dimarts, 10 de gener del 2023

Reseña: El naufragio de las civilizaciones (V)

 



“He dejado de preguntarme si los míos, igual que el conjunto de los “egipcianizados”, se habían merecido su suerte y si Nasser tuvo derecho a echarlos así, sin contemplaciones, del país donde habían nacido”. (pág.50)

“En la actualidad estoy convencido de que la actitud correcta en este tema fue la que adoptó otro gran  dirigente del continente africano nacido el mismo año que el rais, 1918, pero que apareció en época más tardía en la escena internacional: Nelson Mandela".

Si Nasser hizo huir a los “egipcianzados”, Mandela adoptó una actitud muy diferente. Pues, se preguntó: “le iría mejor a mi país si los afrikáneres se quedasen en vez de irse? Y la respuesta le parecía evidente para la estabilidad de Sudáfrica, para su salud económica, para el buen funcionamiento de sus instituciones, para su imagen en el mundo, valía más conservar a la minoría blanca cualquiera que hubiese sido su comportamiento.” (pág.51)

El comportamiento de Mandela, es excepcional, pues, a lo largo de la historia, las expulsiones de minorías, ha sido más bien la regla. Maalouf, repasa algunos ejemplos, incluida, la expulsión de los musulmanes y judíos (1492). Concluye con una afirmación significativa para los tiempos que corren: “a lo largo de la historia, las expulsiones en masa, parezcan o no justas y legítimas, han solido perjudicar a quienes se quedaron mucho más que a los expulsados”. (pág.53)

"No es por casualidad por lo que la nación más poderosa del planeta, a saber, Estados Unidos, se especializó en dar acogida a sucesivas oleadas de proscritos y desterrados, desde los puritanos ingleses hasta los judíos alemanes, pasando por los supervivientes de las revoluciones rusa, china, cubana o iraní, sin olvidarnos de los protestantes franceses; el segundo nombre del presidente Franklin Delano Roosevelt es el apellido de un antepasado hugonote que se llamaba, en sus orígenes, De Lannoy." (pág.53)

El miedo se ha extendido en Europa i Occidente. Miedo a invasiones que directa o indirectamente, somos responsables. El mundo actual se ha hecho pequeño "aldea global". No hay capacidad suficiente para afrontar los retos del siglo XXI, desde la óptica local -nacional-, es necesario soluciones a escala supranacional, pero las lógicas de la Guerra Fría siguen estando allí. La ONU y su famoso Consejo de Seguridad, con derecho a veto, no es más que el recordatorio de lo anacrónico que supone que sólo los vencedores de la Segunda Guerra Mundial, sigan ejerciendo un papel tutelar a escala global, Rusia incluida, olvidando a países como China, India, Brasil, etc.

Amin Maalouf reivindica el papel que pueden jugar la población "alógena" (migración). Utiliza una metáfora para subrayar la función que pueden tener esas minorías: polinizadores (pág.53).

El colonialismo genero una dinámica muy negativa en los países que fueron sometidos. Sin embargo, "la historia de las últimas décadas nos enseña que, a no mucho tardar, tras la lucha por la liberación, llega la hora de la lucha por el desarrollo y la modernización. En esa nueva fase, la presencia de una población cualificada con acceso inmediato a las sociedades industrializadas es una baza insustituible". (pág.54)

A diferencia de lo que sucede actualmente, Nelson Mandela, fue más allá del resentimiento y la hostilidad para dar cabida a todos, creando sinergias que posibilitaban una mayor integración de todos en la nueva Sudáfrica que quería para su país. Sin embargo, estamos lejos de tener esa clase de políticos en nuestros días, obsesionados por el cortoplacismo y quedar bien ante los suyos y no ante toda la ciudadanía. 


dilluns, 9 de gener del 2023

Una tarda a l'Opera: Tosca

 


Encara al 2023, el clàssic, "l'épater le bourgeois" -escandalitzar- es pot produïr al Liceu, per obra i gràcia de Tosca. Rafael R.Villalobos, ha introduït un homenatge a Pasolini, diria que gratuït, incorporant-lo a l'obra. Aquesta és la causa que els diaris s'hagi parlant. Què molts puristes cridessin no sé si aterrits per la blasfèmia de tacar a Tosca o perquè volien atreure més gent a la presentació fen de "claca" involuntària.

