Pon un piano en tu vida/ Posa un piano a la teva vida (i III)

 

Si a la literatura -Orgull i prejudici, de Jane Austin- apareix el piano, és perquè la seva realitat era ja un fet. Cap el 1840 hi havia molts pianos a les cases. De fet, la fabricació dels pianos estava en mans de a prop de dos centes empreses què si dedicaven. A França també la fal·lera per  tenir un piano, era una realitat. Érard i Pleyel, eren les fabricants més importants. Com diu Figes, la sinèrgia produïda entre fabricants i artistes (Liszt) "permetia a aquestes empreses anunciar el seus pianos i mostrar tot del que eren capaços de fer quant estaven en les millors mans; potser aquest sigui un dels primers casos de branding amb personatges famosos" (pàg.125) 

Per remarcar la importància d'aquest fenomen, Figes dona dades espectaculars i sobretot sorprenents: "Es calcula que el 1845, a París, que tenia una població d'aproximadament d'un milió de persones, havia uns setanta mil pianos i cent mil persones que sabien tocar." (pàg.125)  Heine sempre tan crític amb tot podia lamentar-se de que "s'ofega  un en musica, no hi ha pràcticament una casa a París en la que este un a resguard, como en l'arca del diluvi." (pàg.125)

Ara, tothom toca el mòbil, i el piano sembla cosa del passat, però aquell passat, el piano era un tret de prestigi social. En una societat burgesa, una jove que toques el piano es considerava un bon partit. La literatura de l'època ho reflexa abastament. En un món d'home, el piano, ha permetre a les dones ser el centre d'atenció del cercle familiar per projectar-se més enllà del espai de privacitat on estaven recloses. 

Una important innovació del piano ha ser el disseny horitzontal, que permetia encabir-ho dins la sala d'estar, generalitzant la seva  presència en moltes llars. Si a més sumen, la extensió de les partitures per tota classe de nivells, podem intuir que l'únic entreteniment, "culte", fins l'arribada de la ràdio i el gramòfon, el piano era la veu melodiosa  que envaïa les habitacions de les cases burgeses durant el segle XIX i a començament del segle XX.

Pon un piano en tu vida/ Posa un piano a la teva vida (II)

 

II

Mozart i Beethoven pagaven el lloguer composant variacions senzilles de melodies de opera populars. El compositor vienès Josef Gelinek, una "fàbrica de variacions de piano al por major composta per un sol home", acumulà un patrimoni de 42.000 gulden (110.000 francs) a partir de les vendes de exportació a tota Europa, com és pot llegir en l'obra de Orlando Figes. "Czerny fou encara més laboriós. En 1848, el seu editor en anglès, Robert Coks & Co., publicà una llista de totes les obres impreses d'aquest autor fins aquell moment. De les 798 opus publicats fins al moment, 304 estaven basades en melodies d'unes 87 operes" (pàg.124)

Al darrera d'aquesta activitat febril, si trobava l'augment de propietaris de piano, que és va produir en les primeres dècades del segle XIX. Si el segle XVIII, el piano forte un objecte car. La introducció de millores fetes per fabricants com Sèbastien Érad, de París, y John Broadwood, de Anglaterra, convertir-ho en un objecte "molt més robust, amb major acció de contrapès i amb pedals que permetien augmentar el so, prolongant les notes i assolir uns registres més amplis, el que va permetre a Beethoven escriure  les seves obres de piano madures." (pàg.125)

Cap el 1810 un piano -fabricat a escala industrial- per Broadwood, costava 40 lliures. Tal que indica Figes, "En la novel·la Orgull i prejudici, de Jane Austin (1813), el piano era un element que podia trobar-se no sols en les llars dels terratinents, com lady Catherine de Bourgh, sinó també en la llar de la família Bennet i d'altres cases menors de Longbourn, com la de la família Lucas i  la dels Bingley, encara no en la del menys pròsper tiet  Philips, on els jocs de cartes substituïen a la musica com principal forma d'entreteniment nocturn." (pàg.125)  

La natura necessita reciclar-se

 Llegint “La condició humana” (1958) de Hannah Arendt, trad. Oriol Farrés, Empúries, labutxaca. Barcelona 2021, al capítol III. El treball, diu el següent:

“De ben segur que aquest aspecte destructiu i devorador de l’activitat laboral només és visible des de la perspectiva del món i en contrast amb l’obra, que no prepara la matèria per a la incorporació, sinó que la canvia i la converteix en un material per tal de treballar-hi i, en acabat, utilitzar el producte final. Des del punt de vista de la naturalesa, allò que és destructiu és l’obra més que no el treball, ja que el procés de l’obra arrenca la matèria de les mans de la natura sense retornar-la al curs ràpid del metabolisme natural de l’organisme viu.” (pàg.115)

Aquest fragment, apunta una qüestió substancial –la distinció entre treball i obra (ponos i ergon) evoluciona a través de les distincions entre animal laborans i homo faber (“el treball del cos i l’obra de les mans” pàg.100 ) i treball productiu  i improductiu, entre treball manual i intel•lectual-, aquestes distincions, Marx, per exemple, eleva la distinció entre treball productiu i improductiu com eix de la seva metafísica del treball: “la creació de l’home a través del treball” és una constant en el seu pensament.

