Islàndia: Costa Sud: Hella-FossHotel Glacier Lagoon

 Dia 2

Anant a dormir tant d’hora, el resultat és que et lleves massa d’hora (3:00h). Sort que m’he tornat a dormir. A les 6:50h ja estava despert. Dutxa i anar a esmorzar. Torrades i cafè amb llet. Hi havia mes opcions.

A les 9:00h sortíem cap la “Costa Sud”. Hem tingut un dia digne de l'home del temps. Pluja i vent. No ha sigut còmoda aquesta combinació, sobretot quant hem anat a la cascada de Seljalandsfoss.  Un salt d’aigua potent, foss, vol dir cascada, però aquella hora 10:00h estava plovent amb ganes. No venia massa de gust mullar-se, però som turistes, així que hem sortit de l’autocar i en un petit camí et porta davant d’aquest caprici geològic. El origen de l’aigua que cau d’una alçada de 60 metres és situa a la glacera del volcà més conegut d’Islàndia, el Eyjafjallajökull –tant difícil d’escriure com encara més de pronunciar-lo- que va provoca una paralització del tràfic aeri al 2010.

Com plovia amb ganes no he pogut treure la càmera fotogràfica, no li cau molt bé l’aigua, i en aquell moment queia i molta. Així que he tirat de mòbil. A vegades el mòbil fa coses estranyes, per exemple, posa el format Heic a la fotografia quant en altres ocasions ho ja en el format jpg. Ja li he dit al mòbil que deixi de agafar el format Heic. 

Com no saps si tornarem a aquest lloc, molt a prop hi ha un altra cascada, plovia i feia vent, però hem anat a la Gljúfrabúi té un salt de 40 metres. Amb aquelles condicions, no valia entretenir-se, malgrat la seva bellesa, el fre i el vent no deixen massa marge per l’estètica. 

Al aparcament, hi havia els serveis, tot senzill i sense eficient. Les ràfegues de vent  feien sentir-se dins l’autocar. El paraigües en aquests casos, és inservible, perquè el vent el fa una andròmina innecessària. Per suposat, l’abric estava mullat, sort que és impermeable. Marxar nosaltres i altres autocars amb turistes arribaven. També hi havia molta gent amb cotxe de lloguer. Islàndia pot vendre l’idea que tot el paisatge canvia sigui ara, amb neu i el estiu on el color verd predomina. El nostre guia Ernesto ens va dir que al estiu, plou molt sovint.

Tot l’equip, pantaló inclòs ha anat força be. Les botes, ha entrat alguna gota d’aigua. Sort que l’autocar s’ha anat eixugant poc a poc, L'abric inclòs. 

A mitja hora d’on estàvem, es trobava la següent atracció natural, la cascada de Skógafoss. El festival d’aigua i sals naturals es extraordinari. Encara més imponent que l’anterior, la cascada no era tan fàcil d’arribar com l’anterior. A més la pluja havia baixat de pistonada, no et mullaves de la mateixa manera. Però hi havia el perill del gel. Teníem preparat els grampons, però al final va anar a parar dins de la maleta o sigui a dins d l’autocar. Van tindré que diu adéu a aquest, malgrat que més endavant ens van ser molt útils. 

Un pàrquing ple d’autocars o cotxes omplia l’esplanada. En altre època del any, el trajecte son 2’, però en gel, és va fer llarg i sobretot, perillós.  Anàvem en molt de compte per no relliscar, aquestes alçades, un cop al genoll potser catastròfic, també per l’autoestima. Mentre nosaltres anàvem molt poc a poc, altres que si portaven els grampons  anaven satisfet de si mateixos. 

La cascada de Skógafoss “es precipita des d'una alçada de 62 metres i la seva amplada és de 25 metres. En no existir ni edificis ni muntanyes a les rodalies la seva vista és grandiosa. La cataracta de Skógafoss destaca al faralló que voreja la plana costanera. A l'estiu els vessants es cobreixen de verd maragda i a l'hivern, en canvi, els tons són més apagats fins que apareix la neu i tot ho tapa.

Com a la majoria de cascades, Skógafoss compta amb diverses llegendes. La més famosa afirma que després de la cortina d'aigua s'amagaria un tresor, deixat per un víking, Þrasi Þórólfsson*”. 

