Perú (3): Arequipa-Chivay

 Dia 3

Arequipa-Chivay

M’ha despertat a les 3:15h. Havia dormit 6h, desprès he intentat dormir fins les 5h. Tot plegat demostra que el jet lag, és una realitat. A les 6h esmorzar. Aquest horaris per turistes son un despropòsit. A l’hora prevista hem sortit a les 7:15h. L’autocar ha tingut, sense voler, un protagonisme insospitat e inesperat.  

A les afores d’Arequipa l’autocar no rotllava, anava ofegat, tots els cotxes el passen davant. El conductor s’ha tingut que parar en una estació de benzina. Ací, la benzina va per galons. L’autocar és xinés, l’havien revisat, però sembla que un maneguet  estava fluix.  El conductor ho ha arreglat, feia calor i el paisatge  ple de pols, donava un aire pobre i trist a tot el que es veia. 

Les afores d'Arequipa, és una zona pobre amb moltes cases molt modestes, amb construccions a mig fer. Semblaven les edificacions d'Egipte. Pols, brutícia i oblit era un escenari poc gratificant de veure, i malgrat la gent intenta seguir endavant. També és cert, que Arequipa no hem vist la part més moderna, i el seu centre financer, amb l'edifici més emblemàtic, el City Center Quimera. 

Hem reprès el camí cap a Chivay. Una carretera plena de camions enormes, estil nord-americà, feia la conducció lenta i feixuga. A més havíem de superar Mirador de Patapampa (4.920 mts.), però això quedava lluny.

Fabrica de ciment de Yura

L’autocar al cap de mitja hora ha tornar a quedar sense ànima. Cada pocs quilometres tenia que parar, ajustar el maleït maneguet. Això permetia veure el paisatge, cada vegada a més alçada. A Arequipa la alçada és de 2.334 (msnm). Aquestes aturades han anat aclimatant el cos per arribar-hi el sostre d’aquest periple per Perú.

Al cap d’una llarga estona, en un paratge del altiplà, on si podia veure alguna llama i alpaques, s’ha aturat definitivament. El conductor i mecànic, veient les dificultats del viatge ha avisat a la companyia que calia un nou autocar en condicions. Així que hem tingut que esperar. El transit era intens, malgrat la solitud del paisatge andí. Aquest compàs d’espera a anat d’allò més bé per l’alçada. També teníem fulles de coca, què per el mal d’alçada és imprescindible. 

Hem parat al mig del no res, a prendre te de munya -molt bo pel estomac- i anar els banys.  El lloc és diu "cafe tematico inkawasi" (34E). Hem vist molt banys com a negoci, un sol és el preu demandat. Les vistes en mig del altiplà eren impressionants i magnifiques. La carretera Interoceànica és la 34A, hi ha zones de vicunyes. La carretera va agafant alçada, hi ha alguns lloc per descansar. En paral·lel hi ha una via ferra, hem vist un tren circular, amb una fumarola  notable. Hem entrat a la Reserva Nacional de Salinas i Aguada Blanca.

Un altiplà amb reserves d'aigua i on les alpaques, llames i vicunyes campen per aquest paratges desèrtics. Hem passat, sense aturar-nos pel Mirador de los Andes a 4920 (msnm). Des d'allà és pot veure a un volcà actiu, que anava llançant núvols tòxics, és el Sabancaya . Des d'aquest punt tot és baixada, pel l'AR-109. Hem arribat a Chivay (3600 msnm). Hem dinat al "Restaurante Turística Colca". Un bufet lliure.

Hem parat al poble de Chivay. He fet fotografies a la plaça i desprès al mercat. Un del productes estrella ha sigut un barret típic d'ací. Desprès hem anat cap el hotel. 

No està a prop de Chivay, el lloc es diu Colca Lodge Spa & Hot Springs. Està a prop -en cotxe- de Yanque. L'hotel és un lloc apartat, fet amb forma de cases unifamiliars, de vius colors, habitacions enormes, i sembla una ciutat ideal perquè poguí viure amb tranquil·litat qualsevol "Truman Burbank". El sol s'ha amagat darrera de les muntanyes i la temperatura ha baixat una mica. La habitació és molt grans i a més te dues cadires -perquè no volen els hotel posar dues cadires?-.  

