Israel amplia territori a l'antiga Franja de Gaza

 

Israel s'annexiona una bona part de la Franja de Gaza. El govern de la dreta extrema de Netanyahu vol nous assentaments, per el colons, que voten els partits de coalició de Netanyahu, oferint nous horitzons. I aquesta invasió és una excusa perfecta  per fer-ho realitat. A Israel el dret internacional, com la resta de països grans, se'l passen pel forro. El nombre de mort és absolutament una matança sense precedents a prop e 16.000 persones. I no totes poden ser milicians de Hamàs com Israel vol fer-nos creure, sense massa convicció, perquè les proves ho desmenteixen. Que Israel deixi sense feina a 100.000 palestins sense feina, explica l'abast de la venjança per els fets del 7 de novembre. Més de 8.000 nens i nenes morts, però la Comunitat Internacional, encara no sap que fer. Egipte, tanca portes els palestins. Estan sols davant d'un exèrcit que té com objectiu la població civil. Estem davant de crims de guerra contra la població palestina, però el món no vol saber res d'ells, son uns autèntics paries, com els kurds i tants altres pobles d'aquest mon deshumanitzat.

Ressenya: El temps de la promesa

Marina Garcés, El temps de la promesa, nous quadernes anagrama 65. Editorial Anagrama.  Barcelona, 2023.

Un llibre en format petit, però amb un contingut força més potent. Parla de la promesa i el seu potencial per anar una mica més enllà del actual atzucac on estem ficats tots plegats. No hi ha un manual per la insurrecció. Estem en un temps postmodern i això vol dir, que substituïm història per narracions. Vivim temps on sembla que tot està diluït sigui la revolució, la revolta o la manifestació. Hi ha  frustració perquè aquells que vàrem escoltar les seves promeses han sigut incomplertes o pitjor, traïdes. Estem en un mode desanimat sense alè, Byung-Chul Han parlava directament, de depressió, perquè el nostre jo, era incapaç de fer front a la negativitat o la frustració de les promeses que havíem cregut, sia, el progrés, la llibertat, la solidaritat. Això, s’ha acabat. Però, perquè s’ha d’acabar, pregunta Marina Garcés? A la revolució cultural del segle passat, al 1968, hi havia pintades que deien demanar l’impossible – la felicitat, la pau, el benestar, la democracia, l’autodeterminació personal, allò que per unes generacions molta gent va donar-ho tot, inclòs la vida-, allò sembla que està clausurat per el nou ordre de la globalització. Sembla que Marina Garcés, també és conscient d’aquesta pèrdua i per això reivindica el possible, perquè: “La veritat de la promesa és molt singular: no parteix del reconeixement de la realitat (del que és cer o verídic), sinó de la invenció d’un possible que potser, fins i tot, no hi estava previst. No se sotmet a l’imperatiu de la predicció, perquè no prediu futurs probables sinó que prefigura futurs desitjats.” (pàg. 90)

Aquesta imprevisibilitat del futur, contra la lògica del model algorítmic, li sembla a l’autora del text, una escletxa contra aquest món que no més pot fer-nos falses promeses i la impossibilitat de cap alternativa.  

Recomanacions musicals: Sant Esteve

 

El silenci mediàtic del que està passant a Gaza es dramàtic. La visió messiànica i homicidi del govern israelià, fa que cada hora que passa, el número de morts s'amuntega sobre la consciència del món occidental, sembla que l’Orient Mitjà, ja els i va bé aquesta massacre. A Occident, celebrant el Nadal, i molt a prop d’on la tradició diu que va néixer el de Natzaret, el silenci i la mort dels palestins és l’únic segur. Més de 20.000 persones mortes per les bombes intel•ligents, més de 8000 nens i nenes morts en la massacre infantil més esgarrifosa des de la Segona Guerra Mundial. Com dei la Montserrat Roig, la barbàrie és un plagi. I Israel ara mateix fa plagi d’una barbàrie que sempre que es repeteix, ens deixa descol•locats i sense saber que més poder dir.

Recomanacions musicals: Bon Nadal !

20.424 palestins morts i 54.036 ferits a Gaza  

Algun nen/na per aquí?

Recomanacions musicals

 

Gaza

Art i musica: Jules Pascin (1885-1930)

 

Jules Pascin 

Gaza l'infern a prop de casa

 

Entrevista de Carla Turró a Ricardo Martínez

"Què et deia la gent allà?

— Creuen que es moriran. I senten que Occident ha oblidat la guerra i s’ha oblidat d’ells. Et pregunten: "Què hem fet per patir tant? Per què no ens ajuden?" Només demanen aturar la guerra. 

I tu què els dius?

— Sento vergonya de ser occidental i no poder-hi fer res.

Com has viscut sortir d'allà?

— Em sento un covard, com si hagués abandonat aquesta gent. Però també necessitava tornar amb la família.