Ivan Jablonka, Història dels avis que no vaig tenir. Trad. Marta Marfany Llibres Anagrama. Editorial Anagrama, Barcelona, 2022.
Un llibre excepcional, una investigació exhaustiva sobre els seus avis que no va conèixer, amb una època fosca de la història de la humanitat. L’últim capítol (9) Des de l’altra banda del món, és una descripció dels horrors que van viure els supervivents dels camps de concentració alemanys, especialment a Auschwitz. Impossible no commoure per el que l’esser humà pot fer amb altres essers humans. Perquè el horror més gran és que per fer possible aquell crim, va ser necessari la participació de milers de persones, una cadena diabòlica que va fer possible l’assassinat industrial per primera vegada a la història de la humanitat. Jablonka intenta esbrinar el final dels seus avis –Matès i Idesa- a Auschwitz. La mala consciència del que va passar el poble jueu a Europa, encara avui (2023), és fa notar.
I
“El matí del 2 de març del 1943 el comboi de deportats número 49 surt de l’estació de Bourget-Drancy. A Novéant-sur-Moselle, a la frontera, els gendarmes francesos cedeixen el lloc als seus col•legues alemanys i fan mitja volta. El tren circula tota la nit, el dia 3, la nit següent i encara el dia 4, fins al capvespre. (...) Com que el comboi número 49 està format principalment per gent gran, alguns molt grans, podem imaginar-nos els moribunds que hi ha per terra (surten de Drancy 1000 persones i només n’hi arriben 993).
“Tot i així, em sembla que això no és res al costat de la sensació d’esqueixament que s’amaga al fons de les entranyes i que et perfora la nit, que et fa venir ganes de cridar enmig de la somnolència general. El nens, la família, els amics, les persones que et coneixen pel nom o només de vista, l’habitació on vius, el llit, la màquina, les activitats quotidianes s’allunyen, fugen de tu a cada sotrac del tren, ja pertanyen a la teva vida d’abans, i et quedes sol, en aquesta massa confusa de cossos en suspens, amb la teva desgràcia i el teu dolor d’haver passat a l’altre costat, d’haver deixat de pertànyer al món dels que viuen, es lleven, treballen i se’n van al llit pensant en l’endemà. (...)” (pàg.305-306)
“(...)Les portes s’obren amb gran estrèpit. Els deportats observen sense entendre res: és només una parada de moltes o el final del viatge? Crits: “Alle heraus! Los! Los!” [Tots fora, vinga, vinga!], a cada metre un SS armat amb un gos, al darrere homes amb pijames de ratlles. (...).” (pàg.306)
“El Museu d’Auschwitz proporciona les xifres següents: de les 993 persones que van fer baixar del comboi número 49 el vespre del 4 de març del 1943, se’n van seleccionar 100 homes i 19 dones; els altres 874 van morir a les cambres de gas immediatament. No entren al camp, la Judenrampe i les cambres de gas són a l’exterior. Per a ells, Auschwitz és una terminal ferroviària on només es baixa per ser assassinat.” (pàg.307)
