V
(...)
“Un geni”, m’assegurà en Lamoneda –personaje siniestro que conversa con el
narrador de la historia-, aquella vegada; “un precursor que s’avançà
prodigiosament a la seva època. Va saber comprendre abans que ningú el partit que
es podia treure dels anarquistes. És a través dels anarquistes que van ser
liquidats, en nom de l’acràcia i de la lluita proletària, els industrials
catalans que fornien els Aliats de material de guerra; encara avui molts no han
comprès que darrera dels pistolers anarquistes hi havia el Kàiser...” (pàg.560)
VI
(...)
No, no penso clavar-li la lata parlant-li de geologia; l’únic que em pregunto
és quin sentit pot tenir en geologia l’èxit d’un d’aquests triomfadors, ¿menys
potser que el d’un mosquit del Carbonífer que va reeixir a la fossilitzar-se
dins una gota d’ambre? (pàg.571-2)
(...);
ja sé que la fossilització és una sort extraordinària. Per a un incrèdul,
donçs, la mort és un fracàs total. És per això que els incrèduls viuen amb l’obsessió
de l’èxit; ¡hauríem de ser tan comprensius, tan indulgents amb ells, pobres
incrèduls! (pàg.572)
(...),
quan un home o una dona deixen veure per un moment el fons de la seva ànima,
només inspiren simpatia o sigui compassió. ¡Tots som dignes de llàstima!
Precisament perquè a quasi ningú no li agrada de fer llàstima, és raríssim que
algú deixi veure el fons de la seva ànima.
-Sí.
Abans rebentaríem que deixar endevinar als altres que som desgraciats (pàg.573)
(...);
patir el fracàs amb resignació és de bons cristians, però buscar-lo expressament
seria semblant al suïcidi. Era aquest un dels errors d’en Soleràs; semblava que
es proposés expressament fracassar en tot i això no és cristià perquè no és
humà. (pàg.574-5)
(...).
En Soleràs errava greument en això com en altres coses; una vegada arribà a
dir-me: “Si no m’ha vagat mai de suïcidar-me és perquè prefereixo ser un
suïcida fracassat, ¡ el fracàs fins en el suïcidi! (pàg.575)
(...).
El pitjor de nosaltres, els tímids, és que sabem que ho som; és això el que ens
desconcerta, saber-ho. Com que sabem que som tímids, no acabem de saber mai què
és el que cal dir i què el que cal callar; ens costa tant de dir allò que
hauríem de dir que acabem dient allò que hauríem de callar. (pàg.581)
-I
bé, l’hi diré amb tota simplicitat: l’amor, com la fe, és un arbre; el seu
fullatge s’expandeix en ple sol i en dic amb tota simplicitat: hi ha en
nosaltres una duplicitat incomprensible i insuportable. D’una banda és l’aire
lliure i la llum que ens criden, d’altra el fang de la terra. (pàg.583)
