Ressenya:
Francesc Serés, La casa de foc, Editorial Proa. A tot vent, 736, Barcelona 2020.
El llibre de Serés va ser guardonat amb el Premi Proa de novel•la. El llibre ens explica dins d’un món –la vall del riu Ser, per la carretera GI-524- el què passa al qualsevol indret. Un novel•la “local”, en un món global. La història es simple: El protagonista, va al enterrament d’en Jordi, el 2014. Ell va entrar a les vides de totes els personatges al desembre del 2007. Era professor d’aula d’acollida a una escola a Olot. Passava un mal moment a la seva vida. Necessitava un lloc més assequible per viure. La Consol i en Josep, uns coneguts, li van dir que hi havia una casa en Can Mau, passat Santa Pau.
La història es desenvolupa al voltant de tots els personatges que van sortir, al fil de les diferents històries. La terra es important a aquesta història. Hi ha un pol d’atracció, Can Sol, on hi viuen, el Jordi, la Carmina, i la Mar, filla de la Carmina. El Jordi és l’avi de la Mar. En Jordi li demana què li faci classes de repàs a la Mar, al nouvingut. En Jordi, i el seu poder invisible, fa que tothom li digui que si. Però el nouvingut, no sap rés del Sallent, de les seves històries, els silencis, hi ha un entramat profund amb els habitants d’aquestes conrades que és fa difícil calibrar el que passa entre ells. Can Sol ho hi radia tot. Tothom té ferides que cal guarir, però ell, l’últim que ha arribat no sap entendré els seus jocs, les seves mirades, els seus gestos, l’expressió corporal. No sap rés dels altres.
En Jordi era un saurí, que tenia molts diners i molta influència per aquelles valls. Tothom li devia favors, i això és perquè ell, en feia de favors. En llocs petits, la intensitat de les relacions pot ser asfixiant o potser opressiva. Tothom sap del altre més del què caldria. Les història venen de lluny, ningú oblida el que s’ha fet i el pitjor el que no. Rancúnies cuinades a foc molt lent donen destil•lats d’odis i enveges difícils de oblidar. En Jordi, s’havia com manegar totes aquestes qüestions. Així: “ Sap trobar les febleses, en Jordi. Si els hagués amenaçat hauria començat una guerra amb algú que no tenia gaire res a perdre. En comptes d’enfrontar-s’hi, resulta que els ha comprat” (pàg.285)
Això bé, perquè per aquelles conrades hi ha gent que si dedica al cultiu de la maria. Perquè “-El que en Colàs vol dir és que no se n’han sortit amb les hortes ni amb el bosc i que han tirat pel dret, i tirar pel dret aquí vol dir plantar maria.” (pàg.284)
El foraster és figura clàssica en els móns tancats del pobles petits. A les grans ciutats, ets anònim, ningú sap res de tu, però els llocs petits, estàs exposat dia i nit al escrutini més intens i microscòpic. Can Mau i Can Sol, estan a prop, però a l’hora molt lluny. La Mar se sent bé amb el foraster. La noi sembla tenir instint com el seu avi. La Carmina, és un altra cosa. Guarda secrets. La Carmina i el foraster acabant intimant, discretament, malgrat que tothom ho sap. Com ho saben? Perquè hi ha gent que vigila, que mira darrera de les cortines, perquè si cal s’ho inventen.
La història de la maria, té derivades per el foraster, en Santi i l’Abadal, li volen explicar que ningú pot anar per les muntanyes, especialment, un nens de Gàmbia que sembla que han vist les plantacions. Volen sense dir-ho que faci alguna cosa per aturar els passejos dels nens. Sense saber-ho, els nens marxan a Gàmbia, els pares dels nois que vivien a una de les masies, també marxen. Què ha passat ací?
La policia intervé escorcollant “els camins que van de Pruan a la Miana”, trobaran bosses plenes de maria, hi haurà detencions, la del Santi. Sembla que la pau al idíl•lic paradís sé està esgarrant.
