Art i musica: Walter Richard Sickert

 

Walter Richard Sickert

(1860-1942)

La veu de Jürgen Habermas

 

"El fenomen inquietant de la combinació del tradicional populisme de dretes -'Nosaltres som el poble'- amb l'egocentrisme llibertari de teòrics de la conspiració embogits que defensen les seves llibertats subjectives contra una opressió imaginària per part d'un estat de dret suposadament pseudodemocràtic és ja motiu suficient  per girar full. En les creixents societats capitalistes de les nostres democràcies -no particularment estables-, sorgeix aquest sorprenent potencial de resistència que fa que el sistema polític s'esmicoli des de dins si la desintegració de l'esfera pública política -com a resultat de les creixents desigualtats socials-, està prou avançada*" (pàg.124)

+++

Aquestes paraules del pensador alemany Jürgen Habermas (93 anys), fa pensar que no anem bé.  Què les nostres elits, s'hagin entregat al mercat, sense cap xarxa per pal·liar els perills que ja van veure amb la crisis del 2008, deixant a les democràcies en mans d'aquests populismes que criden contra aquestes elits, per generar por i inseguretat. Si la democracia  vol ser alguna cosa més que la renovació cada quatre anys d'aquests elits, caldrà que la ciutadania sigui més bel·ligerant, més activa i participativa, però malauradament, els mitjans de comunicació, també s'han posat al costat d'aquests populismes que poden arrasar tota la feina feta durant quatre dècades- l'estat del benestar-. No tot és el PIB, també cal donar sortida a aquesta desigualtat que creix i mina les arrels de les nostres societats. El 23 de juliol tenim una bona prova de foc per saber per on volem anar.

Musica a Eclipsi (i IV)

 

"Un di, desprès d'haver escrit que War on Drugs era el grup més avorrit del món tant en disc com a l'escenari, cosa que era veritat, (...)" (pàg.402)

 

"És cert que la cançó tractava de linxaments de negres als Estats Units, no... d'això "(pàg. 409)

"(...) Podem discutir sobre...qui és el bateria més infravalorat del món, per exemple. Per cert, la resposta correcta és Ringo Starr. El més sobrevalorat és Keith Moon de The Who i el millor, per descomptat, és John Bonham de Led Zeppelin." (pàg.435)

Musica a Eclipsi (III)

 

"- Sigui com vulgui, és la millor cançó de dos acords  de tots els temps -va dir l'Arne*. " (pàg.378)

"-No, és una de Nirvana -es va afanyar a dir l'Oystein" (pàg.378)

-"Jane's Addiction."Jane Says"

- Au, va -va saltar l'Oystein- I la pitjor cançó de dos acords de tots el temps?

"-Van mirar a l'Arne.

- Doncs... va fer-. "Born in the USA" potser no és la pitjor, però en qualsevol cas és la més sobrevalorada "(pàg.378)

Musica a Eclipsi: (II)

 

Ressenya: Eclipsi (i III)

Ressenya:

Com això és una ressenya, massa llarga, no puc fer d’espòiler. No puc explicar el nerví de la novel•la que és l’assassí. Un personatge que NesbØ, ha cuidat amb molta cura. No diré res d’ell, perquè la idea d’aquestes ressenyes no és anar a parar al “Rincón del vago” o similars. Sinó per estimular li interès per la lectura de l’obra. Ja he dit que el nostre assassí, és un psicòpata molt funcional. Tant funcional com el personatge de Markus RØed. És clar que fa coses inversemblants, però això també ho fan governs i tota una legió de funcionaris pagats per els ciutadans amb els seus impostos, i no passa res perquè les raons d’estat passen per davant de qualsevol dubte moral, en nom això si de la seguretat de tothom.

NesbØ juga amb el lector. Li dona pistes que creu que van en una direcció, però desprès resulta que és un altre. Això també li passa a Harry Hole. Tot potser explicat, cal fer-ne la narració adient. I això ho fa a les mil meravelles en Jo NesbØ. Un escriptor enorme, ple de recursos i ironia, què destil·la tocs àcids envers la seva societat i per extensió a les nostres. Tot un repertori de la capacitat dels homes per fer mal els altres, especialment, els més vulnerables. És la novel·la amb el nivell més alt de violència i bogeria de les que ha fet fins ara. Hi ha assassins que maten en destrals, o amb una arma de foc, o un ganivet, o també amb un paràsit anomenat Toxoplasma gondii.  

No puc explicar el in crescendo on totes les històries porten cap a un final. No vull explicar el girs inesperats, ni la tensió què va succeint vertiginosament. Harry Hole, com sempre, no para de barrinar en el seu cap per esbrinar la veritat. Com tots els finals en les novel·les de NesbØ no hi ha focs artificials, hi ha una barreja d'actes i sentiments què com humans, ho podem entendre, malgrat no compartir-ho. Si us plau, llegiu Eclipsi.

Recomanacions musicals