Falta una setmana per anar a votar: 14-F

 

Falta una setmana per anar a votar. Ningú es creu els eslògans de campanya. Tots tant primaris i simplistes que dona llàstima. Qui són aquest genis de campanya?

El lema de ERC diu alguna cosa, massa genèric, no promet res, cap acció, concreta. Sembla una obvietat això de estar al costa de la gent, se suposa que el partits estan per servir a la societat, però no són més que màquines de poder. El seu líder vicari, Aragonés, porta un posat gens revolucionari, malgrat el puny tancat. 

La fotografia es simpàtica, transmet "naturalitat" i un posat modern, amb l'arracada un primer pla. El lema, també, és força esquemàtic, fer i ser dos conceptes  que exemplificant una manera de pensar, una barreja de pragmatisme (fer) i fe nacional (ser). Però això, potser m'ho estic inventant.

Al PSC, s'han lluït amb el cartell. La fotografia és la del carnet de identitat. Un posat de bon jan que mai ha trencat un plat. I l'eslògan d'una simplicitat extrema. El què hem de fer? Es la cara de la pandemia, 61.386  morts. No sé com pot fer aquesta cara d'autocomplaença.

 

Cs no té precisament uns genis a l'hora de triar imatges. Té que suspendré la campanya per haver copiat de Shutterstock, les imatges. El lema "Para que todos ganemos", mostra al seu presidenciable en cara de pocs amics, mentre la seva líder que està al oasi del Congrès a Madrid, somriu, pensant en la clatellada que s'han daurant.  En mans de Cs la Generalitat quedaria esborrada per sempre. 

La imatge vol transmetre naturalitat, un esbós de somriuen, quantes vegades van tenir que repetir la fotografia? I el lema? Un clàssic, si poses la paraula canvi, sembla que ja ets d'esquerres. Què es mereix Catalunya? El  art.155? No sé, massa equivoc. 

El cartell del PP transmet un missatge, som perdedors, així què cap mania. La imatge , en blanc i negre, millor, gris, sembla feta al fotomaton  d'una estació de tren. L'eslògan, en castellà, fa competència amb Cs, és d'allò més pobre. A Catalunya li aniria millor, si les transferències fossin les justes, les balancés fiscals tinguessin retorn a Catalunya, però tot això ja ho saben, però per 5 0 7 diputats al Parlament, no cal fer rés per Catalunya.

  

La antiga Convergència té un repte dificilíssim. La fotografia mostra les dues cares d'Àngels Chacón, amb la mascareta, com deu mana i el cartell. Un cartell que sembla de pel·lícula amb un títol força estrany: "Si t'ho penses PDecat". No sé perquè no ho han deixat córrer el partit de Pujol. No dona cap idea de país i això és dolent, com dolent són les expectatives que li dona la demoscòpia.  

La CUP ens mostra una somrient Dolors Sabater, com si acabes d'haver anat al dentista. La fotografia es bona l'enquadrament assenyat, el fulard dona un toc de distinció. I el lema, ben explícit, Per guanyar. No queda clar, què guanyem la resta. Ja s'ha sap que la CUP són els irreductibles, les ànimes belles que deia Hegel. No sé que faran quant toqui fer aliances. Normalment, sempre ho volen trencar tot. La seva subjectivitat  absoluta és fa perdre una visió general, són d'aquells que ho volen tot o res, i és clar, sempre obtenen res.

Per últim, està una força extraparlamentària a Catalunya, per això no surten a la foto. A més no cal fer més propaganda d'un partit que si puges faria de la Generalitat el Gobierno Civil. Però el cartell donen por, potser és el que busquen. El cabdill i el seu escuder a Catalunya, fent cara d'emprenyats.   

Les vacunes per la gent gran millor al proper any...

 

[Cataluña aplaza la vacunación de la gente mayor por falta de dosis ]

El titular deixa una sensació de malestar i cabreig, perquè després de tot plegat, la gent més vulnerable, la gent gran, encara s'ha d'esperar per poder ser vacunada. Desprès de tot el què han patit, la major part del morts que s'ha emportat (19.598 morts) la gran majoria eren persones de més de de 70 anys. Els responsables (ningú pensa dimitir) varen dir els quatre vents, que les persones més grans serien les primeres a vacunar-se, però estem al febrer i encara no han sigut vacunades, tantes vegades que surten a la TV, no saben fer-ho millor. Ara rés més faltaria que tots el diputats i senadors, poguessin vacunar-se abans que la nostre gent gran. Adéu, els més grans, que tingueu sort!

[El titular deja una sensación de malestar y cabreo, porque después de todo, la gente más vulnerable, las personas mayores, todavía  han de esperar para poder ser vacunada. Después de todo lo que han sufrido, la mayor parte de los muertos que se ha llevado el Covid-19 (19.598 muertos) la gran mayoría eran personas de más de 70 años. Los responsables (nadie piensa dimitir) dijeron a los cuatro vientos, que las personas mayores serían las primeras en vacunarse, pero estamos en febrero y todavía no han sido vacunadas, tantas veces que salen en la TV, no saben hacerlo mejor. Ahora nada más faltaría que todos los diputados y senadores, pudieran vacunarse antes que nuestra gente mayor. ¡Adiós, a los más grandes, que tengan suerte!]

El arte y la música

 

Archibald Motley 

Aniversari: Al Kooper

 

On està l'esquerra?