Davant la cascada el torrent d’aigua és impressionant. Ací, no sembla que puguin tenir problemes d’aigua. El color negra del terreny, amb la boirina de la força de l'aigua i el dia gris plujós –havia parat de ploure- feia que tot plegat fos una mica surrealista, especialment, perquè en aquell indret, els turistes érem moltíssims. Tothom volen fer-se selfie. L’espectacle de la natura estava al servei de la pròpia vanitat personal que gràcies al mòbil pots multiplicar de manera escandalosa la teva pròpia fatxenderia.  

Al costa de la entrada a la cascada hi havia un camí que puja fins a dalt, on pots veure el riu que cau formant la cascada. No vam pujar, però si alguns companys. Jo també sóc culpable de fer fotografies i vídeo per documentar l’espectacle que ofereix la natura.  A la tornada ens a acompanyat un company de viatge. Hem vorejat el riu, perquè hi havia menys gel. Però al final tenies que anar cap al pàrquing on si hi havia el maleït gel. Per sort, no hi ha hagut cap ensurt. 

El temps no millorava, no hem pogut fer tot allò que teòricament s’havia de fer, però la climatologia no ajudava gens. Hi havia previsions de vent extrem, i quant això passa, les carreteres es tallen. La neu també hi havia possibilitats que caigués. Tot conspirava perquè el nostre tour turístic tingues que suspendré, almenys per avui. Hem arribat a un lloc que el mínim que és pot dir es allò de pintoresc. Per la carretera principal del sud, la número 1, hem arribar a Vik, no en diguin que no té gràcia. El nostre guia, Ernersto, ens va dir que hi ha un 10% de gent que parla castellà. Semblava una mena de l’oest polar. Una tenda enorme, venia roba d’abric per si algú s’havia despitat. Hem comprat un parell de detalls per la família. Jo m’he comprat un mussol per la meva col•lecció de quatre que tinc. En aquest indret, és on cal omplir el dipòsit de benzina per seguir la ruta. Més enllà hi ha el nostre hotel on dormirem a la nit.

Plovia, però sense massa esma, hem dinat en un local molt gran, un hotel i restaurant amb uns vitralls enormes on la grisó i el vent que començava a avisar feia que dins fos un autèntic refugi de pau i benestar. Hem dinat molt be, el menú també era tancat. Carn de xai i postra, més cafè. Aigua per beure. Mentre esperes que et portin els plats, et posen pa –molt bo- i mantega. I com si fos el gos de Pavlov comences a ficar cullerada.  És una temptació massa difícil de deixar-ho estar.

*Lola

Hem sortit ràpidament, perquè el pronòstic meteorològic anunciava vents de fins a 130km en poques hores, així que hem sortit cap a FossHotel Glacer Lagon (Öraefi), un lloc en mig del no res, entre aiguamolls i el mar i relativament a prop el glacial Lagoo. 

Hem arriba després de travessar camps amb neu, tot blanquinós, on el paisatge semblava una mica oníric e irreal. A estones plovia i no es veia res des de l’autocar que anava amb molt de compte de fer canvis bruscos, en Hans, el nostre xofer, tenia que evitar creuar-se amb els camions que venien en direcció contraria aferrant-se el volant amb força. Per moments la carretera s’omplia de neu per obra del vent –torp/ barrufa-. Hem arribat per una turó on hi ha torres que controlen la quantitat d’automòbils que passen, i totes les dades necessàries per decidir si cal tancar la carretera. Desprès d’haver superar aquest turó, el paisatge ha canviat, de la neu els camps, és veien cavalls que els deixen sense tancar. Sembla que son d’una raça que s’ha adaptat molt be a aquests paratges i al seu clima. L’Ernest ha jugat una mica amb nosaltres. Vull dir, que anava posant dramatisme sobre la intensitat del vent, com en les pel•lícules de terror que el dolent et va perseguint, ací era el vent qui feia aquest paper. Era una cursa en la què nosaltres portàvem avantatge. Hem vist passar llevaneus al tram on la neu s’ha anava acumulen a les voreres. 

