Rayo Vallecano-Barça: Marcar gols agònics

 

Rayo Vallecano-Barça (1-1)

El Barça li costa molt retrobar-se desprès de les aturades per partits de les seleccions nacionals. Adéu a Gavi, un jugador que li fa falta al Barça per la seva energia i ganes, i això a la primera part, hi ha faltat. Canvis a totes les línies, no és l'ideal per crear un equip. Desencert general del Barça, sense cap profunditat, més enllà de Lamine Yamal, que fa fet l'efecte de saber que volia fer amb la pilota, malgrat que massa sovint perd de vista el joc general, però és massa jove per demanar-hi més. Un Ferran Torres insofrible,  enganxat amb Balde, fent-se nosa tots dos. Cap profunditat, sense intensitat, el gol del Rayo, un gol increïble, que Unai López (39') fica a la porteria des de 25m, un d'aquells gols que difícilment tornarà a repetir. Merescuda victòria parcial del Rayo, que ha sapigut ser més incisiu i amb moltes més ganes que el Barça.

A la segona part, s'ha canviat el decorat, amb els canvis, s'ha jugat millor, amb una mica més esma i ganes. Els canvis: Oriol Romeu (Gündogan, 55'), Pedri (Fermin, 75'), Ferran Torres (João Félix , 55'), Yamal (Raphinha, 75'). S'ha millorat el joc ofensiu del Barça, El gol del empat ha sigut obra de Lejeune en pròpia porta (83'), malgrat que Lewandowski estava a sobre de la jugada. Pèrdues de pilota, moltes faltes per part del Rayo. I el partit no ha donat per més. Tothom sap com juga el Barça, així que tothom fa el que dona resultat, però el Barça, malgrat això, segueix jugant previsible, lent sense ganes, i així és molt difícil guanyar.

 

Art i musica: Theodore Robinson (1852-1896)

 

25-N, el Dia Internacional per a l’Erradicació de la Violència vers les Dones,

Theodore Robinson

5.600 infants morts a Gaza: Atureu la massacre!

 

L'article de Catherine Russell -és subdirectora executiva d'Unicef- Gaza: una catàstrofe de salut pública, permet fer-se una idea del que està passant els territoris ocupats per Israel, a la Granja de Gaza.

A tall d'exemple:

-"La setmana passada el molí d’Al-Salam, a Deir al-Balah, va ser bombardejat i es va veure obligat a tancar. Era l’últim molí fariner en funcionament a la Franja.

-Segons les normes humanitàries internacionals, una persona necessita un mínim de gairebé quatre litres d’aigua neta al dia per beure i satisfer les necessitats personals bàsiques. A Gaza aquesta norma està lluny de complir-se: al voltant del 96% de l’aigua es considera no apta per al consum humà.

-Des de mitjans d’octubre s’han notificat més de 71.000 casos d’infeccions respiratòries agudes i més de 22.000 d’infeccions diarreiques en nens de menys de 5 anys. Les Nacions Unides calculen que a Gaza 50.000 embarassades –5.500 de les quals pariran previsiblement el mes que ve– ja no poden accedir a serveis bàsics de salut prenatal i nutrició. Les dones malnodrides tenen més probabilitats de morir i patir complicacions durant l’embaràs i el part. També és més probable que els seus fills neixin massa petits, massa prims i vulnerables a la desnutrició, les malalties i la mort. Més de 105.000 mares lactants malden ara a Gaza per alimentar-se i poder donar el pit als seus fills.

-Cinc mil d’aquests nens podrien patir emaciació greu, és a dir que una pèrdua de pes perillosa i uns sistemes immunitaris molt debilitats els posarien en perill imminent de mort, fins i tot per malalties com el refredat comú, altres infeccions respiratòries i la diarrea.

-Els nens de Gaza ja han suportat massa morts i patiments. Segons el ministeri de Salut de la Franja, dirigit per Hamàs, aquestes últimes set setmanes han mort com a mínim 5.600 nens i prop de 9.000 han resultat ferits a causa de l’actual conflicte."

+++

Tota aquesta tragèdia humana -l'assassinat de nens i nens- no té cap precedent en els últims cinquanta anys, caldria anar a la Segona Guerra Mundial. I malgrat el que s'ha està fent per part de Israel, la Comunitat Internacional, ni tan sols, crida els ambaixadors dels respectius països per donar constància del rebuig al patiment incommensurable que pateix la població civil de Gaza a mans del exèrcit israelià. Una de las raons, és els control dels mitjans de comunicació que aposten clarament, per l'estat hebreu. Facin el que facin, sempre està justificat, matar nens també. L'aviació israeliana bombardeja des de 10.000 metres d'alçada nuclis urbans densament poblats. Així que inevitablement, el número de baixes civils serà molt elevat, però això, per els govern israelià, no es cap obstacle per intensificar el bombardejos. Eliminar els enemics, a tots, es el que compte. Criticar la barbàrie israeliana no es antisemitisme. Israel és l'únic país petit del mon que pot massacrar els palestins sense cap mena de por a rebre sancions per part de la Comunitat internacional, i això la fet incontrolable i d'una brutalitat elevada  al quadrat del que va fer Hamàs al 7 de novembre.

