Siguiendo la transcripción de Incerta
Glòria. Segona part.
3 de juny.
(...) Segons
ell, l’amor lliure, precisament perquè és lliure, s’ha d’envoltar de la puresa
de costums més austera per evitar fins l’ombra de la sospita d’un desordre.
(pàg.334)
(...) Detesto aquests dies tan llargs; ¡ ami
doneu-me el solstici d’hivern amb les seves nits que no s’acaben mai! I encara
m’agradaria més la nit polar: que et deixin dormir en pau sis mesos de carrera
per poder somniar uns galimaties sense fi” (pàg.334)
14 de juny.
(...) “Si
completem Marx amb Freud, afegim un juevàs a un juevarro, de manera que molt em
temo que el nou camí que creieu haver trobat no ens dugui tots plegats de dret
a la sinagoga; aneu-hi vosaltres si us ve de gust, jo no en tinc ganes. D’altra
banda, el vostre conglomerat és tan nou i tan audaç que ja ho deien els
clàssics: de cibus et veneris” (del menjar i el sexe). (pàg.342)
(...) Hi hagué
unes discussions acalorades sobre quina bandera havíem d’hissar-hi; cada grup
volia la seva i era formidable com cada un d’aquells grups i grupets podia
tenir bandera pròpia, qui negra,qui roja,qui negra i roja, qui roja i verda,
què sé jo. Recordo que en un cert moment tu vas donar un cop de puny a la taula
i vas proposar la del Belutxistan:
-Que com que
ningú no la coneix, vas dir, no molestarà a ningú. D’altra banda, vas afegir,
donada la nostra idiosincràsia, és evident que si fóssim al Belutxistan hissaríem
la catalana; però trobant-nos com ens trobem a Catalunya seria, pel que es veu,
d’una vulgaritat deplorable. (pàg.343-4)
15 de juny.
(...) no havien
cavat gaire els manobres en aquell paratge que ja van descobrir-hi un cementeri
clandestí: dos-cents trenta-sis cadàvers. El metge forense anava certificant, a
mesura que eren exhumats, que tots presentaven signes indubtables de mort
violenta, generalment causada per una bala al clatell. Tot Barcelona sabia que
en aquells boscos, durant mesos i mesos, els anarquistes havien dut milers de
persones “a passeig”; se’ls enduien en auto i, un cop arribats a lloc, abans de
baixar de l’auto els disparaven la pistola per darrera. Tot Barcelona ho sabia,
fora d’en Cosme i dels milers d’il·lusos com ell; la novetat no era això, sinó
que per fi hagués aparegut un jutge d’instrucció per obrir l’enquesta i un full
imprès per tenir el públic al corrent de les descobertes” (pàg.371)
(...) De tots
els rodolis de circumstàncies que el meu caríssim fill s’ha empescat perquè els
cantí la Llopis, cap de tan cretí com aquell:
Carai, carai,
Que valenta, que valenta,
Carai, caria,
Que valenta que és la Fai” (pàg.374)
(...) El meu
desengany ha estat tan gran i tan definitiu, Trini... I no em refereixo solament
a la teva mare i al teu germà, no; em refereixo a tot plegat, a aquest sinistre carnaval revolucionari
que estem vivint des de fa un any. ¡Quin sinistre carnaval! No m’ho hauria
pogut afigurar mai de la vida. He arribat a pensar que tota idea, per bona que
sigui, es fa dolenta quan s’escampa massa.” (pàg.375-6)
(...) ¡Era tan
bonic el nostre ideal, aleshores; tan bonic, aleshores que encara ningú no
havia intentat dur-lo a la pràctica! ¡És tan bonic de creure en alguna cosa, de
creure-hi amb tota l’ànima, de creure-hi tant que arribes a sentir que no
series mai tan feliç com en el moment de donar la vida per aquella fe!
(pàg.376)
(...)
-Si t’entenc,
¿hauries volgut que no s’hagués fet cap resistència?
-Sí, per estrany
que et sembli: és això el que jo hauria volgut. ¿Que els militars i falangistes
haurien triomfat des del primer moment? I bé, més valia deixar-los triomfar
sense oposar-los cap resistència; també triomfaran de totes passades (sí, filla
meva, no cal enganyar-nos) i en hauríem estalviat almenys tanta sang, tants
crims, tants incendis i lladronicis que ens deshonoren. La responsabilitat
aleshores hauria estat exclusivament per a ells. (pàg.379)
(...) ara no
hauríem vist aquestes col·lectivitzacions suïcides d’indústries; suïcides, sí,
de la manera com s’han fet. ¡Estant matant la gallina dels ous d’or! ¡Es pensen
que el capital és cosa de màgia, que només cal apoderar-se’n perquè tot rutlli
miraculosament! ¡No tenen cap idea de res! Estant matant aquesta indústria catalana,
filla de cent anys de seny, de treball i d’estalvi, aquesta indústria catalana
que ens mantenia a tots.. No és pas de sobte com es pot fer un canvi de règim
social; primer la classe obrera havia d’adquirir una cultura que la capacités i
s’havia d’organitzar, i una i altra cosa demanaven molt de temps; s’havia d’organitzar
primer en cooperatives de consum i aprendre de governar-les i administrar-les;
només quan a força d’anys i de pràctica els obrers haguessin arribat a saber
dirigir amb plena autonomia les cooperatives de consum creades per ells
mateixos i alguna de mixta com aquella que et deia de la construcció de
casetes, només aleshores podria començar a pensar-se en cooperatives de
producció; que fins ara, no ho hauríem d’oblidar mai, han fracassat sempre.
Quan les cooperatives de producció, en comptes de fracassar, prosperessin,
aleshores podríem pensar seriosament a convertir totes les indústries o almenys
les més grans en altres tantes cooperatives obreres. ¡L’anarquisme no és cosa
que es pugui improvisar en un dia ni un any! (pàg.381
(...) ¿Saps,
petita, què faria la junta d’una cooperativa obrera de producció que tingués el
sentit de la seva responsabilitat i desitgés sincerament la prosperitat dels
seus socis, es a dir, els obrers? Doncs, en la majoria de casos, nomenar gerent
el mateix que ho és de fa anys, que molt sovint és l’amo; perquè, amb ben
porques excepcions, ¿qui durà el pòndol d’una indústria millor que el qui ja el
duu de fa anys i panys amb eficàcia? Doncs bé, als molt cretins se’ls acut d’assassinar-los
a tots... (pàg.382)
(...) “Ni els
uns ni els altres”, deia el tiet Eusebi; “ni roig ni el negre”, deia el
marquès. “Guanyi qui guanyi, jo he perdut” afegien tots dos. Hi ha hagut un horrible
malentès en aquest país desventurat que és el nostre; tot això que hem viscut
des del 19 de juliol de 1936, papà, és incoherent com un mal somni; vindrà que
no ens hi entendrem. ¿Què podien tenir de feixistes el marquès o el tiet
Eusebi, Déu meu? (pàg.383)