A les 17h estàvem al hotel. Quan anàvem a entrar al hotel, hi volia sortir el sol, però poc a poc el part meteorològic s’ha anava perfilant com estava previst. Molt de vent i això feia impossible sortit per intentar veure l’aurora boreal, que segons han dit era possible que es pogues veure a partir de les 23h, puix a aquesta hora deixaria de ploure. En aquell moment a les 19:44h escolto les ràfegues de vent, i he fet una petita gravació del vent. A les 20h hi ha el sopar.

El nostre guia Ernesto, ha explicat alguns temes d’interès com la sanitat, hi ha copagament. Hi ha una molt alta taxa de natalitat (3/4 fills). L’emancipació dels joves els 18 anys. L’ Universitat  no és paga per crèdits. Al Nadal hi ha tota una col•lecció de pares Noel que van fer petits regals.

El sopar excel•lent. Amanida i bacallà, postra molt bo. El vent segueix fent de les seves. Els vitralls tenen certa capacitat per absorbir el vent. L’aurora boral –el gran objectiu del viatge- pot aparèixer entre les 23-24h. El vent segueix fortíssim, com si no hagués un demà. Demà afluixa el vent. Estem en un compàs d’espera per el miracle boreal. La nostre habitació mira cap el nord. S’ha fet un petit núvol que la càmera ha vist de color verd, com si és volgués transformar-se en aurora boral, però sense arribar-hi. El vent no dona treva (130km), un soroll persistent que farà difícil dormir.  Demà serà un altra dia.

Ressenya: La sociedad del desconocimiento (I)

 Estic llegint el llibre de Daniel Innerarity, La sociedad del desconocimiento, Galaxia Gutenberg. 2ª ed. Barcelona, 2022.

3

Falsas opiniones: la desinformación en la sociedad del desconocimiento

“Los procesos de desintermediación característicos del mundo en el que vivimos ha favorecido tanto la comunicación como la desinformación.”(pág.37) ¿Cómo hacer frente a la desinformación? Esta es la pregunta que permite a Innerarity intentar una respuesta a la cuestión planteada.

Como vivimos en una sociedad democrática, la libertad de expresión, puede convivir con la desinformación, con las new fakes?

Una de las derivadas de la era de las redes sociales, es que todos podemos comunicar nuestras ideas a todo el mundo. Los nuevos medios de comunicación, internet, redes sociales, habilitan para que cada uno de nosotros sea portavoz de sí mismo o de cualquier grupo. No hay intermediarios como lo son los medios de comunicación –periódicos, radios, tv-, no se requiere título, tampoco conocimientos, simplemente, lanzarse a escribir o decir lo primero que se le pase a uno por la mente. No hay necesidad de contrastar las opiniones, las fuentes, los testigos, todo esto es ahora superfluo, innecesario, lo que vale es la inmediatez de lo dicho. 

El problema de esta nueva revolución es que se trata de “un fenómeno en el que se mezclan oportunidades de democratizar la información con gangas para el desinformador” (pág.38) 

Innerarity utiliza un lenguaje preciso, analítico, se aleja de retóricas innecesarias, y así puede establecer los parámetros en los que estamos insertos en esta nueva “sociedad de la desinformación”. Conceptos como desjerarquización (pág. 37), suponen una alteración de las funciones que anteriormente se daban por supuestas: profesional-amateur, se ha borrado, al menos para el amateur. Internet volatiliza la anterior jerarquía de los medios como emisores. Ahora cualquiera puede emitir desde cualquier ordenador para una comunidad inimaginable hace pocas décadas.

El “espacio público se horizontaliza” (pág.38), eso significa, que la crítica se convierte en la nueva autoridad. No hay instancias para determinar lo verdadero, simplemente, la verdad se transforma en afirmaciones según las cuales, cualquiera está en posición de la verdad. Así, por ejemplo, la tierra es plana, o que las vacunas son instrumentos de dominación, etc. El nuevo espacio público se convierte en una especie de jungla donde la verdad se transforma. No hay silencio posible, hay espectáculo ventrílocuo, donde todas las voces pretenden tener la misma validez. Como dice Innerarity “la actual fascinación por las redes sociales, la participación o la proximidad ponen de manifiesto  que la única utopía que sigue viva es la de la desintermediación (Innerarity/Colomina 2020)” (pág.39).