* Lola

A les 19h hem anat a sopar. He sopat una "Menestron andina". Un plat de verdures i carn, molt gustós i què hi havia per donar de menjar a dos persones més. Una part del companys de viatge també s'han afegit.  Un altre grup a anat a fer banyar-se en uns pous al costat del hotel. Hi ha piscina al complex, però ací estem al hivern. Una alpaca és passejava tranquil·lament per el complex hoteler. Het fet un parell de fotografies al cel austral i la creu del sud què es pot veure fàcilment mirant al cel. Demàs serà també un dia llarg i feixuc. 

Perú (2): Lima-Arequipa (II)

Dia 2 Lima-Arequipa

 

Una mica de història:

"El momento más dramático en las posteriores relaciones entre los europeos y los indígenas americanos fue el primer encuentro entre el emperador inca Atahualpa y el conquistador español Francisco Pizarro en la ciudad de Cajamarca, en el altiplano peruano, el 16 de noviembre de 1532. Atahualpa era monarca absoluto del Estado más extenso y avanzado del Nuevo Mundo, mientras que Pizarro representaba al emperador del Sacro Imperio Romano, Carlos V (Carlos I de España), monarca del Estado más poderoso de Europa. Pizarro, al mando de un variopinto grupo de 168 soldados españoles, desconocía el terreno, ignoraba a los habitantes de la zona, estaba totalmente fuera de contacto con los españoles más cercanos (1500 km al norte, en Panamá) y muy lejos del alcance de refuerzos a tiempo. Atahualpa estaba en el centro de su imperio de millones de súbditos y rodeado inmediatamente por su ejército de 80 000 soldados, recientemente victorioso en una guerra con otros indios. Sin embargo, Pizarro capturó a Atahualpa unos minutos después de que ambos jefes se vieran. Pizarro tuvo encerrado a su prisionero durante ocho meses, mientras obtenía el mayor rescate de la historia a cambio de la promesa de liberarle. Después de la entrega del rescate —suficiente oro como para llenar una sala de aproximadamente 6,5 m de largo por 5 m de ancho y 2,5 m de alto—, Pizarro renegó de su promesa y ejecutó a Atahualpa*."

++++++++++++++

Hem fet fotografies des d’unes arcades –s’ha fet un clàssic- molt fotogèniques que miren cap els volcans que envolten la ciutat. Era diumenge hi havia molta gent, també turistes, sembla que tots tenim telepatia per anar a la mateixa hora els mateixos llocs! 

La nostre diligent guia, Irene , anava explicant tot que el sabia, hi era molt. En un edifici reconvertit en espai municipal ens ha explicat que hi havia dos tipus de pedra volcànica, producte de la barreja del magma volcànic, donant així tonalitats diferents que s’han fet servir la façana del edifici.  Desprès de passejar  per la plaça hem anat a agafar l’autocar per anar al centre històric – expressió que vol dir, feta per els conqueridors- d’Arequipa.

A mesura que ens aproximaven al centre històric, els carrers és feien més estrets, el transit era força intens i l’autocar s’ha parat al costat del hotel, en un lloc molt estratègic, però incòmode pel autocar, feia pendent. L’hotel pertany a la cadena Casa AndinaCasa Andina –bona part dels allotjaments han estat en aquesta cadena-. L’estructura del edifici era d’una antiga casa senyorial reconvertida en hotel de 4 estrelles. Hem deixat les maletes dins del pati del edifici. Hem anat a l’habitació, molt espaioses, rentar-se les mans i sortir volant per veure el recorregut turístic. 

S’ha de dir que el casc històric d’Arequipa és espectacular. A aquella hora feia calor, el sol cremava, a l’ombra s’ha estava molt millor. Hem anat en comitiva cap a la Plaça d’Armes. Una plaça enorme, molta gent passejant i al costat la Catedral, una paraula per definir-la: gegantina-. Dins de la plaça hi havia perspectives on podies veure els volcans, sobretot el Misti. 

Hem anat al costat de la Plaça d’Armes, on hi ha la l’església del jesuïtes, Temple de la Companyia de Jesús. La nostre guia Irene, ha explicat amb tot luxe de detalls, la història del lloc. No deixaven fotografiar el Temple. El temple, és una exaltació al fundador de la Companyia, Ignasi de Loiola.

*

Dins del Temple també hi ha el claustres, molt ben conservats, que per art de màgia s’han convertit en centre comercial. Els lloguers van a parar a la Companyia. Des d’alt hi ha vistes magnífiques del Misti. Hi ha un bar per prendre copes –pisco sour-.

Al carrer Moràn, hi passava un festival –era Corpus Christi- on és reivindicava la dignitat del món andí. Hi havia comparses de tota la zona, amb les vestimentes de colors, en una rua festiva i reivindicativa. Ara no entrarem en la qüestió dels drets indígenes submergits en la idea liberal del drets del ciutadà, que tendeix a esborrar l’especificitat d’uns pobles que varen ser anorreats per la conquesta.

