Viatges, Llibres, Reflexions, Imatges, Musica, Filosofia, Literatura, Política, Miscel·lània, Blog de Viatges
dissabte, 18 de desembre del 2021
Barça-Elx: Lluitan per sobreviure
divendres, 17 de desembre del 2021
Casado defensor del alumnat de Catalunya
"Es pot tolerar que hi hagi professors amb instruccions de no deixar anar al lavabo a nens perquè parlen en castellà?" El líder del PP, Pablo Casado,
"Es pot tolerar que hi hagi nens que per parlar castellà al pati els posessin pedres a la motxilla?", s'ha preguntat.” (Ara.cat, 17/12/21)
Es diu fake news, Casado deu inspirar-se en el seu ídol, José María Aznar, què desprès del atentats de Madrid al 11 de març de 2004 no va voler reconèixer què va ser el terrorisme gihadista qui va cometre els atentats. El Mundo el va secundar en les seves mentides miserables.
Ara arran d'una Sentència d'uns pares a una escola a Canet, obliga a tothom, què ha d'haver un 25% de classes en castellà. La nena fa P5. Tota la resta de nens i nenes tindran que fer el que volen uns pares amb catalanofobia. Sembla estrany què una Sentencia pugui esmenar la plana a una Llei d'Educació. Quaranta anys de immersió sembla que ara ho volen esborrar. El "a por ellos" en versió lingüística.
I què fa un candidat a ser President amb aquesta qüestió? Fer de portaveu de Vox. S'ha assabentat de la realitat catalana? Es veritat que el PP català amb 3 diputats no té res a dir, perquè no té cap força parlamentaria. A Catalunya té una plataforma formidable: els tribunals. Cap dels tres diputats li a explicat el que passa a casa nostra?
S'ha de estar molt malament, per llançar acusacions genèriques, sense aportar cap prova, no es prova un tweet, utilitzant a una nena de P5 com arma llancívola contra el govern és d'un miserable i mesquí comportament impropi d'algú que vol ser President de Govern. El pares de la nena no tenen res a dir?
La Generalitat té que fer tots els esforços per què la Llei d'Educació es compleixi. El TC, durant dècades va establir la constitucionalitat de la immersió lingüística. Cal lluitar amb les lleis què els Tribunals no poden fer.
Alsàcia: Riquewihr- Kayserberg-Colmar- Estrasburg (II)
La següent parada es Kayserberg, un altre poble, ple de vinyes, el lloc es terra viticultora. Està dins la ruta del vins al llarg de tota Alsàcia. A les 12.10h hem arribat a aquest poblet. Desprès de dos intentes per reservar taula, a la tercera hem tingut sort. El lloc és diu “Caveau du Schloosberg”. Hem dinat molt bé. Un del cambrers parlava castellà i uns parents seus, viuen a l’Escala. He dinar galtes de porc, estava molt bo, i l’acompanyament era un mena de pasta, que omplia el plat, sense aportar res. La carn estava molt tendra i melosa. Hem pres vi un pineau blave. Les nostres companyes de taula han begut el justet. Eren taules llargues per omplir-les amb una bona colla. Al restaurant hi havia molta gent, apart de nosaltres. Bon ambient, dinàvem a les 13.40h, desprès a aparegut la Galatea que tampoc menjava amb nosaltres. Jo m’he he pres un cafè ligueaux.
El autocar a enfilat un altra vegada el camí de tornada a Estrasburg, per l’autovia A-35. He pogut escriure una part del que hem fet aquest dia. La memòria es un mecanisme molt estrany i selectiu. Li agrada barrejar imatges i llocs, i si no vas en compte, els noms, els pobles, els monuments, va adquirint una tonalitat gasosa i etèria. Parlant en plata: s’ho oblida.
Molt a prop d’Estrasburg, hi ha una presó, o millor dit, un centre de detenció, on hi ha a prop de 535 persones, entre homes, dones i joves. Un centre de detenció és un lloc, on s’espera judici i la sentència corresponent. AL 2014 va haver un escàndol per les deficiències del lloc.
