VIII
20
de gener de 1969.
Però
si realment va existir, si no era un fantasma de la meva imaginació, ¡ quin
misteri la seva mort! Perquè va morir crucificat. (pàg.903)
¿Què sabem dels camins que es fressen sota terra les arrels d’un gran
arbre? ¡No en sabem res!. (...) Però ¿què sabem de tot això, de la fe, de la
mort, de l’ombra i de la nit? ¿Què sabem de la nostra fe i de la dels altres?
Als ulls de l’Infinit, la fe en un santet de guix pot valer tant, qui sap si
més encara, que la del més subtil dels Doctors de l’Església. (pàg.904)
La fe no es demostra; es comunica.(...)
Perquè creure en el sofriment, ¿no és ja creure en la Creu? (pàg.905)
Jo corria d’aquí d’allà entre fum d’incendis i espetegar de fuselleria i cridava:
“¡Mentida!”, però la veu enrogallada es perdia en el braolar de la rierada; ja
feien circular la calúmnia: ¡ els frares havien tirat contra el poble! I jo
cridava: “¡Mentida!” i la meva veu era com la ranera d’un ferit sota un munt de
morts. ¡La calúmnia monstruosa que va desfermar la canilla encegada per la
sang! (pàg.909)
