Amb la tempesta, ve la necessitat de parlar, o de confessar. I els de Can Sol estan necessitats de treure tota la merda que omple una bona part de les seves vides. La Carmina va embogir en la seva adolescència, va perdre la mare, i el pare, en Jordi, va fer el que va poder, però no s’han va sortir. La Carmina, va conèixer les drogues, i desprès les flames al paller i les morts dels seus amics. Ella és va salvar. En Jordi la va treure de les flames. Estava embarassada de la Mar, però encara no ho sabia. El pare va mori en el incendi. Tot trasbalsat. Les males companyies és el que tenen. Obre portes, però aquestes condueixen al infern. Desprès, la recuperació i sobretot, la culpa.
Desprès va venir en Jordi, costa explicar-se, sobretot a un estrany, però potser era més fàcil ací. Es ven segur que no explicaria res a un conegut del Sallent. Tothom parlava d'ell. Una barreja de respecte i por. Es una combinació molt complicada per fer amics. Tenia diners, manegava negocis. Era traficant? El de Can Mau, li pregunta, però en Jordi, es conscient de no haver fet prou per la Carmina. Li explica que vol dir tenir una filla drogoaddicta: “(...). Ni has vist com alguns dels seus amics es degradaven i se t’afiguraven com un esperit, com la imatge de la teva filla al cap de dos o tres anys. Quan els veia tan prims, saps què pensava? Que en comptes de punxar-se la droga, cada punxada treia una unça de cosa, una unça de vida, que s’anaven buidant de mica en mica, que una part seva es perdia.” (pàg.468)
La seva vida ha sigut una expiació, per això, fa el que sigui perquè no li passi a la Mar. Què si va cremar el paller? La resposta d’en Jordi es clara: “-Que vaig salvar la Carmina, això va passar.” (pàg.472)
També va parlar amb la Mar. Ella tenia el do del seu avi. Podria sortir-se’n de tot plegat? La Mar, com adolescent que era, tenia els sentiments a flor de pell. Qualsevol cosa, pot provoca una tempesta de sentiments incontrolats. No deu ser fàcil ser la neta d’en Jordi. La Mar, se sent responsable del univers, és el què té ser adolescent. Això és una carrega molt feixuga per una jove que porta any anant al psicòleg. Saber el que diuen del avi, de la mare, del incendi, de les drogues, dels diners, tot això no és gens fàcil de gestionar.
Les històries també s’acaben, i aquesta no és cap excepció, En Jordi, va tenir un atac de cor, i això accelera les preparatius, per quant ja no sigui, i li fa prometre al de can Mau, què s’ocuparà de que tot vagi com cal. Amb tot el que ha viscut, no té més remei que acceptar. La mort també arriba al Núvol. El de can Mau, segueix en contacta amb els de can Sol, la Carmina i la Mar que estudia a Barcelona. Cadascú intenta fer el seu camí. I jo deixo de fer d’espoiler.
Ressenya:
Francesc Serés, La casa de foc, Editorial Proa. A tot vent, 736, Barcelona 2020.
