dimecres, 25 de maig del 2022

Forat Negre

 



Hi ha noticies sorprenents, per exemple, que al mig de la nostre galàxia  hi hagi un forat negre descomunal, un monstre que te vida pròpia i una dinàmica inexorable. Dins de la pròpia galàxia, en un raconet molt  perifèric, es troba una estrella molt discreta anomenada Sol, al mig del nostre sistema solar, dins d'aquest sistema trobem al nostre planeta. Si mirem amb atenció hi ha la península ibèrica, i dins d'aquest península, trobem Catalunya. Hi ha un TSJC que vol ser com un forat negre, vol implantar les seves lleis particulars. Tot és tan monstruós que el parer d'una família vol que s'imposi a tot el sistema educatiu català! On està la proporcionalitat i la racionalitat? Per suposat, no hi ha cap, simplement, estan encara amb mode: !A por ellos¡


dimarts, 24 de maig del 2022

Estampes marineres

 


Hi ha imatges que ho diuen tot, i aquesta és una. Al Diccionari de María Moliner, a la paraula bribón diu això: "Persona que engaña, estafa o roba. Sinónimo de granuja". Potser els seus amics del ànima el volen passejar per anant normalitzant el personatge. Pablo Hasél i Valtònyc, deuen mirar amb perplexitat el cor d'aduladors què el volen fer passar com un heroi. L'emèrit saluda, però aquí? Els seus fans o incondicionals? De moment, no sabrem quants diners té amagats al Panama o qualsevol altre lloc. Veien imatges com aquestes, encara queden dubtes de la necessitat d'una República, que sigui catalana?

 

Ressenya: "Vox i el us de la història"

 En la revista Claves de Razón Práctica, nº282, mayo/junio 2022, apareix un article de Jesús Casquete, “El tiro largo de la historia en el nacionalpopulismo” (pág.70 y ss.), en ell parla de la “guerra cultural” que els partits “nacional-populisme” han declarat. En l’anàlisi és parla sobre tots del cas alemany, amb la AfD, també és menciona Vox, i remet al article de Ballester “Vox y el uso de la historia: el relato del pasado remoto de España como instrumento político*” per analitzat detingudament el cas de Vox i el context espanyol i el seu revisionisme històric. Tot el què ve pertany a l'anàlisi que fa. 






Com diu l'articulista, les “referències històriques des d'aquest partit és intensa; són recurrents en particular les al·lusions a personatges i fites de la Reconquesta, de l'Espanya imperial dels Àustries, i de la conquesta i la colonització d'Amèrica, utilitzades en tot moment amb una finalitat política en el present.”. La història contemporània i recent són escasses, doncs, el relat s'adequa malament a les seves intencions propagandístiques d'una Espanya imperial.

La seva visió imperial té conseqüències en la seva mira del món actual en reforçar alguns dels seus “ideals” ideològics:

1.- La Reconquesta com a model ideològic davant de la “marea” immigrant.

2.- Les gestes militars i els seus herois són glorificats com a expressió del “bon espanyol” davant els actuals governants.

3.- La història es posa no al costat de la veritat, sinó del relat que s'avé millor a la seva visió maniquea de les coses: el bé i el mal, nosaltres i els estrangers.

4.- Denuncien la manca de compromís amb l'essencialisme espanyol, les fonts del qual es troben al segle XIX i el franquisme, davant l'actual estat de coses –Transició democràtica i democràcia-.

5.- La lluita per aquest essencialisme requereix una nova guerra cultural contra l'esquerra, que segons ells, és el responsable de la manca d'espanyolitat a la nostra societat, assetjada des de fora per la immigració i des de dins per forces dissolvents de la unitat nacional .


[Como dice el articulista, sus “referencias históricas desde este partido es intensa; son recurrentes en particular las alusiones a personajes e hitos de la Reconquista, de la España imperial de los Austrias, y de la conquista y colonización de América, utilizadas en todo momento con una finalidad política en el presente.”. La historia contemporánea y reciente son escasas, pues, su relato se adecua mal a sus intenciones propagandísticas de una España imperial.

Su visión imperial tiene consecuencias en su mira del mundo actual al reforzar algunos de sus “ideales” ideológicos:

1.- La Reconquista como modelo ideológico frente a la “marea” inmigrante. 

2.- Las gestas militares y sus héroes son glorificados como expresión del “buen español” frente los actuales gobernantes.

3.- La historia se pone no al lado de la verdad, sino del relato que mejor se aviene a su visión maniquea de las cosas: el bien y el mal, nosotros y los extranjeros.

4.- Denuncian la falta de compromiso con el esencialismo español, cuyas fuentes se encuentran en el siglo XIX y el franquismo, frente al actual estado de cosas –Transición democrática y democracia-.