L'exèrcit israelià s'apunta en el Hit parade de la infàmia

 

Dues imatges d'una guerra invisible. Una guerra on han mort 50 periodistes, xifra record en els 48 dies d'ofensiva israeliana. Una guerra on els mort s'acumulen davant de l'abúlia de la Comunitat Internacional -l'ONU no compta-. Les últimes dades de baixes son 14128 mort del costat palestins dels quals 5840 nens i nenes. Per la banda israeliana, 1200 morts. La desproporció és tan dramàtica que això no és tracta de defensar-se sinó acabar amb la població palestina. Fosses comunes per enterrar els palestins que moren a cabassos, mentre els mitjans occidentals clamen per la vida de 200 ostatges, innocents. Quina mena de sensibilitat es aquesta tan selectiva? La vida palestina es cotitza 1:10. A la segona fotografia, el peu diu que possiblement de Hamàs aquestes presoners. Per què possiblement? Per Israel i el seu exèrcit, tot son de Hamàs a Gaza. Tots els 14128 eren terroristes de Hamàs.

Ara potser, es parla de treva, però costa molt d'imaginar quina mena de treva és aquesta on tot està destruït, on no queda res en peu, habitatges, hospitals -blanc predilecta de l'aviació israeliana-, infraestructures, escoles, tot destruït per la set de venjança d'un govern tan extremista com Hamàs. I malgrat tot, els morts d'uns important molt més que els altres. Cal pensar com sobreviuen la gent que ha tingut que marxar forçosament de casa seva, a instàncies del exèrcit hebreu, cap el sud, on també hi ha bombardejos, on no poden marxar de la Franja de Gaza -territori ocupat per Israel-, perquè estan tancats dins del seu territori? L'exèrcit israelià, no ha preparat res de campaments, no hi ha aigua, ni res de res, no poden connectar amb Egipte, perquè el pas està barrat per part d'Israel. Què fan tots aquests centenars de milers de persones presoneres sense escapatòria? 

  

Israel porta els palestins al paradís

 

Imatge de les destrosses causades pels atacs aeris israelians al camp de refugiats de Jabalia. ABED SABAH / REUTERS

Avui fa quaranta set dies des de que va començar aquesta carnisseria humana. Les xifres son esgarrifoses, sinó no fos perquè hi ha un bàndol "indigne" (palestins) i l'altra bàndol "digne" (jueus). Han mort 14.128 dels quals 5840 son nens i nenes al costat palestins. Sembla que hi ha converses per alliberar els ostatges que Hamàs reté des del 7 de novembre, quan és va començar aquesta sangria. Per part israeliana han mort  a prop de 1400 persones i a prop de 200 ostatges. Així que la proporció que aplica Israel contra els palestins és de 1:10.  

Una de les bones noticies és que l'aviació israeliana, no hi ha avions palestins, ha pogut llançar tones de bombes, però no qualsevol bomba, sinó les anomenades "Bempas*" (BAP) és a dir, Bombes d'Amor al Proïsme. Això dona un altra dimensió a aquesta guerra. Almenys els mort s'han anat al altra barri plens d'amor perquè els seus benefactors els volien al paradís. 

Mieli guanya les eleccions a l'Argentina

 

Comentant l’article de Carme Colomina, Milei la victòria de la contestació (Ara.cat, 21/11/2023)

Un altre “sonat” al poder d’una nació, en aquest cas, l’Argentina. Bolsonaro, Trump, Putin, Orbàn i companyia son la representació d’un autoritarisme postdemocràtic del que parla sovint Josep Ramoneda. Hiperliberalisme en assumpte econòmics i mà de ferro amb qüestions socials, especialment, en l’ immigració. Una barreja explosiva que permet interpretar les paraules de Garthon Ash on expressa el seu temor d’una possible desfeta de la UE. No és inevitable, però tampoc una cosa impossible. I això és així per les dinàmiques que aquests polítics extremistes i tots els que li donen suport, van en direcció de menys Europa i més Estat, malgrat els cants de sirena del neoliberalisme antiestatalista. 

Potser m'he quedat curt quan parlo de "sonat", perquè sinó com s'explica el que diu, per exemple:

“L’estat és el pedòfil a la llar d’infants, amb els nens encadenats i banyats en vaselina”

“Zurdos, hijos de puta, tiemblen”

“Comunista de merda, ets una filla de puta, estàs arruïnant el país”

“Una empresa pot contaminar el riu tant com vulgui”

“L’impresentable que governa Roma és el representant del maligne a la Terra”

Diguin si això no és per posar-se a tremolar?  L'única avantatge en democracia és que la propera vegada, potser no el tornin a votar, però el mal que haurà fet pot trigar temps en dissoldre's. 

5.500 morts infantils a Gaza