Recomanacions musicals

 

 

Una perla cultivada

Hamàs ataca Israel i Netanyahu profetitza cinc mil morts palestines

La Franja de Gaza és un gueto per palestins. Un bantustan al estil que els sud-africans va fer per els habitants negres, i ara palestins. Allà aïllats de tot encerclats per colònies -il·legals- de jueus vinguts de tota reu del món,  fan sentir que el palestins fan nosa. I mentre el conflicte està en via morta,  Benjamin Netanyahu, no li interessa cap diàleg amb els palestins perquè el suport que li donen els grups ultraortodoxos  -grups beneficiaris dels assentaments a la Franja- no s'ho permeten, crea la atmosfera perfecta que aquest esclats de violència des de la Franja de Gaza. D'on surten els coets? A les cròniques periodístiques -Cristina Mas, Ara.cat- explica dos dades significatives,   ahir es commemorava el 50è aniversari del Yom Kippur del 1973. Un segona, aquest atac és per Israel una taca per els serveis de seguretat que no han sabut detectar l'abast d'aquesta incursió. El numero de morts israelians pujava a 200 i mes de 1400 ferits, unes xifres mai vistes des del 1973. Ahir almenys 232 palestins morts i més de 1700 ferits, però malauradament, aquestes xifres, especialment, de palestins aniran pujant al llarg d'aquestes properes setmanes. 

El conflicte te una dimensió internacional, Iran, Aràbia Saudí, EEUU, UE, Xina i probablement Rússia.. Hi ha un bons absoluts i els malfactors absoluts. En un context com el que pateix Palestina, l'Autoritat Palestina de Mahmud Abbas, desautoritzat especialment per Israel per subvertir el seu poder en benefici dels enemics més radicals de Hamàs, no ajuda gens. I ara què, a part de la condemna ritual de tots els bons països que donen suport al  govern de Israel. Netanyahu no pararà fins que hagin matat 5000 palestins, aquesta es la seva aposta. Arrasarà amb tot, hospitals, infraestructures, barris sencers, tot, i desprès?  

Art i musica: Vanessa Bell

 

Vanessa Bell

(1879-1961)

Escalada de terror a Ucraïna, avui, Groza.

Groza (Khàrkiv)

La guerra a Ucraïna existeix. La noticia del assassinat de 51 persones pel impacte d'un míssil rus, desperta la solidaritat amb la població que pateix un acte de guerra i recorda qui és agressor, la Rússia de Putin, amb el cansament de la UE que segueix pagant a Putin el gas i el petroli, malgrat totes les paraules que s'ha dit sobre tancar les vies de finançament a Moscou. 

Zelenski sap que aquesta guerra anirà per llarg. No pot vèncer a Rússia amb l'equipament convencional que té. Cal recordar que Ucraïna va traspassar tot el arsenal atòmic a Moscou. Ara, sense l'equipament necessari, no tenen capacitat per rebutjar els atacs indiscriminats de les forçes russes. Putin dona massa por, utilitza la figura del boig, l'origen d'aquesta teoria cal buscar-la a la dècada dels anys cinquanta a Israel on el govern del Partit Laborista els líders del qual "predicaven a favor dels actes de bogeria", que segons el Primer Ministre d'aquella època, Moshe Sharett advertia que “ens tornarem bojos” si ens enfadem. Ara tothom que té capacitat per fer-ho, EEUU, Israel i també Rússia la utilitzant. No hi ha proporcionalitat entre objectius i mitjans utilitzats. Rússia juga amb la guerra nuclear. La UE no vol una guerra que pugí escampar-se cap l'oest. Dona suport a Ucraïna, però en dosis  petites, dos anys desprès del inici de la guerra, encara no ha subministrat avions de combat per defensar el territori ucraïnesa. La societat ucraïnesa sobreviu el terror imposat per Putin, el problema és fins quan podran aguantar-hi?

 

Ressenya: Els anys (i II)

Qui té una certa edat, una bona part del relat de Ernaux coincideix en un passat que avui no existeix, mes enllà de la memòria. Com la memòria és selectiva moltes de les descripcions ja la pots reconèixer en el món on vàrem viure. Malgrat que el llibre explica les vivències d’una dona francesa al llarga del segle XX i començament d’aquest segle XXI, la seva història personal també és en certa manera la història de bona part del europeus. 

Es un llibre escrit per una dona, i això implica una visió particular, una perspectiva nova, en un segle (XX) que com diu ella: “Un sentiment de dona estava en vies de desaparèixer: el d’una inferioritat natural” (pàg.103). Com el llibre està ple de vivències particulars mitjançant fotografies que contempla des d’un present que sembla llunya i fa que les imatges que troba siguin vists amb ambivalència, aquesta sóc jo? La riquesa de matisos i reflexions escapant a qualsevol intent de resumir-ho, transcriure un fragment que descriu aquest un nou escenari postmodern:

“ Els llocs on s’exposava la mercaderia cada vegada eren més grans, sofisticats, acolorits, meticulosament nets, en contrast directa amb les estacions de metro, correu i els instituts públics. Cada dia renaixien en l’esplendor i l'abundància del primer dia a l’Edèn.

