Una mica d'història....
1771
París
El Siglo de las Luces*
Se agrietan en Europa los venerables muros de catedrales y palacios. La burguesía embiste, armada de máquinas de vapor y volúmenes de la Enciclopedia y otros imparables arietes de la revolución industrial.
De París brotan las desafiantes ideas que, volando sobre el populacho necio, dan su sello al siglo. Tiempos del furor de aprender y la fiebre de inteligencia: el Siglo de las Luces levanta a la razón humana, razón de la minoría que piensa, contra los dogmas de la Iglesia y los privilegios de la nobleza. La condenación, la persecución y el destierro no hacen más que estimular a los sabios hijos de los filósofos ingleses y del fecundo Descartes, el que empezó por dudar de todo.
Ningún tema resulta ajeno a los filósofos de la Ilustración, desde la ley de gravedad hasta el celibato eclesiástico. La institución de la esclavitud merece sus continuos ataques. La esclavitud contradice a la naturaleza, sostiene Denis Diderot, director de la Enciclopedia, Diccionario Razonado de las Ciencias, de las Artes y de los Oficios; un hombre no puede ser propiedad de su amo por la misma razón que un niño no puede ser propiedad de su padre, ni una mujer de su marido, ni un sirviente de su patrón, ni un súbdito de su rey, y quien crea lo contrario está confundiendo personas con cosas. Helvetius ha dicho que no llega a Europa barrica de azúcar que no esté teñida de sangre humana; y Cándido, el personaje de Voltaire, ha encontrado en Surinam a un esclavo sin una mano, que se la comió el molino de cañas, y sin una pierna, que se la cortaron por fugarse:
—A este precio comen ustedes azúcar en Europa.
Si admitimos que los negros son seres humanos, admitimos cuán poco cristianos somos, dice Montesquieu. Toda religión que bendiga la esclavitud merece que la prohíban, afirma el abate Raynal. A Juan Jacobo Rousseau, la esclavitud lo avergüenza de ser hombre.
(95 y 98)
+++++++++++
He dormit una mica millor fins a les 5:45h. A les 6:50 hem anat a esmorzar. No hi havia massa gent. Els altres companys devien estar fent les maletes.
Hem sortir a donar un últim volt per la Plaça d’Armes que esta al costat del hotel. En aquell moment, els militars ocupaven gairebé tot l’espai. També hi havia un grup de nois/ies preparant les seves desfilades. Un oficial en ha dit que no podíem anar a la Catedral per on volíem anar. Hem pogut fer fotografies sense transit. Hem tornat al hotel, la sortida era a les 8:30h. Hem deixat les maletes grosses al hotel. Res més portaven maletes petites, perquè desprès tornaven a Cusco al mateix hotel.
A l’hora en punt ens hem posat en marxa. Hem caminat 2’ per el carrer Espinar amb el carrer Mantas, allà hem esperat l’autocar petit. Hem anar per la carretera que arriba a la fortalesa de Sacsayhuamán. Hem continuat uns 20’ per fer la primera parada “turística”.
Un complex dedicat a fer peces d’alpaca. Hi havia els camèlids: llames, guanacs i alpaques. A l’entrada et donaven menjar per ells i els podies donar els talls verds que s’ho menjaven ràpidament. També hi havia un espai, més aviat petit, on dos còndors s’ha estaven recuperant. Semblaven ensopits. Hi havia una maqueta del Machupicchu a una escola força gran, permetia fer-te una idea de la pujada al Waynapicchu. Hi havia un espai on és fan els tints per les peces, amb productes naturals. Hi havia també dos dones i un noi fent servir uns telers manuals, creant les figures del que seran les peces que venen a la tenda. Com el procés és molt lent les preus també son molt elevats. A la tenda hi havia tota classe de roba feta amb alpaca. Semblava un altre món, i no tinc clar quina diferència de sous guanyava les venedores i les dones que feien el treball manual.
La nostra guia de mà(*) diu el següent sobre la Vall Sagrada i Pisaq:
“Es coneix amb el nom de Vall Sagrat dels inques el espai geogràfic que s’estén entre les localitats de San Salvador, Pisaq, Urubamba i Ollantaytambo, i per la qual corre el riu Vilcanota o Urubamba.
Abans de l’arribada del conqueridors, fou un lloc predilecte dels inques, per el seu clima atemperat, així com per els seu bell paisatge i fertilitat. (...)”
Pisaq
És una denominació que prové del vocable quítxua pïsaqa o perdiu, au que abunda a la zona. Sorprenentment , aquest complex arqueològic incaic te forma d’aquesta au.
És un ampli centre administratiu inca, en el qual es distingeixen zones religioses, urbanes, socials i econòmiques. A més, fou un punt de control de transit , entre la vall del Urubamba i la zona de jungla o selva.”
El nostre guia Rubén ha fet una exposició detallada dels perquè d’aquestes estructures agràries. Aquestes el trobar-se en diferents altituds, generen un microclima que afavoreix la diversitat de cultius, des dels que estan més al fons, fins que el estan més exposats per la seva situació. Hem fet fotografies, inclòs la del grup. El complex és molt gran, però nosaltres hem fet una visita llampec. Arribar al complex arqueològic no és fàcil, la carretera s’enfila per les muntanyes, sort que anàvem en l’autocar petit, un de gran hauria patit moltíssim.