Al sortir dels claustres, reconvertits en tendes, els mercaders feien l’agost – és un dir-. Hem anat a canviar divises -€ per sol-.

Quan hem entrat a la Plaça d'Armes, la Catedral d'Arequipa, estava tancada en nosaltres. Però aquella hora, al voltant de les 12h hem fet el recorregut per una Catedral enorme, descomunal, per aquella època, expressió d'un Déu venjatiu contra qualsevol deu dels idòlatres. Dius la Wikipedia: "15 d'agost de 1540: la ciutat va ser fundada per Garci Manuel de Carbajal. La construcció de la Catedral va començar en aquesta mateixa data. L'Acta de Fundació diu: «… en el nom de la seva majestat el Governador Francisco Pizarro, va fundar el bell poble a la vall d'Arequipa, a la secció Collasuyo, sobre el riu vora, en nom seu va posar la creu, al lloc assenyalat per a l'Església; … »

Detall del dimoni tallat en fusta

Orgue de la Catedral

Era tard, però la nostra guia Irene, volia acabar el recorregut al Monestir de Santa Caterina. El Monestir de Santa Caterina, es troba al carrer Ugarte. Hi havia força gent passejant pel recinte. La Irene ha començat una explicació massa feixuga per seguir-la. Hem visitat les diferents àrees del Monestir, pintats de colors vius, les parets tacaven si posaves les mans. Ens explica la vida de les novícies i monges. El monestir era  una mena d’oasi dins d’una cultura on dominava el home. 

Hem sortit del monestir embafats d’art i de història. També la cultura cansa! Hi havia gana, som fets també de carn, potser si fóssim esperits podríem sentir per la eternitat a la Irene. Hem anat caminant cap el restaurant Victoria –Picantería democrática-. El lloc sembla aparentar senzillesa, però el local te molt d’encant i a més es menja molt bé. Els plats son generosos i ben presentats. Vaig menjar un plat que a Europa no és dona, però no vull enfadar al grups conservacionistes ni ecologistes, per això no diré que vaig menjar.

Com sempre, hi havia moltes més coses a fer, malgrat que molts estàvem cansats i per dir-ho en plata una mica farts de tantes explicacions. Jo no sóc Funes el memoriós, per recordar-ho tot! Els postres s’ha barrejat amb la sensació que havíem de sortir a recórrer els carrers d’Arequipa  cercant noves esglésies o convents. Per sort, hem triat un altre opció, que era mirar la posta de sol des d’unes terrasses –era un bar de copes-. Però hi havia un pujada d’escales que nosaltres no hem triat. 

*Lola

Hem decidit anar a veure llibres, hi havia una fira de llibres de segona mà al costat de la Plaça d’Armes. M’he comprat un llibre de José María Arguedas, Los ríos profundos** (1958). També hem comprat plàtans. Hem estat una bona estona seient a la plaça, moltes famílies amb nens, jugaven, molts venedors ambulants venien cafè, infusions, xocolata. Tot era molt familiar i pausat, això sí, tothom amb el mòbil a la mà. 

La Catedral il•luminada, feia un efecte impressionat. A les 18:00h és fa de nit. Hem tornat al hotel, estàvem esgotats, tant que  no he pogut continuar escrivint la crònica del dia. Hem quedat a dormits de seguida, era molt d’hora, però necessitava dormir. I tota aquelles explicacions, ja eren fum.

   

Perú (2): Lima-Arequipa (I)

Dia 2 Lima-Arequipa 

Estampes d'Arequipa

Llegendes de la Costa*

Voy a contar una historia o leyenda de Caravelí. Esta de la pampa del Indio Viejo me la contó mi mamá, a ella se la contó mi bisabuelita; así es que no sé de qué tiempo será.

En Caravelí, a un costado del pueblo, como sesgándolo, hay una pampa en la que se encuentran tres cerros: dos de ellos son más grandes y el otro es más pequeño.

