Obituari: Carme Valero (1955-2024)

 

"Et poses faldilla i vas a córrer tu"

Ha mort un autèntic mite del atletisme. Malauradament, va viure en un temps on les dones eren invisibles i va tindrà que lluitar no contra el cronòmetre i les seves rivals, sinó sobretot, contra els prejudicis d'una societat masclistes que imposava a les dones uns valors franquistes. Fer esport estava mal vist, per dones. Recordo haver-la vist a les pistes d'atletisme de Sabadell. Els campionats i a la TV1 guanyant curses. Encara l'atletisme africà no existia. Si encara avui amb el cas Hermoso hem vist el que hem vist, imaginin el que passava en aquelles temps. El seu nom sempre estarà associat a unes heroïnes que va obrir forat en un món d'homes.    

"El 1976, guanyaria el seu primer Mundial de cros per davant de la soviètica Tatiana Kazankina. "A la xerrada prèvia, els entrenadors de la Federació no ens van dir res a les dones. Jo vaig queixar-me i l'home va respondre que féssim el que poguéssim, que no seria gaire, ja que les dones érem unes culones i unes 'pechugonas'. Quan al final de la cursa ja anava primera i el vaig veure, vaig dir-li en passar pel seu costat que mires bé, que una culona i pechugona estava per ser campiona mundial. Es va disculpar", recordaria." (Ara.cat, 2/1/24)

Violència masclista

 

Fets com l’agressió sexual patida per una noia a Igualda, deixa poc marge per fer literatura. El primer que es posi be la noia i pugui dir que va passar i si reconeix els seus agressors, que sembla que van ser més dos. Encara no hi ha identificacions. Què hi haguí un informe “forense” vol dir què algú esta fent un delicte. Tenint en compte que la noia es menor. El mitjans sempre volen històries truculentes per insuflar morbositat a una història que aquestes alçades no és tindria que repetir. És difícil lluitar contra una manera de pensar que està instal•lada a la societat: els nois poden sortir, mentre les noies, millor a casa. Desprès, en el posterior judici, tindrem que sentir dels acusats, que tot va ser consentit, i aquestes trucs miserables, que tant aficionats són un cert tipus d’advocats. A més, de la presència a les televisions de torn, per parlar amb els “presumptes agressors”. És molt difícil què aquestes agressions deixin d’existir. El clàssic recurs de dir què a les escoles han de fer alguna cosa, és la constatació què a les famílies no fan la feina que les pertoca. La víctima no pot ser senyalada com moltes vegades és fa. El masclisme inherent a la nostre societat, l’anonimat de grup, la deshumanització de la víctima i la falta de implicació de tota la societat, fa que ens veiem abocats a episodis d’aquesta mena, que son dissolvents per la consciència moral d’un societat que trontolla .