Viatges, Llibres, Reflexions, Imatges, Musica, Filosofia, Literatura, Política, Miscel·lània, Blog de Viatges
dilluns, 8 de novembre del 2021
Aniversari de la constitució de l'Assemblea de Catalunya
diumenge, 7 de novembre del 2021
El Barça fixa a Jekyll i Mister Hyde a Balaídos
Ahir nova ensopegada del Barça al camp del Celta. El resultat 3-3 amb gol del Celta amb temps de descompte. Una primera part on tot sortia, amb gols d’Ansu Fati, Menphis Depay i un gol de Busquets a tir des de fora de l’àrea. Tot molt fàcil i sobretot efectiu. Però, malauradament, els partits de futbol duren noranta minuts, i això va ser una llosa insuportable per els jugadors. Un Celta amb ganes, que anaven a totes, mossegant, i un Barça desconnectat, amb les múltiples lesions que van patir, per començar Ansu Fati, desprès Nico i Eric García, van trastocar tot el joc del Barça. La defensa va tornar a evidenciar tots els mals que pateix i que fan del equip molt fràgil i gens fiable. Sembla a Coutinho no va voler sortir. No ho sé. En tot cas, la segona part ja es va veure que aquells tres gols no serien suficients per en portar-nos els tres punts. Ara mateix, hi ha una dependència dels joves, molt joves. Errades de passa al vuit, poca contundència i desubicacions què deixen la defensa buida.
En nou entrenador té molta feina, sobretot, de mentalitzar a tothom què jugar al futbol són noranta minuts de intensitat i concentració. I si no hi aquest compromís, millor que no jugui, per bé del equip. Un Barça en doble personalitat: Jekyll i Mister Hyde, a la primera a Balaídos –en obres- va jugar un Jekyll en molta fortuna, però la segona part, va sortir en Mister Hyde, per desfer el que havia fet a la primera part. Sergi Barjuan ha tingut un paper agredolç, va entrar per tapar la sortida de Koeman, i el seu balanç, deixa un mal sabor de boca, malgrat que no és culpa seva. Ha sigut capaç de incorporar jugadors de la pedrera, però caldrà repassar el que poden donar de si. Fins ara, les incorporacions de Riqui Puig, no acaba de fer el que si fan Nico i Gavi. Balde i Abde, encara li falta per fer-se, sobretot perquè Luuk de Jong i Coutinho estan de vacances a Barcelona. El mateix dia que Luuk de Jong firmava per el Barça -el Sevilla se'l va treure de sobre-, el Rayo Vallecano firmava amb Ramades Falcó, un jugador que sempre ha tingut olfacte de gol. Ara es veu que la opció Laporta, era un bluf gegantí.
A partir d’ara li toca a un altre mite del barcelonisme, Xavi Hernández, prendre les decisions del primer equip del Barça. Sense diners, amb molts joves amb ganes, però encara en fase d’aprenentatge, trobar un equilibri que no faci sortir aquest parell de personalitats que ahir varen sortit a Balaídos. ¡Sort!
dissabte, 6 de novembre del 2021
divendres, 5 de novembre del 2021
Violència masclista
Fets com l’agressió sexual patida per una noia a Igualda, deixa poc marge per fer literatura. El primer que es posi be la noia i pugui dir que va passar i si reconeix els seus agressors, que sembla que van ser més dos. Encara no hi ha identificacions. Què hi haguí un informe “forense” vol dir què algú esta fent un delicte. Tenint en compte que la noia es menor. El mitjans sempre volen històries truculentes per insuflar morbositat a una història que aquestes alçades no és tindria que repetir. És difícil lluitar contra una manera de pensar que està instal•lada a la societat: els nois poden sortir, mentre les noies, millor a casa. Desprès, en el posterior judici, tindrem que sentir dels acusats, que tot va ser consentit, i aquestes trucs miserables, que tant aficionats són un cert tipus d’advocats. A més, de la presència a les televisions de torn, per parlar amb els “presumptes agressors”. És molt difícil què aquestes agressions deixin d’existir. El clàssic recurs de dir què a les escoles han de fer alguna cosa, és la constatació què a les famílies no fan la feina que les pertoca. La víctima no pot ser senyalada com moltes vegades és fa. El masclisme inherent a la nostre societat, l’anonimat de grup, la deshumanització de la víctima i la falta de implicació de tota la societat, fa que ens veiem abocats a episodis d’aquesta mena, que son dissolvents per la consciència moral d’un societat que trontolla .