A raó d’un pot per dia no n’hauríem tingut prou amb tot un any per tastar tots els tipus de iogurts i postres làctics que s’oferien a la venda. Hi havia maquinetes d’afaitar diferents per a homes i dones, compreses de tota mena, tovalloletes, “receptes creatives” i snacks per a gats, dividits entre adults, joves, sèniors i de pis. Res del cos humà, ni de les seves funcions orgàniques, no escapaven a la previsió industrial. (...) Tot allò existent, l’aire, la calor, el fred, l'herba i les formigues, la suor el ronc nocturn, era susceptible d’engendrar mercaderies fins a l’infinit (...). La imaginació comercial no tenia límits. Annexionava en benefici propi tots els llenguatges, l’ecològic, el psicològic, s’emparava d’humanisme i de justícia social, ens exhortava a “lluitar tots junts contra la vida cara”, prescrivia:” dóna't un caprici”, “fes negoci”. Dictava la celebració de les festes tradicionals, Nadal i Sant Valentí, acompanyava el ramadà. Era una moral, una filosofia, la forma incontestada de les nostres existències. La vida. L’autèntica. Auchan.

Era una dictadura dolça i feliç contra la qual no ens rebel•làvem, només ens havíem de protegir dels nostres excessos, educar el consumidor, primera definició de l’individu. Per a tothom, incloent-hi els immigrants il•legals apilats en una barca cap a la costa espanyola, la llibertat tenia per rostre un centre comercial, hipermercats que s’enfonsaven sota el pes de l’abundància. Era normal que els productes arribessin del món sencer, circulessin lliurement, i que els homes fossin expulsats a les fronteres. Per travessar-les, alguns s’amagaven en camions, es convertien en mercaderia –inerta-, i morien asfixiats, oblidats pel conductor en un pàrquing al sol de juny a Douvres.” (pàgs. 200-201)

Aquest llibre arriba fins el 2006. La edició francesa és va publicar el any 2008. L’última frase del text diu així: “Salvar alguna cosa del temps en què ja no hi serem mai més”. (pàg.223).

Aquest missatge és un excel•lent recordatori que nosaltres som una baula més en un llarg recorregut què els nostres fills i nets, seguiran, i què haurem deixat perquè ells poguí desenvolupar-se si no paren de destruir-ho tot?  Un llibre excepcional per copsar el pols vital d'una època i de tota una generació que volia el millor per els seus i també per els altres. 

Ressenya: Els anys (I)

 Ressenya del llibre de Annie Ernaux, Els anys. Trad.Valèria Gaillard. Narratives 111. Angle Editorial, 4ª ed. Barcelona 2022.

Aquest llibre és un collage de la vida de l’autora, Premi Nobel de Literatura al 2022. Un llibre imprescindible per copsar el segle XX. Ella mateixa explica què vol dir i fer amb aquest llibre:

“La forma del seu llibre només pot sorgir, per tant, d’una immersió en les imatges de la seva memòria per detallar els signes específics de l’època, l’any, amb relativa certesa, en el qual se situen, relacionar-los els uns amb els altres, esforçar-se per escoltar de nou les paraules de la gent, els comentaris sobre els esdeveniments i els objectes, extrets de la massa dels discursos flotants, aquest rumor que aporten sense descans les formulacions incessants del que som i hem de ser, pensar, creure, témer, esperar. El que aquest món ha imprès en ella i els seus contemporanis, i que ella utilitzarà per reconstruir un temps comú, aquell que ha lliscat des de fa tant de temps fins ara, i així, mitjançant la recuperació de la memòria col•lectiva en una memòria individual, donar la dimensió viscuda de la Història.

“No serà cap treball de rememoració, tal com s’entén generalment, amb l’objectiu de narra una vida, una explicació del jo. Ella només mirarà dins seu per trobar-hi el món, la memòria i l’imaginari dels dies passats del món, copsar el canvi d’idees, de creences i de sensibilitat, la transformació de les persones i del subjecte, que ella ha conegut i no són res, potser, per als qui hauran conegut la seva neta i tots els qui visquin el 2070. Perseguir sensacions que ja són presents, encara sense nom, com la que l’empeny a escriure” (pàg.220)

Champions: Porto-Barça (0-1)

 

Un partit  calamitós amb un resultat excel·lent, així es podria resumir el partit entre el Porto i el Barça. Un Barça que a la segona part ha jugat (això és un dir) una de les pitjors segones part que recordi. El Porto ha tingut moltes oportunitats, però ha sigut el Barça que el 45' ha aprofitat una badada d'un defensa per fer un contracop letal finalitzat amb èxit per Ferran Torres.

Lewandowski s'ha lesionat per l'entrada d'un defensa, que l'arbitra no ha assenyalat ni falta al minut 26, ha entrat en el seu lloc Ferran Torres. Al 74' Lamine Yamal s'ha retirat al vestuari, i ja no ha sortit, encara no s'ha sap què li ha pogut passar. Al 80' Xavi ha fet sortir a Marco Alonso per Lamine. En definitiva, un partit que demostra que el Barça a la Champions li va una mica gran i el Porto que és un equip discret ha fet del Barça un equip encara més petit, malgrat el resultat enganyós.