Cinc consideracions al fil de l’Editorial del Ara:
La primera, l’alumnat nouvingut. Molts tenen un nivell molt baix de escolarització. La transició és fa han més bona voluntat per part del professorat d'acollida –parlo de l’ensenyament d’ESO-. És fa difícil incorporar l’alumnat a mig trimestre, i les dificultats de la llengua no ajuda. No tothom entén l'àrab, per exemple. Molts d’ells, parlen francès, i el professorat necessita coneixements que el Departament ignora. Un altra problema greu és a quin nivell educatiu comença. La regla era l’edat, però, això no és cap bona idea, és com si un tingués 15 anys i per això ha de calçar de sabata un 40. No hi ha regles fixes. Voler culpabilitzar del mals resultats PISA al alumnat nouvingut és no voler assumir que s’ha estan fent les coses malament.
Segona. El mètodes d'aprenentatge. Això d'aprendre a aprendre i eslògans similars, valen per això. No pot fer-se generalitzacions. Els alumnats d’ESO, porten una dinàmica des de primària. Uns hàbits, unes rutines, una forma de treballar. Al institut, la transició era més o menys fluida, segons el professorat. Cada professor/ra, té la seva particular manera de fer. Si porta molts anys, ha sentit a dir moltes coses, però segurament, farà la seva, què és la que se sent segur, i anava a dir còmode. Sempre hi ha hagut professors/res més estrictes que d’altres. El to que doni a la classe, és reflectirà en ella.
La tercera, l’horari. No sé que dir, segurament, al batxillerat sigui més adient l’horari intensiu, mentre que a l’ESO, especialment a la primera etapa, aniria millor l’horari partit. Tenint en compte, les dificultats d'atenció i el seu correlat de concentració, desprès de quatre hores seguides, el resultat, és nul. Però això voldria dir, canviar estructures de centre.
Quart. L’avaluació dels docents. Un dels problemes és quins requisits cal valorar del professor/ra. Al batxillerat, una mesura era les proves de selectivitat. Un perill evident, és que si suspens massa, seràs assenyalat, llavors, la lògica et diu que tindràs que aprovar a tothom, com molts feien. Això dona peu a la distinció entre profes “guai” –no cal dir com avalua aquesta mena de professorat- i els “durs”. En tota la meva experiència d’ensenyament, mai cap inspector d’ensenyament va anar a parlar amb mi. I si, hi ha professors/res que son un desastre a l’aula i com expliquen i desenvolupen la classe. No tothom serveix per aquesta tasca. Potser seria hora de dir-ho. El problema de les direccions i sobretot la precarietat del professorat, interins, és que les direccions volen tenir un bon feelin amb el Departament, això fa que no siguin crítics, i acabi sent terminals del Departament. Sense crítica ni debat, la por a no renovar-te el contracte –interins- fa que el professorat en aquesta situació sigui molt dòcil. Vols un professor/ra gens problemàtic? Aprova a tothom, malgrat que a l’aula no puguis viure.
Cinquè: La protecció del alumnat. Això comença a casa, segueix a l’escola i culmina al institut, on molts professors/res volen ser el “col•legues” dels alumnes. I així malament rai. Cal establir regles, simples, però clares sobre els límits, respecta al professor/ra, els companys/nyes, i anvers al material i espai del centre.
Definitivament, l’educació no és gens fàcil, perquè l’altre “escola”, al carrer, juga amb avantatge, així com la televisió i les xarxes socials a les que estan connectats. Hem creat una generació de egòlatres -propi de la adolescència-, però que s’eleva al rang de model deformat de la nostra societat.