Reseña: Los años del terror. Cinco rehenes
Lawrence Wright, Los años del terror. De Al-Qaeda al Estado Islámico.Trad. Francisco J.Ramos Mena, Ensayo, Ed.Debolsillo, Barcelona 2018.
Cinco rehenes
El último capítulo, antes del epílogo, titulado Cinco rehenes, nos muestra con maestría el difícil arte de ponernos en la dinámica de las personas que intentaron salvar vidas de rehenes capturados por el ISI en Siria.
Es sin duda, el capítulo más intenso y emotivo sobre los bastidores para salvar a los rehenes, cada uno de ellos, con padre y madre, con historias personales y las peripecias para conseguir salvarlos.
La historia cuenta el encuentro el 13 de mayo de 2014 entre David Bradley, empresario y dueño de la revista The Atlantic y cinco familias que tenían a sus hijos secuestrados en Siria. Las familias se veían ante difíciles dilemas que sortear. En primer lugar, las amenazas de los secuestradores, imponiendo silencio y en segundo lugar, las amenazas veladas por parte del FBI para que guardaran silencio acerca del secuestro de sus hijos. ¿Qué hacer ante semejante dilema? La respuesta fue David Bradley.
Para Bradley, filántropo a tiempo parcial, quería ayudar a esas familias desesperadas, además, tenía experiencia en estos asuntos, pues, no en vano, había ayudado a liberar a Clare Gillis en 2011 en Libia. La metodología de Bradley, que había servido para liberar a la periodista Gillis, era lo que denominó “un gráfico de análisis de red. La idea era que alguien conocería a alguien que a su vez conociera a alguien que pudiera localizar a Gillis. El equipo identificó a unas cien personas a las que acudir”. (pág.370)
Esta metodología que había dado resultados, también fue puesta en marcha para salvar la vida de los cinco rehenes. ¿Quiénes eran estos cinco rehenes? Sus nombres: Jim Foley, Theo Padnos, Steven Sotloff, Peter Kassig y Kayla Mueller. Personas entusiastas que querían ayudar, idealistas que ponían en peligro sus vidas, por causas que no querían que fuesen causas perdidas.
No voy a contar las historias de estos idealistas – en el mundo en el que vivimos, más parece un insulto que una alabanza-, para ellos, basta leer el libro, que es de lo que se trata. Pero sí, reflexionar sobre la política EEUU acerca de la prohibición de negociar y pagar rescates a cambio de la vida de los cautivos. Los europeos utilizaron otros medios para conseguir la liberación de sus nacionales. La política de no negociar la exponía David Cohen en 2012, siendo subsecretario de antiterrorismo e inteligencia financiera del Departamento del Tesoro, afirmaba:” Los pagos de rescate conducen a futuros secuestros, y los futuros secuestros conducen a nuevos pagos de rescates. Todo ello aumentó la capacidad de las organizaciones terroristas de realizar atentados.” (pág. 391-2)
Leyendo el relato de Wrigth, se tiene la impresión que el gobierno norteamericano, no se esforzó demasiado por negociar o buscar alguna solución a los rehenes. La desintegración de Siria, la aparición del ISIS, las imprudencias de los secuestrados, la política de tierra quemada del ISIS, acabaron teniendo como resultado la muerte de los rehenes, excepto de Theo Padnos. La violencia extrema de los terroristas del ISIS, hacían prácticamente imposible cualquier negociación, fuera indirecta o directamente. El ISIS sólo quería propaganda, y la encontró en las ejecuciones de rehenes retransmitidas vía internet. Como diría Bradley, “Existe el mal en el mundo” (pág.395).