Innerarity sospecha que detrás de esta idea de la desintermediación –instancias intermedias entre la sociedad y el ciudadano-, “hay una lógica de fondo que conecta el desinterés hacia el periodismo, la preferencia por los mercados escasamente regulados –afirmación que podríamos poner en cuestión- y el desprecio hacia la política (…). Late la idea de que el mundo, es decir, la verdad, la justicia y la democracia, están inmediatamente a nuestro alcance y que los procedimientos e instituciones –instancias intermedias- pata la configuración de estos valores son los culpables de su desfiguración” (pág.39). Esta idea de la simplicidad está en el fondo asociado a nuestra profunda ignorancia de los mecanismos en la que nos movemos. En sintética expresión de Lash (2002) la “desinformada sociedad de la información” (pág.40). 

Una de las cuestiones que plantea es que la mentira siempre ha existido. ¿Por qué las fake news deberían preocuparnos? Innerarity apunta dos factores contradictorios “que explican que nuestra época se haya vuelto tan locamente mentirosa y crédula” (pág.41).  La avalancha de información, la falta de criterio, han generado un “cortocircuito que internet ha producido en las instituciones del saber” (pág.41)

Si la sociedad sólida – desde el final de la Segunda Guerra Mundial hasta el derrumbe del muro de Berlín- suponía que había una jerarquización y un saber que permitía ver el futuro con optimismo, hoy “no vivimos en un mundo de evidencias, sino en medio del desconocimiento, el sabe provisional, las decisiones arriesgadas y las apuestas. La verdad no es lo mismo que la objetividad y la exactitud” (pág.41/2)

La verdad es siempre la excepción, porque vivimos en un mundo de complejidad creciente, donde esa complejidad implica límites a nuestros propios conocimientos. No deberíamos obsesionarnos con la verdad (en mayúsculas), debemos enfrentarnos a lo que no sabemos. La fake news es un subproducto de este mundo acelerado. En sociedades  democráticas ¿cuánta mentira puede soportar? ¿qué límites debe imponer? Dice bien innerarity cuando afirma que “la democracia es un conflicto de interpretaciones y no una lucha para que se imponga una “descripción correcta” de la realidad” (pág.43). Richard Rorty dejó escrito que “el valor de la democracia era superior al de la verdad” (pág.44). 

Las fakes news plantean dos cuestiones de ordenes diferentes: por un lado, el problema epistemológico, es decir, ¿cómo establecer qué es una mentira? y por otro lado, el problema de la legitimidad, es decir, cuando intervenir para evitar daños a la sociedad.

La tesis de Innerarity es que una sociedad democrática, debe ser capaz de aceptar las fakes news, pues, la propia realidad puede desmentir las noticias falsas. Para nuestro autor “lo que caracteriza en sentido propio a las fake news es que quien las propaga es consciente de su falsedad o, dicha de otra manera, las comunica desde una indiferencia hacia la verdad (Mukerji 2018)” (pág.45-6)

Un régimen que determine que es la verdad, entraría en la senda del totalitarismo, por eso la democracia puede soportar sin mucho desgaste esas noticias que aparecen en medios serios como amateurs. Ahora que se cumplen veinte años de la invasión de Irak, y las famosas “armas de destrucción masivas”, fueron sin duda las primeras fake news. El problema era que el propio Estado fue quien llevo a terminó las mentiras para sus propios objetivos. Como dice Innerarity “una democracia soporta bastante bien las noticias falsas pero no tanto las falsas noticias” (pág.47). Son las “falsas noticias” las que deben ser objeto de deslegitimación y censura pública.

Barça-Madrid: Una lliga a tocar

 

El Barça ha guanyat el seu etern rival. Un duel amb més tensió que precisió. Un Madrid sempre perillós que no ha pogut evitar el gol de Kessie al 90'. Un gol que ha fet justícia al joc desplegat per un Barça que en molts moments li costa mantenir-se. Un Madrid que amb poc, sempre treu petroli, així el primer gol d'Araujo a propia porteria (10').   