5.- La lucha por ese esencialismo, requiere una nueva guerra cultural contra la izquierda, que según ellos, es el responsable de la falta de españolidad en nuestra sociedad, asediada desde fuera  por la inmigración y desde dentro por fuerzas disolventes de la unidad nacional.]


Ballester Rodríguez, seguint altres autors que cita, anomena Vox “dreta radical o nova dreta radical”. Les denominacions radicals no ajuda, doncs, Vox, és sobretot un partit predemocràtic en els seus punts de vista i especialment nostàlgic de l'etapa franquista, malgrat que els seus líders no van viure al costat equivocat del que va significar.

[Ballester Rodríguez, siguiendo a otros autores que cita, denomina a Vox “derecha radical o nueva derecha radical”. Las denominación radical no ayuda, pues, Vox, es sobre todo un partido predemocrático en sus puntos de vistas y especialmente nostálgico de la etapa franquista, a pesar que sus líderes no vivieron en el lado equivocado de lo que significó.]


Assenyala el seu “nativisme” i el seu “iliberalisme”, com a fórmula per descriure un partit nascut del no-res, i la gènesi del qual encara s'ha d'explicar. El nativisme "consisteix en la defensa del manteniment de la homogeneïtat etnocultural de la societat pròpia, que es considera amenaçada per la població d´origen immigrant.". La primera falsedat és la presumpta homogeneïtat de la nostra societat. Un obstacle difícil d'assumir és el plurilingüisme, que és vist com un obstacle. Només caldria parlar una llengua. Davant la invasió magribina, Vox ha repetit que és essencial un rearmament de la societat per no perdre els trets d'identitat. Per això, la Reconquesta és una bona metàfora per als seus interessos. No importa el seu concepte, sorgit de conservadorisme del segle XIX és un banderí d'enganxament per a l'essencialisme hispà. Per a Vox, Espanya mai no va ser musulmana, aquells vuit-cents anys en què van estar no existeix. Per a ells, la idea de lluita és adequada per a la seva ideologia neofeixista. Vox ha d'oscil·lar entre la xenofòbia i la “presumpta” defensa de “valors liberals”, per això la idea d'iliberalisme. Vox vol “subordinar la història a la política”, una política al servei d'un essencialisme imaginari que carrega contra un petit segment de la població, és a dir, la immigració magribina, i per extensió tota la immigració (insolvent).


[Señala su “nativismo” y su “iliberalismo”, como fórmula para describir a un partido nacido de la nada, y cuya génesis aún hay que explicarla. El nativismo “consiste en la defensa del mantenimiento de la homogeneidad etnocultural de la sociedad propia, que se considera amenazada por la población de origen inmigrante.”. La primera falsedad, es la presunta homogeneidad de nuestra sociedad. Un obstáculo difícil de asumir es el plurilingüismo, que es visto como un obstáculo. Sólo debería hablarse una lengua. Frente a la invasión magrebí, Vox ha repetido que es esencial un rearme de la sociedad para no perder sus señas de identidad. Por eso, la Reconquista, es una buena metáfora para sus intereses. No importa su ese concepto, surgido de conservadurismo del siglo XIX es un banderín de enganche para el esencialismo hispano. Para Vox, España nunca fue musulmana, esos ochocientos años en los que estuvieron no existe. Para ellos, la idea de lucha es adecuada para su ideología neofascista. Vox tiene que oscilar entre la xenofobia y la “presunta” defensa de “valores liberales”, de ahí la idea de iliberalismo. Vox quiere “subordinar la historia a la política”, una política al servicio de un esencialismo imaginario que carga contra un pequeño segmento de la población, a saber, la inmigración magrebí, y por extensión toda la inmigración (insolvente).]


Vox i el seu cabdill, els importa poc la veritat històrica, només interessa si en reforça la narrativa èpica i heroica d'una Espanya imperial lluitant contra tothom. El seu neofranquisme els permet dir el següent en la lluita cultural: “foment de l'arrelament a la terra, manifestacions folklòriques i tradicions d'Espanya i dels seus pobles dins de l'òptica de la Hispanitat” (Vox, 2018a)”. L'Estat s'utilitza per homogeneïtzar la societat, ja que pretenen establir un Pla integral per al coneixement, difusió i protecció de la identitat nacional i de l'aportació d'Espanya a la civilització ia la història universal, amb una atenció especial a les gestes i gestes de els nostres herois nacionals (Vox, 2018a).”. Segons la seva visió providencialista, aquest Pla no té res de doctrinari ni de sectari, doncs, la seva visió d'Espanya és simplement, doctrinària i sectària. Una mostra ens la proporciona Rafael Bardaji: “La nació espanyola no és només una armadura d'institucions i lleis, sinó un subjecte amb ànima i vida pròpia, subjecte l'existència del qual s'estén fins a Don Pelayo i Covadonga” (a Altozano i Llorente, 2019: 108).” Es fa difícil entendre aquest essencialisme caduc i tronat que encoratja les files de Vox. No obstant, Vox es veu així mateix com la representació més genuïna del que per a ells hauria de ser Espanya. El PP també segueix aquest estel davant el temor de perdre votants, però les seves accions són reactives i no proactives com Vox.

