dissabte, 7 d’agost del 2021
divendres, 6 d’agost del 2021
dijous, 5 d’agost del 2021
dimecres, 4 d’agost del 2021
dimarts, 3 d’agost del 2021
De la pobresa de classe a la pobresa infantil
Parlar de pobresa infantil sembla un concepte estrany, sobretot perquè incloure’l juntament a la “població jove, la població d’origen migrant i les classe treballadores” es del tot inversemblant. Què vol dir exactament “pobresa infantil”? Hi va haver un temps, en el que els nens, estaven dins del nucli familiar -societat sòlida (Z.Bauman)-. La sort del nens, era la família. Si la família era benestant, els fills també ho eren, però no es desconnectava fills i els seus pares, per què ara si? Si els pares eren treballadors, els fills, a partir del 1960, van tenir – la classe treballadora, va lluitar, amb tota la esquerra- per accedir-hi a unes condicions millors de vida, especialment, a la dècada del 70 del segle passat. L’educació –generalitzada- va fer d’ascensor social, per tota unes generacions, què ara s’estan jubilant. Ningú parlava de pobresa infantil.
Descontextualitzar la família amb els fills, és el triomf del neoliberalisme -societat líquida (Z:Bauman)-, que vol que tothom, tingui que guanyar-se la vida des de la seva solitud. El neoliberalisme ha sabut elevar la qüestió de la identitat -nens, homes, dones, trans, etc- com dissolvent de l'antiga societat de classes-. Llavors, tots els fills de la classe treballadores, són segons aquesta lògica, pobres. Sembla que haguéssim entrat en un conte de Dickens, i els nens tinguessin que anar a treballar com al segle XIX, al món fabril de l’Anglaterra victoriana. Espanya, durant el segle XIX i bona part del XX, els fills treballaven al camp amb els pares.
El responsable de tot això es el nostre sistema econòmic amb la globalització i la divisió internacional del treball. Precarització els diferents àmbits de la vida, laboral, personal, social, ecològica, perfilen unes perspectives gens engrescadores, malgrat els missatges d’optimisme per part del governs, que son mer gestor del capitalisme global.
Ara m’ha n'adono que mai vaig anar de colònies, ni rés semblant al que tothom demana avui, tenir-ho tot. Jugaven al carrer, era el nostre hàbitat natural, amb pisos de 50-60 m₂, el millor era sortir al carrer hi jugar-hi fins què unes veus imperatives, et cridaven des del pis, pel teu nom per anar a casa. No en sentia què era pobre. Què aquestes alçades del temps, 2021, què hi hagi famílies que no puguin posar un plat per dinar o sopar, diu molt (negativament) de la nostre societat, especialment, del nostres governants, i d’un sistema capitalista que ja sap que no cal ajudar a la gent, perquè no hi ha al horitzó cap revolució ni alternatives, ja s’encarrega els governs de torn de fer-ho impossible.
PD: La pandèmia ha fet ressaltar com si fos un contrast clínic, totes les contradiccions del sistema. Ha creat pànic al sistema econòmic, que de retruc, ha activat els governs, mitjançant la ciència, per ha trobar una solució -vacuna- i ha fet encara més vulnerables els que ja hi eren i ampliant encara més la pobresa.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)