 Escolto a la ràdio, què l'esquerra és culpable –per incompareixença- del ascens de l’ultra dreta Vox.  Una pregunta d’estil filosofia analítica, seria què vol dir “esquerra, avui”. Tots els partits de govern, deixen de costat la seva presumpta ideologia per passar-se al pragmatisme de curta volada. Per exemple, el PSOE. Un partit institucional, que governa Espanya des de fa quaranta anys, no pot ser un partit d’esquerra. 

No val cap retòrica qui digui què és d’esquerra. No s’ho creu ni ells mateixos. Les polítiques son neoliberals, en economia, l’autonomia d’aquesta esfera, a esdevingut intocable e immutable dins d’Europa. Allò del pensament únic, que diríem.

Si qui tindria la obligació –ideològicament parlant- s’ha retirat al espai de poder (relatiu), per impulsar polítiques d’esquerres, llavors qui queda? Ens hem quedat orfes de referents. Tot ha sigut engolit per l’economia i els missatges neoliberals. Precisament per això, l’extrema dreta, pot dir que ells són la nova avantguarda. Els seus eslògans son vuit de contingut, però apel•len els sentiments, els greuges reals o imaginaris, la recerca de culpables, els bocs expiatoris, sempre els més dèbils, sia l’immigrant sense papers, les dones, o qualsevol que no s’ha ajusta a les seves necessitats de “normalitat”. 

Com redefinir l’esquerra en un entorn canviant, on els subjectes “revolucionaris” no els troben enlloc? Si, existeixen moviments, però  són més aviat culturals que polítics, més virtuals que reals, més gasius que  ferms. A casa nostre, per exemple, hi ha una certa esquerra –que pactaria en qualsevol per mantenir-se en el poder- que pregona l’autodeterminació d’aquells que viuen molt lluny, però no comprenen o simplement no hi havia pensat mai, què a Catalunya, hi hagués dos milions de persones que volen un procés –democràtic- per decidir el seu futur. Demanar la independència es d’esquerres o de dretes? Aquesta esquerra què té poder (relatiu) és posa les mans al cap si detenen activistes ja sigui a Moscou o Rangún, però no tenen massa a dir, sobre els presos polítics a Catalunya. 

Veig en certa perplexitat, en motiu de les properes eleccions a Catalunya, què els cartells de propaganda electoral, encara és necessari omplir els carrer d’aquests cartells? I aquest cartells, s’ha escampen no de qualsevol manera, sinó amb els eixos esquerra-dreta i unionistes-independentistes.  Això, on abans, els barris votaven esquerres, ara voten, Cs. Tot, està força trasbalsat. I ara que Cs, fa figa, la fugida de vots pot anar al PSC –qui ho hauria dit- o l’extrema dreta, Vox i PP. Així, què aquests eixos existeixen, però estan tan esquerdats que la seva utilitat és molt dubtosa. Les enquestes, aquestes màquines per dirigir les intencions de vots, no acaben de posar-se d’acord, i tot depèn de quina tendència sigui per atorgar avantatges a uns u altres.  Les pors per les votacions el 14-F, i la abstenció, poden canviar la composició del proper Parlament. Sembla que hi ha una cosa per quedar-se, almenys durant una bona temporada, la fragmentació del vot, el temps del bipartidisme s’ha acabat. Caldrà fer coalicions, pactar, transigir, i això, la nostra classe política no està gens avesada. Encara queden dies (11) per anar a votar, i tal com estan les coses això és una eternitat. En les ultimes eleccions al País Basc i Galicia, l’abstenció va ser del 49 i 41 % respectivament. Si aquestes dades son extrapolades a Catalunya, vol dir, que el nou President li haurà votat un 25% de la població. Però, el TSJC té molt d’interès en què és faci, seria paradoxal, què el proper President tingui una presentació molt minse dels catalans. Per suposat, la legitimitat està garantida, o avala el TSJC. Sempre hi haurà temps per fotre fora el nou inquilí del Palau de la Generalitat si és independentista, és clar. 

Birmania: casilla 0

 

El golpe de estado protagonizado por los militares en Birmania confirma, el hecho que los militares no quieren bajo ningún concepto ceder el enorme espacio de poder que ya poseían. No ayuda que China sea visto por los militares, el mejor aliado estratégico para sus propios fines. En otro lugar, ha hablado largo y tendido sobre Birmania, y no repetiré lo allí dicho. Lo único cierto, es que la apertura al exterior de la mano del turismo, un país extraordinario, hacía posible su conexión con el resto del mundo, la pandemia y la falta de turistas, habrá agravado las difíciles relaciones entre el gobierno civil y el poder militar que controla buena parte de los recursos. Una muy mala noticia la sociedad birmana que miraba el futuro con esperanza.

Tenir por a les meses electorals

Hi ha qui és fa el sorprès per demanar ser exclòs de les meses electorals. El TSJC, n'és el responsable. No és un problema de voler participar, sinó què les actuals condicions de la pandemia feien necessari el seu aplaçament, però el TSJC, té molta pressa per fer-les. Així, què primer hi ha un incendi -la pandemia- i llavors hi ha uns piròmans,-TJSC- que volen tirar més benzina, per què tenen que pagar els ciutadans les temeràries afirmacions del TSJC per obligar-nos a anar a votar?