Plovia una mica quan de sobte al entrar a Estrasburg, l’autocar a parat en un lloc desconegut per a nosaltres, a prop de les vies del tren i ens ha conduït durant 10’ fins l’hotel! El conductor s’ha estalviat el caos circulatori habitual. Hem entonat l’hora dels adéus, perquè demà ja no ens a companya en el nostre últim dia a Alsàcia.
Desprès de treure pes a les motxilles, hem sortit al carrer, volíem acomiadar-nos de la ciutat que malauradament hem vist poc. Hem sortit plovent i a mesura que anàvem cap el centre plovia més. Al cap d’uns 5’ hem vist a un grup de companys. Però s’han desviat per un altra avinguda i nosaltres volíem prendre un últim “vin chaud”. Hem arribar a la plaça del arbre de Nadal gegant –Kléber-, plovia amb ganes i les parades començaven a tancar (20h). Hem arribat a temps per prendre un got per nosaltres. A la cantonada hi havia tres gendarmes (CRS) un amb fusell d’assalt i altres dos amb pistoles. La mesura de tres és per seguretat dels policies. Malgrat la presència de la policia, no pot haver una seguretat absoluta. Hem passat per la plaça on està l’estàtua d'en Gutenberg i hem enfilat la Rue Mercière què permet veure la Catedral il•luminada a aquella hora. En aquells moments, la pluja havia parat i he pogut fer algunes fotografies. Hem donat una última volta per els carrers al voltant de la Catedral i ens enfilàvem un altra poc cap a el hotel. Torna a ploure. Els sense sostre ocupen llocs estratègics per passar la nit. Sembla que aquesta imatge desoladora acompanya a totes les ciutats d’aquest primer mon. Com és pot eradicar aquesta pobresa extrema?
Hem arribat al hotel, acalorats, anàvem equipats per fer la travessia al Pol Nord, Roald Amundsen, no anava tan abrigat com nosaltres. Hem sopat una “truita francesa”. Ara preparem les maletes perquè demà marxem. Estrasburg és mereixia un dies més, però som turistes i tenim horaris que complir i llocs a visitat, es la llei del turisme de masses.
diumenge, 12 de desembre del 2021
dissabte, 11 de desembre del 2021
Alsàcia: Riquewihr- Kayserberg-Colmar- Estrasburg (I)
Dia 3
Ara (17.50h) anem de Colmar a Estrasburg per l’autovia A35. Es plena nit, plou suaument, fa vent i fred. Mentre el bus va cap a Estrasburg, jo començo a escriure. Però abans d’això, el dia a començat a les 6.45h hora què m’he despertat. El mòbil fent de despertador ens ha avisat per si de cas ens adormien. El ritual habitual del matí, i baixar a esmorzar (7.40h). Avui havia una dona fent de cap, perquè ha donat ordres, nosaltres teníem que anar al espai on el primer dia van deixar les maletes. El espai es molt gran. Però el bufet era el de sempre. Jo tiro per el dolç. De moment no tinc què patir per el sucre a la sang. Quan comences a tenir una edat, la teva bioquímica fa el que no havia fet durant dècades. I pensar què la biotecnologia ens vol vendre la idea de viure més de cent vint anys! Potser si que els nostres nets –qui els tingui- veuran aquesta revolució biològica. Com a mínim es molt inquietant. Potser el món què dibuixa la pel•lícula Gattaca, es farà realitat. Ja no haurà lluita de classes, per entendre’ns, rics i pobres, hi haurà qui estigui dissenyat al laboratori de genètica, eliminació de gens malparits que fan la guitza, i aquells que no s’han sotmès a aquestes teràpies, ja sigui per qüestions ètiques o econòmiques sobretot. De moment, millor no pensar-hi. Ara baixo al món més prosaic. Dos caputxinos per engegar motors, i a les 9h ha arribat la comandant Galatea, per seguir el seva particular creuada contra l’ ignorància històrica. Hem anat a buscar el bus com al dia anterior, es veu que està prohibit aparcar al hotel, segurament per qüestions de seguretat. A l’alçada de l’estació de trens i metro queia aiguaneu. El bus esperava la nostra arribada. Plovia, això comença a ser un costum.