Ha empatat Sergi Roberto, potser el millor del Barça. Courtois  ha estat el millor del R.Madrid a la primera part. A la segona part, el R.Madrid ha fet canvis al centre del camp. Ha pogut tornar a marcar, però el VAR ha vist fora de joc de Marco Asensio. Un bon ensurt per els blaugranes. Anades i tornades i Kessie ha fet el miracle de marcar gol. La Lliga es de color blaugrana. Però el Barça ha de jugar amb més convicció i determinació. Un Gavi desdibuixat, què li passa? No sembla el mateix. Un Ansu Fati que s'ha quedat de suplent i un Ferran Torres testimonial.

Recomanacions musicals

 

20 anys de la invasió de Iraq

Obiturari: Jorge Edwards

 

Jorge Edwards

(1931-2023)

I

"Las infaltables malas lenguas, que proliferaban en La Habana en los medios más diversos, me contaron después algunas historias sobre García Incháustegui. Durante la crisis de los cohetes, en octubre del 62, se hallaba al frente de la delegación de Cuba en las Naciones Unidas. El momento era dramático y Kruschev, para evitar el conflicto mundial, se entendía directamente con Kennedy, sin consultar a su aliado Fidel Castro. Fidel pronunció entonces el famoso discurso en que resumía en cinco puntos la autonomía de la revolución cubana. Parece que García Incháustegui, sin conocer a tiempo el discurso del Comandante en Jefe, se alineó por completo en las Naciones Unidas con las tesis de la delegación soviética, desmintiendo con su precipitación las proclamaciones de independencia que salían de La Habana.

Las malas lenguas decían que La Habana lo trajo en un santiamén y que Fidel, en un acceso de furia, ordenó que lo procesaran por traidor. Ya se conocía la pena, en

caso de que el delito quedara comprobado. Parece que los amigos escondieron a García Incháustegui hasta que a Fidel se le pasó la furia*."

Art i musica: Thomas Pollock Anshutz

 

Thomas Pollock Anshutz

(1851-1912)

Tenim un problema: Els menors com agressors sexuals

 

"Els infants i adolescents que violen saben que no poden ser processats judicialment pels seus actes, i és possible que això els encoratgi a cometre una violació. Però sobretot, i encara que no en siguin conscients, allò que els fa sentir protegits és una manera de viure en què l'agressor s'ha acostumat a presentar-se com a víctima, en què les raons entre víctima i botxí es dirimeixen com a simples opinions expressades amb crits i insults, i en què el cinisme i la negació descarada de la realitat permeten abusar d'una companya de classe i després actuar com si aquí no hagués passat res. Una manera de viure en què la mentida es percep com una forma lícita, i també fàcil, de sortir del pas." (Sebastià Alzamora, Violacions i llenguatge, Ara.cat, 12/3/23).

El degoteig de notícies sobre agressions sexuals de menors a menors comença a fer-se preocupant per les implicacions i la dificultat de entendre perquè està passant. Com és possible aquestes accions? Nois de 14 anys cometen un delicte què per la seva edat és inimputable. Però, el noi o els nois en el cas de Badalona, sabien que allò que feien està malament. D'on prové aquestes actuacions, la resposta malauradament està a internet i l'accessibilitat a les pàgines de pornografia. Ara, com s'ha encara tenir un fill que els 14 anys comet un acte  inexcusable? Com racionalitzes allò inversemblant? A la nostra societat convertir-se en víctima és la manera de sortir del pas. Si ets els agressor. Però víctima de què? Naturalment, de internet, de la societat, de la escola o institut, dels pares, de tothom.  Menys del noi/is, "no ho sabia", "jo no volia", etc. Els que volen utilitzar el Codi Penal, ja gaudeixen de la possibilitat de endurir les penes i rebaixar l'edat penal. Però això és un error. El problema s'ha d'encarar sense soroll mediàtic ni presses per sortir els mitjans. Els nois què han destruït la intimitat de les víctimes, requereixen actuacions des de Fiscalia de Menors, DGAIA, i les pròpies famílies dels agressors. La tendència natural, serà culpar a la víctima i no al agressor. La veritat no deu ser fàcil acceptar que el teu fill poguí fer una cosa així. No val dir que et deixaren sense internet.