Una tempesta en un vas d'aigua. Una manera com altre de cridar l'atenció amb una obra, el poder i la dissidència política, que no calia fer més èmfasi en el missatge polític. Per això, les pinzellades al estil Pasolini eren sobreres.


Més enllà dels nusos de quatre figurants, l'obra es entretinguda, l'escenografia minimalista, però que fa la seva funció, i els cantants compleixen. Com no soc entès amb aquestes qüestions, a mi va agradar especialment la veu de Antonio Corianò, en el paper de Mario. Tosca amb Emily Magee, també va anar de menys a més. I George Gagnidze en el paper de Scarpia. Potser aquestes polèmiques son necessàries per plantejar-se   el futur de l'opera. Valdria la pena que els puristes llegeixin el llibre de Orlando Figes, Los europeos. Tres vidas y el nacimiento de la cultura cosmopolita*, per veure que la supervivència de la musica, opera inclosa, va ser possible per la democratització i generalització de la cultura de masses. 


diumenge, 8 de gener del 2023

Atlètic-Barça: La sort del campió

 


El futbol te la virtut de castigar a aquell que ha merescut la victòria. Un Barça que ha marcat un gol, amb una de les poques arribades amb perill,  ha marcat el destí d'un partit on un sol equip ha volgut jugar a futbol.

Un Barça imprecís, lentíssim, previsible s'ha passejat per la gespa del Metropolitano i ha tingut la sort que l'Atlètic no ha estat fi a l'hora de marcar gol. Gavi és del pocs que han posat com sempre ganes i voluntat. La resta molt poca cosa. El Barça és líder, i això vol dir que el futbol espanyol està sota mínims. En tots els duels, guanyaven els jugadors del Atlètic, amb més ganes i força, mentre que el Barça tot era tou i lentitud. Bona part de la primera part De Jong sembla que estava al camp, però no tocava la pilota. A la segona part, no ha millorat gens el equip amb els canvis. Ferran Torres ha substituït a un Ansu Fati molt fluix. Savic (92') i Ferran Torres (92') han sigut expulsats per barallar-se sense pilota, com si fossin al pati de l'escola. Ferran Torres es un jugador que potser a un altre equip podria rendir més, però al Barça li pesa com una llosa. L'únic bo el resultat, però la imatge del equip fa pena. 


Recomanacions musicals: You got the love

 







Candi Stanton, es versiona a si mateixa

dimecres, 4 de gener del 2023

Intercity-Barça: El Barça es castiga jugant 120'

 


Partit històric per el Intercity (Alacant) equip que va néixer el 2017, ha plantat cara a un Barça que no millora en defensa i li fan 3 gols. Un Barça que ha jugat amb jugadors suplents, han destacat Pablo Torre, Demélé i Busquets. Aquesta classe de partits son especialment perillosos per els equips de primera divisió. Si guanyes, és el que toca, però si perds, el ridícul es colossal. I el Barça a la segona part ha estat un equip sense ànima.

Soldevilla, podia fixar perfectament per el Barça, amb tres gols del seu equip, junt amb el porter Gaizka Campos, han estat els més destacats. Al final la condició física els ha passat factura. Falta solidesa defensiva, i això es un símptoma crònic del Barça. El canvi de Memphis -molt voluntariós, però negat pel gol- per Ansu Fati ha sigut providencial. 

Un partit que deixa més dubtes que certeses i que fa pensar que patirà molt amb partits amb equips més físics i contundents. Un apunt final, l'àrbitre Valentín Pizarro Gómez, ha estat invisible, sense protagonismes ni shows per la galeria.