El trajecte era igual els dies anteriors, no hi havia embussos de trànsit. Per l’autovia A35, feia vent, pluja i fred una triada que faria les delícies dels homes del temps. Una pregunta retòrica: Per què els homes del temps estan tan prims? El primer objectiu del dia era Riquewihr.
Hem arribat a Riquewihr, força d’hora. Hem passejat per un mercat petit, què encara s’ha estava posant a punt. Feia fred, no plovia, però els núvols volien altre cosa. El venedors ja volien fer les primeres vendes i oferien, algú, la possibilitat de fer un tast. Passar-se hores els aparadors de les casetes, en espera de clients, i amb el fred que fa... En tot cas, hem començat la nostra particular passejada per un camí estret, ple d’herbes, encara humides, per arribar-hi al punt més alt del poble. Al costat d’un passadís, estret, la Galatea ha començat el seu dia. Ha començat ha explicar la història del poble, perquè un grup anava a fer un tast de vi. Aquestes terres, son viticultores, un altra possibilitat de guanyar-se la vida amb el vi. A més de l’agricultura i el turisme.
Façana lateral amb frontó renaixentista
La ciutat va estar ocupada per els romans, però sembla ser que el seu nom prové d’un tal “Richo”, d’origen franc que dominava aquestes terres. El fet que sigui d'origen franc, pot indicar una meva de plus de identitat francesa. Amb el temps va transformar-se en el nom actual Riquewihr. El lloc va pertanyia els comptes de Horbourg al segle XII. Aquest va emmurallar la ciutat. Hi queda com testimoni la Torre Dolder i la Torre dels lladres. El comerç del vi va fer grans fortunes què es traduïen en residències (s.XVI). Aquestes terres també van conèixer la destrucció durant la Guerra dels Trenta anys (1618-1648). La ciutat va ser arrasada. La ciutat estava sota les lleis del Imperi Germànic, malgrat que Luis XIV va prendre possessió de la ciutat. Va ser el 1796 per el Tractat de parís, que la ciutat va quedar unida a França. La Segona Guerra Mundial malgrat la seva proximitat al front, no va quedar destruïda. La ciutat està classificada entre “els pobles més bonics de França”*.
He deixat a la Galatea la seva explicació precipitada, jo feia fotografies. Hi ha una regla d’or a l’hora d’explicar coses a la gent. Diu això: no pots explicar més enllà de quinze o vint minuts. Cal deixar pair el què expliques. Però ella no ha fet cas d’aquesta regla.
Hem passejat per els diferents lloc d’interès històric-turístic. Hi havia molta gent. El lloc ple de turistes, amb cases estil “Hans-Gretel” (ja sé que no existeix aquest estil, però espero que es facin una idea).Un parc temàtic per comprar i respirar allò que Marx va dir la societat capitalista: “un colossal amuntegament de mercaderies”. (pàg.67) Hi havia de tot. Les tendes estan especialitzades. Tot molt decorat, una posada en escena per enlluernar a aquesta nova plaga del segle XXI, els turistes. He comprat uns “macarons” de cafè i mandarina. És molt bo, però també molt contundent. Fins ara no ho havia explicat, però ara és el moment. A cada poble hem vist membres del exercit o de la policia. Els del exercit porten tots ells fusel d’assalt. Impressionen. Amb la policia, hi van tres, un d’ells també porta el fusell. Els atemptats gihadistes a França, però també a Barcelona, ha fet que en aquestes dates, on hi ha tanta gent, el desplegament de forces del exercit o policia sigui una mesura més simbòlica que real.
A l’hora i el lloc què ens havien de trobar, tothom va enfilar cap el bus. Ens esperava un altra poble, que aspira també, que els turistes aterrin el seu lloc. I cal dir, que ho aconsegueixen. Unes allaus de turistes omples carrers, fan fotografies, alguns compren, i tots quedem anestesiats per l’ estil “Hans-Gretel”.