[Vox y su caudillo, les importa poco la verdad histórica, sólo interesa si refuerza su narrativa épica y heroica de una España imperial luchando contra todo el mundo. Su neofranquismo les permite decir lo siguiente en su lucha cultural: “fomento del arraigo a la tierra, manifestaciones folclóricas y tradiciones de España y de sus pueblos dentro de la óptica de la Hispanidad” (Vox, 2018a)”. El Estado se utiliza para homogeneizar a la sociedad, pues pretenden establecer un Plan integral para el conocimiento, difusión y protección de la identidad nacional y de la aportación de España a la civilización y a la historia universal, con especial atención a las gestas y hazañas de nuestros héroes nacionales (Vox, 2018a).”. Según su visión providencialista, este Plan no tiene nada de doctrinario ni sectario, pues, su visión de España es simplemente, doctrinaria y sectaria. Una muestra nos la proporciona Rafael Bardaji : “La nación española no es solo un armazón de instituciones y leyes, sino un sujeto con alma y vida propia, sujeto cuya existencia se extiende hasta Don Pelayo y Covadonga” (en Altozano y Llorente, 2019: 108).” Se hace difícil entender ese esencialismo caduco y trasnochado que alienta las filas de Vox. Sin embargo, Vox se ve asimismo como la representación más genuina de lo que para ellos debería ser España. El PP también sigue esa estela ante el temor de perder votantes, pero sus acciones son reactivas y no proactivas como Vox. ]


No sabem com evolucionarà el partit d'Abascal, la seva entrada a governs de CCAA, potser limitarà les seves aspiracions predemocràtiques, o amb el temps, pugui caure en el pendent de Cs, el que és segur, és que el seu discurs espanyolista és escoltat per segments de població cada cop més radicalitzats i angoixats gràcies a l'eficaç discurs de la por que propaguen Vox, PP i mitjans de comunicació afins.

[No sabemos como evolucionara el partido de Abascal, su entrada en gobiernos de CCAA, tal vez limitará sus aspiraciones predemocráticas, o con el tiempo, pueda caer en la pendiente de Cs, lo que es seguro, es que su discurso, españolista es oído por segmentos de población cada vez más radicalizados y angustiados gracias al eficaz discurso del miedo que propagan Vox, PP y medios de comunicación afines.]


dilluns, 23 de maig del 2022

Camí de Sant Jaume (VIII): Salt-Amer

 Salt









Bescanó
















Bonmatí




Anglès













Amer










El problema de la Justícia segons Yuval Noah Harari

 Al llibre de Yuval Noah Harari, 21 lliçons per el segle XXI, al seu capítol 16, parla de Justícia. En nostre sentit de la justícia pot ser antiquat. (Pàgs.311-320).






El tema que parla, te a veure amb la dimensió temporal i geogràfica. La evolució humana va formar poc a poc, una certa idea de justícia, cert còdecs que els petits grups imposaven en els seus membres. Aquests còdecs és veien confrontats amb altres petits grups, que també tenien els seus propis còdecs, i no sempre coincidien. Vist en perspectiva, som millors que els nostre avantpassats, en qüestions ètiques o morals? Per l’autor, els canvis produïts a escala global, fan que "estem poc adaptats al món en què vivim” (pàg.311).


I això és així, perquè “el sentit de la justícia dels recol•lectors estava estructurar per afrontar dilemes que afectaven les vides d’uns centenars de persones que vivien en proximitat” (pàg.312). Avui això es impossible. Hem perdut la connexió “concreta de causa-efecte” (pàg.312). Avui dia,  aquesta connexió és inabastable, perquè la complexitat del món on vivim, fa pràcticament impossible seguir aquestes connexions. Sóc responsable de l’explotació dels nens i nenes que treballant a un taller subcontractat per fer roba que jo compro en una gran superfície? En sóc conscient d’aquesta possibilitat? La resposta es que no puc investigar totes les possibles connexions entre la marca, la botiga i aquells nens que treballant al altre extrem del món. Perquè com diu Harari, “la meva existència depèn d’una xarxa al•lucinant de lligams econòmics i polítics, i que les connexions causals globals estan tan embolicades, trobo difícil respondre fins i tot a les preguntes més simples, com d’on ve el meu menjar, qui ha fet les sabates que porto i que fa el meu fons de pensions amb els meus diners” (pàg.312-13).


