dimecres, 17 de juny del 2015
dimarts, 16 de juny del 2015
Incerta glòria (XIII)
VIII
20
de gener de 1969.
(...)
Les llegendes més estúpides són les que ens empassem més àvidament, badocs
assedegats de prodigis que som tots nosaltres. ¡Els anarquistes, tan
despreciats fins aleshores, es convertien en els herois de la jornada!
(pàg.898)
(...)
Els anarquistes havien assaltat presons i manicomis; havien pres el cadafal del
garrot per arrossegar-lo fins el carrer Major de Gràcia. Allà el vaig veure
fent nosa enmig de la calçada; li havien penjat un rètol: “He aquí el
instrumento de que se servían nuetros enemigos de clase para eliminar a
nuestros compañeros”. ¡El garrot! Passaven anys i anys que no es feia servir,
era raríssim; jo no recordo més que una sola vegada –un invertit que havia fet
a trossos el seu amant amb un ganivet de cuina i l’havia facturat per tren dins
una caixa d’embalatge-, una sola vegada i tot Espanya n’havia estat pendent
durant setmanes i mesos; el rei havia estat a punt d’indultar-lo, havia calgut
tota la pressió del govern i de l’opinió pública –escruixida pel crim- per
decidir-lo a deixar caure el pes de la llei... ¡ i és en nom de l’abolició de
la pena de mort que es van fer aquelles horribles matances durant mesos i mesos!
Però aquell vespre no podíem saber-lo (...) (pàg.900)
(...)
els mateixos que després, al llarg de tants anys, tantes altres vegades hem
vist acudir a no importa què, sempre en multitud i amb els mateixos colors i
sempre vociferant d’entusiasme. La tarda del diumenge, potser ja cap al vespre,
comença a córrer entre ells la calúmnia monstruosa.
(...)
Amb el telescopi mirava des del terrat com cremaven al mateix temps tots els
convents i esglésies de Barcelona (...) Mentre els incendis crepitaven, bandes
volants d’assassins ja recorrien la ciutat i el país; la victòria, que havia
nascut legítima, es tornava borda i s’esquerdava. Començava una espantosa
confusió entre nosaltres mateixos, unànimes en el primer moment, esquinçats
ara; la guerra, que potser hauríem evitat o almenys hauríem fet units com a
fills de la mateixa mare, anava a ser una lluita caïnita” (pàg.901)
(...)
El país visqué set mesis sota el terror negre i vermell; als fronts ho sabíem,
però no ens ho acabàvem d’imaginar. (...) Un cop al front, la reraguarda
quedava tan lluny, les notícies ens en arribaven tan tard, tan fragmentàries i
nebuloses... i el nostre desig de no creure-ho, o almenys de no creure-ho tan
horrible, ¡era tan gran! (pàg.902)
diumenge, 14 de juny del 2015
dissabte, 13 de juny del 2015
dilluns, 8 de juny del 2015
Artur Mas y la Liga Norte: ¡ No, gracias !
La Liga Norte italiana amenaza a los alcaldes que acojan refugiados
El presidente regional de Lombardía retirará las transferencias a los municipios que ayuden a los inmigrantes
Roberto Maroni presidente regional de Lombardía
y uno de los máximos exponentes de la Liga
Subscriure's a:
Missatges (Atom)