Si no volem destruir la natura, que estem en condicions de fer-ho, caldrà una autèntica revolució en la nostra capacitat de treballar. El nostre sistema actual –capitalisme financer- malgrat que mou diners en quantitats ingents, encara necessita de la transformació de la natura per satisfer les nostres necessitats. Tenim que respondrà a la qüestió fonamental: Fins a on volem arribar en la destrucció de la natura?

Funeral al RCDE Stadium!

 

Un partit estrany i un resultat (2-4) què podia haver estat escandalós si el Barça no s'hagués desconnectar a la segona part. Un Espanyol que a la primer part ha donat mostres de perquè té un peu a Segona Divisió, sense esma, ni intensitat, deixant que el Barça jugués un partit plàcid i fàcil i a sobre marcant gols. L'Espanyol s'ha activitat a la segona part, però el quart gol ha deixat tocat a tothom, especialment, al Barça que s'ha deixat anar i l'Espanyol ho ha aprofitat, per maquillar un desastrós partit. Ningú esperava que la primera part acabés amb una victòria del Barça per (0-3). El tècnic del Espanyol s'ha equivocat greument amb l'alineació del centre del camp. Això ho ha aprofitat un Barça que amb Pedri, Busquests i de Jong, han fet el què han volgut. 

El Barça ja és el nou campió de Lliga i deixa al Espanyol en situació d'emergència absoluta. El pitjor per l' Espanyol és què el calendari qui li queda és absolutament difícil per salvar-se. Un equip que necessita guanyar no pot jugar com a jugat avui l'Espanyol. 

Recomanacions musicals

 

Pon un piano en tu vida/ Posa un piano a la teva vida (I)

 

I

El mundo de la música que hoy denominamos "clásica" no siempre fue clásica. No tenía etiqueta. Nadie podía vivir de la música. Sin embargo, a partir de 1830, se empieza el largo y tortuoso camino hacia lo que hoy conocemos como la música clásica. Uno de los nuevos representantes de la nueva música fue Meyerbeer. Su talento para los negocios superaba su talento musical. En esta época se introdujo la claque. Así el crítico Gautier coincidía al defender que la claque "presta tanto servicio al público como a la administración del teatro. Si bien es cierto que en ocasiones su cometido ha sido proteger la mediocridad, a menudo ha servido para apoyar obras nuevas y arriesgadas, ha influido en un público indeciso y ha silenciado la envidia. Al postergar el fracaso de una pieza que ha exigido una gran inversión, ha evitado la ruina de toda una gran empresa y la desesperación de un centenar de familias. La claque anima actuaciones que sin ella serían aburridas y frías." (pág.122)

[El món de la música que avui anomenem “clàssica” no sempre va ser clàssica. No tenia cap etiqueta. Ningú no podia viure de la música. No obstant això, a partir del 1830, es comença el llarg i tortuós camí cap al que avui coneixem com la música clàssica. Un dels nous representants de la nova música va ser Meyerbeer. El seu talent per als negocis superava el talent musical. En aquesta època es va introduir la claque. Així el crític Gautier coincidia en defensar que la claque "presta tant servei al públic com a l'administració del teatre. Si bé és cert que de vegades la seva comesa ha estat protegir la mediocritat, sovint ha servit per recolzar obres noves i arriscades", influït en un públic indecís i ha silenciat l'enveja, en postergar el fracàs d'una peça que ha exigit una gran inversió, ha evitat la ruïna de tota una gran empresa i la desesperació d'un centenar de famílies. serien avorrides i fredes." (pàg.122)]

Para amplificar la resonancia de una nueva representación, por ejemplo, en la opera, la utilización de los periodistas y críticos se hizo proverbial. Había que generar expectativas. Las representaciones operísticas, debían generar ingresos, pero el verdadero negocio fue la generación de las partituras para el gran público. Las leyes de propiedad intelectual se estaba generalizando especialmente en Francia. Con las partituras, los artistas, recibían unos royalties por cada copia de partitura. La invención de la litografía amplió de manera exponencial la posibilidad de poner al alcance del público las partituras de las obras preferidas por el público. Como dice Orlando Figes "se formó un círculo virtuoso entre la producción de una opera y la reproducción de la música a través de la venta de partituras, y cada uno de los dos lados del negocio sumaba al éxito del otro. Este fue el momento en que la empresa musical se convirtió en parte de la economía capitalista moderna" (pág.124).

[Per amplificar la ressonància d'una nova representació, per exemple, a l'òpera, la utilització dels periodistes i crítics es va fer proverbial. Calia generar expectatives. Les representacions operístiques havien de generar ingressos, però el veritable negoci va ser la generació de les partitures per al gran públic. Les lleis de propietat intel·lectual s'estaven generalitzant especialment a França. Amb les partitures, els artistes, rebien uns royalties per cada còpia de partitura. La invenció de la litografia va ampliar exponencialment la possibilitat de posar a l'abast del públic les partitures de les obres preferides pel públic. Com diu Orlando Figes "es va formar un cercle virtuós entre la producció d'una òpera i la reproducció de la música a través de la venda de partitures, i cadascun dels dos costats del negoci sumava a l'èxit de l'altre. Aquest va ser el moment a que l'empresa musical es va convertir en part de l'economia capitalista moderna” (pàg.124).]

Art i musica: Johannes Vermeer

Johannes Vermeer