Hem passat per la Zuta Lokva, Zaluznica, Plitvice per la ruta 52, petits pobles en les terres ben cuidades i moltes cases acumulant llenya per l’hivern que ha de ser dur. Veien els paisatges sembla impossible que ací la Guerra Civil Iugoslava –entre Croàcia i Sèrbia- pogues existir, però el cas és que si, hi ha cases abandonades –neteja ètnica-. Hem parat a un lloc -Gornji Babin Potok- per comprar, qui volgués, productes de pagès –formatges, i licors fets artesanalment-. La vivenda hi havia les marques que van deixar les bales dels fusells amics/enemics. Potser la natura ho pot tapar tot, però no és el cas dels homes i dones que vàrem viure aquells horrors.
Hem arribat al Parc Nacional entrada 1, i a partir d’ací hem fet el recorregut d’aproximadament uns 10km. Tot molt be indicat per no perdre, a més això era impossible que la gentada que hi havia. El paisatge es espectacular, ple d’aigua i el color verd és fa amo i senyor del paisatge. Tot sembla molt natural, però la mà del home s’hi troba a tota arreu. L’únic inconvenient ha estat la gentada que transitava per les passarel•les que hi ha per poder contemplar les cascades d’aigua i els llacs. Havia moments que era difícil parar a fer fotografies, perquè tot s’ha aturava, a més l’espai per els turistes d’anada i tornada és feia molt justet i no hi havia baranes per assegurar-te. L’aigua omplia l’escenari al igual que totes les varietats del color verd. Al cap de mitja hora, s’ha anat descongestionant la riuada de gent i hem pogut anar més tranquils.
%20copia.jpg)
%20copia.jpg)
Sobre les 14h hem arribat a la zona de pícnic, un prat i un llac magnífic, ple naturalment, de gent. Hem dinat un entrapa i desprès hem agafat un vaixell elèctric, no feia soroll, que ens ha portat al P2, des d’allà, hem tornat a caminar, no hi havia aquella gentada del començament. Llacs, rierols, cascades més petites, una paleta de colors on el verd era protagonista, a més d’arbres de tota mena imponents ens ha portat fins la ST3, zona de pícnic i lloc per agafar el tren (amb rodes) que et porta al ST2 al costat del hotel Jezera (llac en croata). L'edifici és de l’època comunista, però malgrat tot, està força integrat al paisatge. La guia ens va dir que havia obtingut premis d’arquitectura.
El recorregut no era massa exigent, malgrat els kilòmetres a recorre. Estic escrivint això a l’habitació del hotel (18:17). La tarda va caient lentament, el sol s’ha posat i la frescor comença a anotar-se, estem a 14º.
A les 19:30 hi ha sopar. Al menjador estil soviètic, era enorme. Hi havia menjar per escollir. Els nostres companys, han decidit que ells volien més i han trobat l’excusa perfecta per seguir, aquesta vegada han anat a jugar a bitlles. Nosaltres hem vist sèries. El dia havia estat fantàstic. Els de les bitlles es parlaria durant una bona part del viatge. He pogut fer fotografies nocturnes, semblava que els estels en volguessin comunicar quelcom, però no he sabut que el volien dir. Demà ens espera una altra marató turística.
