dilluns, 3 d’abril del 2023

Quan una imatge no és el que sembla


Una imatge impactant, on Trump es detingut per la policia de NY. I malgrat tot, aquesta fotografia no es real, no ha tingut mai connexió en cap fet, no hi pot haver testimonis que puguin dir que ho han vist. No és més que resultat de la manipulació de les imatges per IA, no cal ja Photoshop, les deep fakes  -la falsificació de imatges- ja és un fet. Caldrà anar amb compte perquè les imatges no poden valer més que mil paraules, sobretot, quant la imatge és simplement falsa. Això ens porta a establir quins límits pot haver en la llibertat d'expressió. Les mentides sempre han existit. Des de els contes infantils -Què ve el llop!- fins l'última què és poguí dir.

Hi ha paraules que entren en el imaginari col·lectiu com per exemple, el ChatGPT -Chatbot-, un programa de intel·ligència artificial que simula la capacitat de establir una conversa amb persones. Cóm descobrir que no és una persona? A aquesta qüestió ja la va plantejar Alan Turing al 1950. Existeix una competició Premi Loebner on és passa a test les diferents IA què passen el test, és a dir, que no som capaços de detectar si parlem amb una màquina o una persona. Kuki, ELIZA, han superat aquest test amb èxit. 

La IA -tothom que ha vist la pel·lícula 2001 una Odissea Espaial (1968), recordarà a Hall, la IA que controlava la nau i que comença a actuar de manera paranoica i criminal. Avui, al 2023 la ficció comença a prendre forma amb la IA. Serem capaços de deixar-ho tot amb mans d'aquestes IA? Aquest pregunta també la fa Yuval Noah Harari, Tristan Harris i Aza Raskin  en el seu article ¿Viurem dins dels somnis de la intel·ligència artificial? (Ara.cat, 1/4/2023). L'article finalitza amb les següents paraules: 

"Hem conjurat una intel·ligència estranya. No en sabem gaire, excepte que és extremadament poderosa i ens ofereix possibilitats enlluernadores, però també podria rebentar els fonaments de la nostra civilització. Demanem als líders mundials que responguin a aquest moment posant-se a l’altura del repte que se’ns presenta. El primer pas és guanyar temps per actualitzar les nostres institucions del segle XIX de cara a un món post-IA i aprendre a dominar la IA abans que ens domini ella a nosaltres."

Farem cas d'aquestes paraules assenyades o caldrà què una IA governi aquest món? Si un actor podia governar mig món, amb una IA, sembla que podria anar sobrat.





 

Islàndia: Glaciar Vatnajökull (II)

 La següent estació, què no vàrem poder fer ahir, era la platja negra  i les columnes de basalt de Raynisfjara. Hem anat fins a Vik.






 “Les dues platges de sorra negra són pocs quilòmetres abans d'arribar a Vik i són accessibles per desviaments cap a la dreta ben senyalitzats. Però, per què són de color negre? Com sabeu, la sorra és el resultat de l'erosió de les roques a prop de la costa. Segons el tipus de pedra que es tracti, serà el color que adquireixi la sorra. Com ja sabeu, la terra d'Islàndia és d'origen volcànic. Per tant, quan la lava es converteix en roca adquireix un color negre fosc que fa que la sorra sigui negra i no blanca.”




“Reynisfjara és la platja més espectacular d'Islàndia i l'escenari on es van filmar els episodis 5 i 6 de la setena temporada de la sèrie aclamada d'HBO, Joc de Trons (t'imaginaràs que trepitjar aquestes terres seria un somni per als fanàtics).”

“Són molts els motius que fan de Reynisfjara un lloc sorprenent, encara que tot es podria resumir que és una platja diferent. No, allà t'esperen pedres i còdols negres que li donen un aspecte salvatge. Tampoc esperis veure una platja de grans dimensions. Però sí que prepara't per trobar-te amb un espai emmarcat per penya-segats i muntanyes de 340 metres d'alçada.”

“La platja va ser el resultat d'una sèrie d'erupcions volcàniques ocorregudes a la darrera glaciació del planeta, a partir de la qual es van formar columnes de basalt, grutes i coves.”

“La platja crida l’atenció per diversos motius. Un són les impressionants columnes de basalt de 66 metres d'alçada que conformen la paret del penya-segat. De fet, en aquest lloc es troben algunes de les millors columnes de basalt de tota Islàndia. La combinació entre aquestes estructures hexagonals i la sorra volcànica totalment negra i brillant, dóna lloc a uns dels paisatges més increïbles de l'illa.”




“El basalt és una roca volcànica formada a partir del magma bullint que emergeix com a renta després d'una erupció volcànica. Quan la lava rica en ferro i magnesi es refreda i contrau ràpidament, entra el contacte amb l'aire de la superfície i se solidifica. Aquest procés ràpidament canvia la composició química i l'aparença de la lava donant lloc a pilars hexagonals de basalt que es veuen a molts llocs d'Islàndia.”



“Les columnes de basalt de la platja formen una petita escalinata on no podràs evitar pujar. A més, són la llar de centenars d'aus marines, entre elles els frarets, fulmars i llaurats, per la qual cosa no t'has de sorprendre si les veus per la zona.”