Hem tornat per on havíem vingut, però hem fet una parada al poble de Pisac que causalment, venien joies, d’or i plata. Jo no he entrat, perquè tot el que no sigui diamants no m’interessa.
Hem tornat a la carretera, per anar a dinar. El lloc predeterminat es diu “Don Ángel”, calia fer un desviament i baixar per una forta pendent per arribar a un pàrquing privat. El local es una nau de tipus industrial, una nau enorme, amb capacitat per 500 persones i a prop de 30 treballadors en temporada alta. Preparen un self-service que curiosament es força bo, almenys, el que he menjat. El menú costa 74 soles. Hi havia musica en directe, però els comensals, la sala on estàvem era plena, no feien massa cas els pobres artistes.
Hem sortit d’aquest temple del tiberi i hem anat cap el temple/fortalesa d’Ollantaytambo.
Per seguir amb la guia de mà això és el que diu de Ollantaytambo:
“(...) En l’època inca, en la part superior de la anomenada fortalesa es troba el complex més important, hi destacava el inconclús Temple del Sol.
Aquest temple mostra una paret feta amb sis blocs, molt ben tallats i encastats entre sí. La presencia del símbol escalonat, en una de les pedres, indica que aquesta construcció, també, fou un temple dedicat a la Mare Terra o Pacha Mama. Per la seva construcció, és va utilitzar pedres portades del Cerro Kachiqhata que està al altre costat de la vall.”.
En el seu treball “Arqueologia y etnohistoria de Ollantaytambo” de Hernán Amat Olazábal, dona veu a Cieza de León, 1540 que explica que van fer els conqueridors amb el Temple:
“Los edificios de las casas eran muchos y en que en ellos había, antes que los españoles señoreasen, grandes tesoros, y cierto se ven en estos edificios piedras puestas en ellos, labradas y asentadas tan grandes, que era menester fuerza de mucho gente y con mucho ingenio para llevarlas y ponerlas donde están. Sin esto, se dice por cierto que en estos edificios de Tambo... se halló en cierta parte del palacio real o del templo del Sol oro derretido en lugar de mezcla... dicen algunos españoles que en veces sacaron cantidad de oro, Hernando Pizarro y Diego de Almagro, El Mozo" (Cieza de León, 1922: Cap. XCIV, pp. 298-299).
Líneas adelante, Cieza hizo referencia a la gran cantidad de riquezas saqueadas en Ollantaytambo, botín que comparó con "las piezas tan ricas que se vieron en Sevilla, llevadas de Cajamarca", como parte del fabuloso rescate de Atahuallpa.**”
La tarda anava fent camí, Ollantaytambo era l’objectiu, havíem anat baixant d’altura, érem a 2792 m. Al poble hi ha la línia ferroviària que et porta a Aguascalientes (Macgupicchu). Hi havia força gent en el complex, cal entrada per accedir-hi. Unes estructures imponents amb escales per pujar fins a dalt, on estava el temple del Sol. Les pedres gegantines semblen explicar-te moltes coses i els arqueòlegs donen fe. Nosaltres, simples turistes miraven el paisatge, i la seva grandiositat, expressió suprema de la confiança que devien de tenir els constructors. El poder dels inques (expressió de poder) era absolut, per això l’aparició del conqueridors devia de fer un efecte molt estrany i pertorbador.
Hem passejat per el poble, un poble que viu del turisme, al ser punt de sortida del tren cap a Aguascalientes. Dins dels carrers de Ollantaytambo, encara queda vestigis de construccions inques. Nosaltres hem fet temps. La plaça del poble està plena de restaurants i hotels. Una nena vestida de manera tradicional, ha cantat una cançó en quítxua. Imagino que no ho fa per amor al art. En Rubén si sap quítxua hi ha parlat amb ella.
Des de la plaça on estàvem fins a l’andana del tren hem tingut que portar les maletes durant 10’, el camí que portava a l’estació anava ple de cotxes, taxis, i busos. En el trajecte, és multiplicaven els hotels i restaurants. Hem agafat els bitllets, què indica la secció on has d’asseure’t. A les 19:00h hem sortit. Dins del tren, hi havia taules entre mig dels seients. He pogut escriure bona part de la crònica del dia, malgrat el moviment que no parava de molestar. A les 20:45h hem arribat a Aguascalientes. Tothom ha baixat del tren, immediatament, s’ha omplert de més de tres-centes persones uns per les andanes i altres per les vies. Semblava una pel•lícula de pànic. Res més faltava cridar. Nosaltres hem tingut que caminar uns 8’ en paral•lel a la via fins trobar el hotel –Casa Andina-. Al vestíbul un altre grup de turistes s’ha havien avançat per els tràmits pertinents.
Hem sopat al hotel. Demà a les 6:45h hem d’estar preparats per anar al Machupicchu i el Waynapicchu.
