V
Hem sortit del Temple cinematogràfic, per una camí de terra, rodejats d'arbres cap a el mini bus, per anar a dinar. El restaurant no estava fora d'aquest complex. Un dinar on la sopa destacava de la resta. A un company li han posat una pila de plats, encara és hora de saber perquè. A les notes del dia, no tinc res més sobre el dinar, potser això vol dir que era oblidable.
Temple d'Angkor Wat
"Angkor Wat és un temple espectacular al centre de Cambodja, construït per l'extint imperi khmer. Va ser construït durant el regnat del rei Suryavarman II, que va governar des del 1113 fins com a mínim al 1145. En aquells dies, era costum que l'Imperi Khmer mantingués un temple estatal al cor de la ciutat. Tanmateix, quan Suryavarman va assumir el poder, el temple estatal de Baphuon existent es va dedicar a Shiva. Suryavarman adorava Vishnu i va voler honorar-lo amb un nou temple al sud de la capital existent. Aquest nou temple estatal va passar a anomenar-se Angkor Wat, que significa "La ciutat que és un temple".
El terreny que ocupa el temple mesura 1300 metres de nord a sud i 1500 metres d'est a oest. A diferència d'altres temples khmers, l'entrada està orientada cap a l'oest, en la direcció associada amb Vishnu. Una persona que entra al temple primer s'acosta a una calçada d'entrada que la porta a través del fossat de 200 metres d'amplada. A la riba oposada hi ha un pavelló d'entrada que mesura 230 metres de nord a sud. Les seves badies centrals inclouen tres passatges pels quals els elefants podien passar per a les processons reials. Passada la porta d'entrada hi ha una llarga calçada que recorre més de 300 metres, decorada amb animals mítics semblants a serps anomenats naga . A banda i banda hi ha edificis aïllats anomenats "biblioteques", tot i que se'n desconeix la veritable funció. A prop del temple hi ha dues petites piscines probablement construïdes al segle XVI.
El temple pròpiament dit s'assenta sobre un pedestal de gres a un metre del terra. El seu perímetre està decorat amb balustrades naga (serp). La paret exterior del temple s'anomena "tercer recinte" i s'assenta sobre un pedestal de 3,3 metres d'alçada. Una galeria contínua recorre la cara exterior de la paret. La cara interior està decorada amb 700 metres de baix relleus continus.
Just a l'interior de la porta oest del tercer recinte hi ha una sèrie de quatre habitacions disposades en forma de creu. Cada habitació està envoltada per una galeria contínua amb un terra enfonsat que potser contenia aigua. El braç sud de la creu s'anomenava antigament la "Galeria dels Mil Budes" perquè els fidels khmers hi van deixar estàtues de Buda. La majoria d'aquestes van ser destruïdes durant el règim dels khmers rojos a la dècada de 1970. Al nord i al sud de la "creu occidental" hi ha dues "biblioteques" més.
El segon recinte descansa sobre una base de 5,8 metres d'alçada. Està connectat al claustre cruciforme per una sèrie d'escales. Dins d'aquest pati hi ha encara més "biblioteques", més petites que les anteriors.
**El recinte interior descansa sobre una piràmide de dos nivells d'11 metres d'alçada amb 3 escales a cada costat, cadascuna en un angle de 70 graus. La terrassa superior té una galeria contínua que tanca un cruciforme interior de quatre habitacions. Cinc torres sobresurten del nivell superior en una disposició de quincunx (com cinc punts en un parell de daus). El cruciforme solia contenir diversos santuaris separats que ara semblen galeries contínues, ja que les particions de fusta han desaparegut. La torre central es troba a 65 metres sobre el nivell del terra*."
I els turistes revisant-ho tot, qualsevol racó per capturar-ho al instant amb els mitjans digitals, sigui el mòbil o la càmera fotogràfica. Religió i poder han anat de bracet, sigui a Orient com a Occident. Angkor és la seva expressió màxima al Orient. No podem copsar l’espiritualitat d’aquella gent. De la mateixa manera que no poden fer-ho durant l'Edat Mitjana a Occident. Avui, Occident, només creu en els diners, el nou ídol en un mon globalitzat. Buda riu, segurament, per no plorar. L’art de la Índia va arribar fins aquestes conrades. Invasions, infiltracions, religió, van teixir el tapis del que s’anomenava Indoxina. Tots aquests països tenen una aire de família, és inevitable. La colonització – va fer redescobrir els seus monuments, expressió del poble khmer-, la Segona Guerra Mundial –Japó lluiten per aconseguir la hegemonia en l’extrem orient, lluiten contra els EEUU, que també volia lo mateix-, la Guerra freda, i la lluita descarnada dels EUA per eliminar qualsevol triomf del comunisme, va generar una destrucció sense precedents en tots aquests països, i desprès el genocidi –veure les etapes d’aquest procés-. Milions de persones han mort per les lluites entre els EEUU i el comunisme. Aquests països, tenen una mitjana d’edat molt jove. Qualsevol persona que tingui setanta anys, ha viscut un horror, no n’hi ha massa d’aquesta edat, van morir, bombardejat o assassinats o per fam o infermetats. El nostre guia Son, no va voler parlar d’això. Sempre et pots preguntar si els seus avis van ser víctimes o botxins.
Des de el Temple d’Angkor Wat fins al hotel hi ha un 20’. Estava suat, havia fet molta calor, havíem pujat moltes escales. Tenia ganes d’anar a la piscina. No era l’únic que havia pensat el mateix. Desprès de dutxar-me hem anat a un espectacle sopar, com a comiat de Cambodja. El lloc escollit és el Morakot Angkor. Un lloc gegantí, dins de la ciutat, on poden sopar més de 500 persones veien l’espectacle de dansa tradicional. Hi havia un bufet interminable on hi havia de tot en proporcions obscenes. Mai m' agradat barrejar sopar i espectacle, perquè la teva atenció no pot concentrar-se entre una cuixa de pollastre, mentre una ballarina exercita les seves mans en posicions inversemblants. Hi havia unes 300-400 persones, però l’espai estava mig buit, era un dimarts a la nit, segur que un dissabte o diumenge hi ha d’haver més gent, bàsicament turistes.
Les ballarines i així com els ballarins, acompanyats per els musics, donaven un aire exòtic a la velada. Els diferents números hi havia una mica de tot, no és gens fàcil seguir les històries perquè el folklore popular no està a la nostre abast de coneixement. Al final del espectacle el públic podia accedir-hi al escenari per fer-se fotografies amb els artistes. Tothom tenia moltes ganes de immortalitzar el moment.
Desprès al hotel. Hem donat un passeig, però al final no hem arribat al mercat (estava tancat). Ara son les 22:15h quan estic acabant d’escriure aquest dia magnífic. Demà ens espera una tornada a casa maratoniana. Però d’això ho deixem per el següent capítol.
