El camí del GR-7 va arribar fins a Sant Pere Sallavinera. Des d'allà van anar en autocar fins a Calaf. Al poble hi ha la figura de Alexandre Riquer (1856-1920) fill de Calaf. Una plaça i el nom d'un institut dona fe del reconeixement de la seva figura -poc coneguda-.
Alexandre Riquer, un polifacètic artista, especialment, va cultivar els cartells, dins de la corrent modernista. Alexandre Riquer, és va trobar atrapat en una disputa amb Eugeni D'Ors, per qüestions que avui diríem de rigorosa actualitat.
En un article de D'Ors* deia:
"Me'n descuidava! Hi ha hagut una petita excepció -parla sobre la llengua catalana- L'Alexandre de Riquer ha volgut ésser, ningú sap per què, la nota discordant, redactant en castellà un dels cinc prefacis del catàleg... -Tots ho havem sentit molt, per Riquer" (4-11-1911)
Al dia 6-11-1911, d'Ors torna a la càrrega.
"El meu il·lustre amic l'Alexandre de Riquer, m'adreça uns mots amables per a dir que, al redactar en llengua castellana son pròleg a la darrera exposició del Faianç, havia cedit a un sentiment de deferència envers l'un dels expositors, no nascut aquí.
D'Ors exposa el seu punt de vista sobre aquesta deferència.
"Tot està, doncs, en saber, Riquer caríssim, si el pintor Nestor va demanar-vos que li traduïssiu al català el pròleg que corresponia a la Laura Albéniz. Si ell no us ho demanà, tinc por de què la vostra galanteria pequés d'excés. I una galanteria amb excés corre sempre el risc de deixar de ser-ne. La galanteria, com el gust, se xifra sempre en un "ne quid nimis [res en excés]". (pàg.131)
Aquesta picabaralla demostra que com dei el mateix D'Ors: "Quan se tracta de l'esperit, no hi ha a Catalunya sinó un vehícul verbal. Tothom sabia que el català és la nostra única llengua oficial, per a coses d'intel·ligència." (pàg.130)
Malgrat el temps transcorregut, avui no hem anat massa lluny d'aquestes picabaralles. Quan una llengua es dominant té al seu abast, tots els mecanismes de poder i qui rep el rebre és la llengua minoritzada i criminalitzada -el 25% és un exemple-.