La pitada del Nou Camp, nuevo señuelo del PP

Pitos en las gradas y lamentaciones en los palcos...

La derecha mediática enloquece ante la pitada en el Nou Camp

Pitos al himno nacional

Silbar es un placer

Ada Colau

Incerta glòria (XII)

V

(...) Com hauria volgut oblidar l’oceà d’odi que ens envoltava, els horrors de tants anys, oblidar-ho tot per no veure més que la bellesa d’aquest món; d’aquest món, Senyor, que a despit de tot és obra teva (pàg.795)

(...); la inexplicable melancolia davant la bellesa de l’univers. Lachryma rerum. ¿Per què les coses ploren? ¿Per què riu l’atrocitat? Jo em responia a mi mateix: la bellesa del món anuncia un Creador, la seva tristesa el proclama crucificat, l’atrocitat amb el seu riure es denuncia com a botxí –però aquestes reflexions no em treien pas d’aquell estat d’estupor i descoratjament en què em sentia (pàg.796)

I el meu cor culpable segueix guardant l’enyorança de la joventut perduda; ¡sé que no viure mai més! Vet aquí, ja sóc quinquagenari, tota la meva joventut perduda en aquest túnel interminable... (...). Altres vegades penso que no, que la vida de cada u no pot ni ha pogut ser, mai, res més que naufragi; que sempre és això i res més que això i que cada u plora en secret la seva joventut evaporada. (...) Perduts en la bellesa de l’univers com el nen en un bosc; submergits, petits monstres de lletjor, en un oceà de bellesa. Enllà de Sírius, enllà de les galàxies, a distàncies que desafien tota imaginació, la bellesa sense ribes encara ens mira, incomprensible, freda, estrangera (pàgs.797-8)

(...) La carn fuig, fuig sempre; impossible abastar-la perquè és fugacitat. ¡ Inexplicable desig d’eternitzar allò que és fugaç, com els havia rosegat per dins!  Venien perquè només en un confessionari podien trobar qui els escoltés, qui comprengués aquell clam tenebrós del Paradís perdut. No hi ha altres braços que aquells per acollir els sensuals derrotats que, després d’haver espremut la seva joventut com una llimona, venien a esclatar en una última tempesta de llàgrimes; no n’hi ha d’altres que els braços clavats d’un crucificat (pàg.798-9)

(...) No viuen la vida; hi cremen. Qui sap si sento tanta simpatia per ells perquè precisament jo sóc tan poc sensual. Mai el seu front no reposa sobre un coixí que les llàgrimes han xopat, perquè no busquen el repòs ni tan sols el plaer sinó la passió, que és una creu. Fugen de la felicitat; ¡un caliu tranquil en una llar feliç els semblaria insuportable! Fugen de la felicitat fins que un dia se senten romputs; aleshores esclaten en una última tempesta de llàgrimes (pàg.799)

(...) ¡ Com creix la nostre solitud al llarg de la vida! ¡Com creix la nostra ombra a mesura que el sol va declinat! Aquell gran xiprer es retalla contra el cel com la creu contra l’horitzó com s’allargava la de la creu. Com més pròxima la nit, més llarga l’ombra de la creu; acaba que cobreix tot el món. No hi ha rés més que la creu per arrapar-se al caire de l’abisme del no-res que ens xucla (pàg.800)

(...) S’endevinava que s’havia deixat guanyar per aquella filosofia tan pobra del cinisme mundà, que fa perdre quasi totalment el sentit del sobrenatural i fins del natural. L’artifici l’havia guanyat; i a despit de tot era bo, o més exactament bonàs. Hi ha una mena de bonasseria que caracteritza els epicuris satisfets, que es creuen feliços perquè la seva cartera rebenta de tan plena (pàg.802)

(...) ¡fugen de la felicitat com si els fes horror!No són homes d’amor sinó de passió; el que busquen no és l’aigua sinó la set. Però ¿què sabem d’ells? ¿Què en sé jo, pobre de mi? Només Tu, Senyor, pots saber què hi ha dins d’aquelles ànimes; exhibeixen els seus pecats i amaguen els seus penediments –trasbalsadors com només Tu pots saber, jo no en tinc més que una pàl·lida idea pel confessionari (...) (pàg.807)