Cuentan de esta manera su origen: una vez salieron un indio con su mujer y su hijo a buscar leña por la pampa. Entonces empezaron a bramar los cerros. Es que habían penetrado en una zona sagrada. Los indios sintieron el ruido de los cerros, que estaban airados porque esas miserables gentes se habían atrevido a caminar en sus faldas, lo cual era una profanación. La india dijo a su esposo que allí, dentro de esos cerros, había minas riquísimas. Y su esposo dejó escapar por sus labios el deseo de poseer algo de esos inmensos tesoros. Al oír esto, los espíritus de los cerros se enfadaron y convirtieron a los tres indios en tres cerros. El primer cerro es el indio que se quedó sentado chachando su coca, el otro cerro es la india; dicen que tiene la falda más ancha porque la mujer se quedó sentada hilando. El cerro más pequeño es el indiecito, quien por causa de sus padres fue convertido en cerro. Así, tal como fueron a buscar la leña, castigados por su mal deseo, quedaron para siempre en ese lugar. Y cuando suenan las campanas a las doce del día o a las seis de la tarde, dicen que los cerros braman: se quejan los indios de su terrible castigo. Pero cuentan que dentro de ellos' existen minas, ¿y de qué les sirve a los indios tener riquezas en sus entrañas si ahora son cerros? Por eso siguen bramando su

tristeza. A veces dicen que el Indio Viejo muge como un toro. Esta es la historia de por qué le llaman a ese lugar la pampa del Indio Viejo.

1833 - Arequipa**

Las llamas

—Felices criaturas —dice Flora TristánFlora Tristán.

Viaja Flora por el Perú, patria de su padre, y en las sierras descubre al único animal que el hombre no ha podido envilecer.

Las dulces llamas son más ágiles que las mulas y suben más alto.

Resisten fríos, fatigas y cargas pesadas. A cambio de nada brindan al indio de las montañas transporte, leche, carne y las sedas limpias y brillantes que cubren sus cuerpos. Pero jamás se dejan atar ni maltratar, ni aceptan órdenes. Cuando interrumpen su andar de reinas, el indio les suplica que reinicien la marcha. Si alguien las golpea, las insulta o las amenaza, las llamas se echan al suelo: alzando el largo cuello, vuelven al cielo los ojos, los más bellos ojos de la Creación, y suavemente mueren.

—Felices criaturas —dice Flora Tristán.

**************************

M'he despertat pel efecte del jet lag, eren les 3 de la matinada, he pogut dormir unes 4h. A les 5 teníem que anar al aeroport. Un missatge al mòbil deia que teníem que anar a esmorzat més d'hora. Sort què havíem mirat el WhatsApp! A les 4:30h intentant esmorzar, patètic!

Amb les maletes a sobre anar al aeroport -3'- p0er agafar l'avió a Arequipa, la segona ciutat del Perú. Facturar maletes i control de persones amb l'arc e triomf de la sospita, i anar a la porta d'embarcament. Sortia a les 7h. Tot plegat pesat i feixuc. Hem agafat un bus per anar a peu del avió. L'avió tenia molt més espai que el del vol de Iberia. El trajecte s'ha m'ha passat volant -ja sé que l'acudit és dolent!-. El seients no estaven plens. Malgrat això, ens han fet posar la maleta de cabina, a la bodega de carrega. Hem pogut intercanviar llocs.

Aeroport d'Arequipa

Una bona part del trajecte he vist núvols baixos. A Lima, el dia era grisós i lleig. Hi havia avions militars i helicòpters, semblava una exposició militar dels anys 70. Des de la finestra baixant cap a Arequipa, un paisatge erm ens ha acompanyat bona part de la ruta. El Pacífic ha generat aquest desert.  Arequipa està a 120 km del Pacífic. Te àrea desèrtica, Atacama, hi ha uns volcans molt fotogènics, espectaculars. 

A la sortida del petit aeroport, ens esperava Irene S. amb el xofer. Des de l'aeroport fins el centre hi ha una bona estona. Estem al hivern, no hi ha estacions Inter mitges. No feia fred. Hem arribat a les 8:15h.

El primer trajecte l'hem fet cap a un mirador per veure els volcans que dominen la ciutat. Aquest mirador calia moltes ganes per arribar-hi. Uns camins estrets et porten fins a un lloc on hi ha un restaurant i una botigueta per vendre fulles de coca i altres souvenirs.

 

Vista des de el Mirador de Carmen Alto:

 volcà Misti

Desprès hem anat cap a Arequipa. Hem parat al Mirador de Yanahuara. Una població dins d'Arequipa, però molt més antiga. Alguns del companys s'han pres un gelat. He fet algunes fotografies a la plaça i hem anat a la Parròquia San Juan Bautista de Yanahuara. La seva entrada és barroca amb incrustacions indigenistes. La nostre guia Irene no ha parat de fer explicacions. No s'ha donen què amb tanta explicacions arriba un punt que deixes d'escoltar.

Detall