, avui transformat en un tenda gegantina, plena de turistes, a part del serveis de correus. Encara pots comprar segells per enviar cartes des de Saigon!
Una mica de historia:
"Situada davant de la catedral de Notre Dame, a la plaça Cong xa Paris, l'oficina central de correus de Saigon va ser dissenyada per l'arquitecte francès Alfred Foulhoux i construïda entre 1886 i 1891.
L'elegant edifici presenta ornaments espectaculars en forma d'un gran rellotge i ornaments amb els noms d'importants científics. Si us ho podeu creure, el to brillant actual de l'oficina de correus va ser una solució després d'una capa de pintura encara més brillant quan l'edifici va ser renovat el 2015.
Uns impressionants sostres amb volta i un enorme retrat de Ho Chi Minh impressionen en entrar. Flanquejant l'entrada hi ha dos mapes originals, un de Saigon i els seus voltants (1892) i l'altre de les rutes telegràfiques del Vietnam del Sud i Cambodja (1936)*".
Al costat de la Catedral
Desprès hem anat al hotel New World. Un hotel espectacular, amb un hall impressionat. I malgrat tot, la dutxa, per exemple, no esta gens resolta. Acabaves esquitxant-ho tot. L’habitació és funcional, es a dir, impersonal, podries estar en qualsevol lloc del món i no tindries ni idea de quin país et trobés. Això és el triomf del turisme global.
Com el trànsit a Saigon (ho escrit així per abreviar) és molt complicat, sortíem amb temps, eren les 18:45. Anàvem al port a un sopar de gala. Un sopar molt entretingut, sobretot, perquè hem estat parlant amb un company que també estava interessat amb la literatura. Potser he xerrat massa. Des de el vaixell que s’ha passejat per la ribera del riu Saigon, hem pogut gaudir del espectacle del seu skyline (panorama urbà), que per cert, és impressionat.
El vaixell
Edificis enormes plens de llum i torres amb pantalles que donaven l’aspecte de la pel•lícula Blade Runner i el futur, que és ara, ací a Ciutat Ho Chi Minh. I malgrat tot, tens la sensació que tanta llum no és més que un miratge. El seu model, al estil xinés, capitalisme en l’àmbit econòmic i comunisme (però quin?) en el polític, dona idea de l’esquizofrènia que pateixen desprès del col•lapse de l’antiga Unió Soviètica. Si tot és privat o quasi, llavors que garanteix l’Estat? Si no dona els serveis com sanitat, educació, cura dels més vulnerables, nominalment, estan coberts, però el servei no es gens eficient; que pot garantir?
Hi el sopar? Discret, sopa, carn, aquesta es podia menjar i postra, panacota. Deuen pensar que aquest postra satisfarà l’ànsia dels turistes occidentals. A la sobretaula, per fi!, hem estat intercanviant gustós literaris, amb un exercici rapsòdic força entretingut i sobre tot molt agradable.
Desprès el vaixell ha tornat el seu punt d’origen. Hem desembarcat i cap el hotel (22h). El trànsit era força fluid i hem arribat sense cap complicació. Ara son les 23:30 quan estic acabant d’escriure tot això. Demà anem al riu Mekong. Ja visualitzo a Robert de Niro i Christopher Walker (El caçador) ficats en aquelles gàbies de bambú dins del riu, i el poc amable oficial nord-vietnamita, cridant-los. De fet, què feien aquells soldats a milers de kilòmetres de casa seva? Veritablement, estem fets amb les imatges que hem viscut al llarg de les nostres vides.