En aquest món que vivim, tot conspira per mantenir-nos en la ignorància, o bé, qui vol saber, es troba què no és fàcil esbrinar-ho. I aquestes de formes de impotència han estat els que han possibilitat “els crims més grans de la historia moderna” (pàg.314). Què vol dir “un esforç sincer per saber?” (pàg.315). En un món de complexitat creixent, la nostra capacitat de entendre-ho és vana. I això vol dir, que el bé i el mal no sempre son tan evidents. Podem estar davant de involucions i no ser-hi conscients. El avui és fàcil de interpretar el passat, un pot exclamar: Com no és van adonar? Estar al cantó bo de la història, no es gens fàcil. Tendim a deixar-nos anar per la pendent més fàcil, menys compromesa. Com diu Harari: “la majoria d’injustícia en el món contemporani venen de desviacions estructural a gran escala, més que dels prejudicis individuals (...)” (pàg.315).


Això vol dir, que “tots som còmplices d’almenys alguna d’aquestes desviacions, i, senzillament, no tenim ni el temps no l’energia per descobrir-les totes” (pàg.361) Aquestes desviacions estructurals, tenen a veure en la ideologia. Marx ja va deixar anar que la ideologia dominant és la que imposa el seu discurs, silenciant qualsevol dissidència o alternativa. Cada comunitat, cada grup humà te els seus prejudicis, que fa del altre un desconegut, aliè al món particular en el que cadascú conviu amb els altres. Com saber el que vol dir “ser una dona afroamèrica, un gitano búlgar, un cec rus o una lesbiana xinesa” (pàg.316). La paradoxa d’aquest món es que “créixer com a negre a Baltimore difícilment facilita entendre la lluita d’una lesbiana que creix a Hangzhou” (pàg. 317). Això vol dir que allò local –Baltimore, Hangzhou- els seus habitants, malgrat tenir els mateixos cotxes, mòbils, gratacels, autopistes, les experiències vitals de casa persona no son extrapolables sense més a la resta del món, perquè hi ha una història i una biografia completament diferent. 


Dilemes moral els tenim a cada cantonada. Segons  Harari hi ha “quatre mètodes” (pàg.318) que la gent pot fer sevir davant d’aquest dilemes –allò que la vida quotidiana ens planteja a diari-.


1.- El primer és minimitzar la qüestió.


2.- Reduir la complexitat a un cas concret. 


3.- Generar teories de la conspiració.


“Aquest tres mètodes intenten negar la complexitat real del món” (pàg.319).


4.- Crear un dogma. “Els dogmes religiosos i ideològics encara resulten altament atractius en la nostra era científica perquè precisament ens ofereixen un port segur contra la frustrant complexitat de la realitat” (pàg.319).


Què hem de fer, llavors? Si cada societat va a la seva, malgrat l’existència de la UE, per exemple, son els Estats els que volen manar, volen poder abans que la veritat. A la gent no li agrada massa la veritat, i per això, és més fàcil que algú expliqui una història per complaure a la societat. És en aquest punt és on entra la postveritat.


Barça-Vila-real: El Camp Nou, zona catastròfica



La Lliga s'ha acabat i el Barça ha quedat segon. Això demostra el nivell de tot plegat. Avui el Barça ha projectat el què ha sigut al llarg d'aquesta temporada. Fa molts partits que el Barça ha dimitit del joc. I el pitjor és que ha contagiat a tots els jugadors que han anat baixant el seu nivell. Molta possessió estèril, poca capacitat per rematar en perill i un excés malaltís per fer centrades a l'àrea rival sense cap sentit, però que és repeteix d'una manera obsessiva, especialment, Alba. 

El partit amb el Vila-real, ha sigut una copia d'altres partits jugats a hores que fa que molta gent es quedi a casa. L'entrenador del Barça, Xavi Hernández, no ha sapigut imposar el estil de joc que volia els seus jugadors. Perdre un partit no es dramàtic, si a una final, però el pitjor es perdre i no tenir esmà per fer alguna cosa per intentar guanyar el partit, tenir fe en l'equip. L'equip està esgotat mental i físicament. Amb l'economia sota mínims,  no està clar qui vindrà o marxaren. El problema no son els noms, sinó quina classe de jocs vol el Barça. Sembla que es descarta els jugadors de la Masia. 

Si, el Camp Nou, s'ha convertit en zona catastròfica per les il·lusions de molts barcelonistes que veuen com és juga cada vegada pitjor i sense esmà, i sense rumb. Fins quant aquest panorama?