“Un altre dels motius pels quals Reynisfjara és especial són els pilars de roca –els trolls- de 66 metres d'alçada que es troben davant de la costa. Aquestes formacions que es coneixen amb el nom de Reynisdrangar són part del folklore islandès.”




“Segons la llegenda, aquestes grans columnes de basalt eren en realitat trolls que portaven vaixells de l'oceà a la costa. Els mateixos eren de color fosc i sortien massa tard a la nit. Un dia, el sol els va sorprendre a l'horitzó i la llum els va convertir en pedra sòlida. Una altra llegenda explica la història d'un home a qui els trolls haurien segrestat i assassinat la dona. Dolgut i furiós, l'home va seguir els trolls fins a Reynisfjara i els va congelar per assegurar-se que mai no tornin a matar.”

“Els que no creuen a les llegendes diuen que en realitat són columnes de basalt que alguna vegada van formar part dels penya-segats de la costa. Qualsevol en sigui l'origen, són una obra de la naturalesa digna d'apreciar.” 

(https://viajerosocultos.com/reynisfjara-la-playa-negra-de-islandia/)

El lloc estava pleníssim de turistes, com nosaltres, eren les 17h, feia vent i fred. Hi havia un onatge molt fort, hi havia corredisses entre els turistes per no mullar-se les sabates. Però els turistes volien, com tothom, fer-se selfie, molt a prop del la platja. Les columnes de basalt son espectacular, tots era espectacular, però malauradament, teníem poc temps, hi havia al començament de la platja, un salvavides massa llunyà per salvar a algú, potser era un recordatori que no cal fer l’imbècil quan hi ha perill. El autocar estava aparcat al costat d’un restaurant i el pàrquing estava ple. M’ha hauria agradat estar més temps, sense pressa, però teníem encara que veure el far i el espectacular arc doble de Dyrhólaey.

La llum s’havia esvaït poc a poc un aire fred i humit ampliava la sensació de fred. Anàvem a contrarellotge, perquè el lloc calia més estona del què hem tingut. Una carretera amb una forta pendent et deixa a una explanada per et permet veure uns paisatges  que per l’hora s’havien convertit en crepusculars. 

“El primer que visitaràs de camí a la platja negra de Reynisfjara és el penya-segat Dyrhólaey. Reconeixeràs aquest lloc per la seva característica roca sortint de 120 metres de longitud amb 2 arcs. L'accés es fa per una pista de terra i pedres amb un fort pendent que condueix fins al far de Dyrhólaey i un dels miradors més bells d'Islàndia.






Sabies què? Dyrhólaey en islandès es tradueix com «l'illa del forat a la porta», encara que tècnicament no és una illa. Com us imaginareu, el nom prové de l'enorme arc que esmentem abans, que es va formar com a conseqüència de l'erupció d'un volcà fa milers d'anys i l'erosió de l'aigua. Les dimensions de l'arc al penya-segat són tals que els vaixells i els avions petits poden travessar-lo.

Per la seva banda, el far Dyrhólaey va ser construït el 1910 i compta amb un balcó des d'on tindràs unes vistes espectaculars. La postal la componen enormes onades picant violentament contra l'arc de lava que emergeix del mar. Les vistes són especialment belles entre mitjans de maig i agost, quan a la postal se sumen els encantadors frarets.

Sabies què? A Dyrhólaey es troba una de les colònies de frarets més grans d'Islàndia. Els frarets són unes petites aus pròpies d'aquestes terres i tot un símbol nacional. Al costat d'ells apareixen altres espècies, com els xatracs àrtics, els pagells grans i altres espècies que formen els seus nius en aquest lloc.

Cap a l'oest apareix Dyrhólafjara, una amplíssima platja de sorra negra que s'estén per quilòmetres. Els dies clars s'entreveuen cap al nord la vasta extensió de la glacera Mýrdalsjökull. Aquest ocupa una superfície d'uns 600 km² i els seus gels cobreixen el cràter del volcà Katla, que pot entrar en erupció en qualsevol moment.





Cap a l'est apareix la bella platja negra de Kirkjufjara, i una mica més enllà, la nostra protagonista d'avui: l'espectacular platja Reynisfjara.”  

(https://viajerosocultos.com/reynisfjara-la-playa-negra-de-islandia/)

La tarda s’havia transformat, tot núvol i un cel grisós inundava tot, la llum s’havia anat i deixava un entorn malenconiós i tristot (18:30h). El far era bonic. Una estructura sense complicacions, funcional i eficient. He fet fotografies del lloc. El dia s’ha estava acabant, del cel blau a la grisó de la tarda-nit, havíem fet el que li correspon al turista, no deixar-se res per escodrinyar. 




Malgrat l’hora tot era foc i anàvem cap a Hellas. Teníem una bona estona d’autocar, el límit de velocitat de 60-80km feia que el recorregut s’ha fet llarg. Hem arribat a les 20h al hotel. El mateix del primer dia. Una estructura que s’amplia en nous mòduls. Hem tingut l’ensurt que les claus –targetes- no funcionaven. El nostre guia Ernesto ho ha pogut solucionar. Aquesta vegada les habitacions estàvem molt lluny on vàrem estar el primer dia. Hem anat a sopar, discret. Hem estat una estona escoltant les experiències de dos companyes  en els seus viatges amb alumnes. Desprès hem anat a l’habitació, calia fer un bon recorregut per una mena de laberint fins arribar a l’habitació molt modesta i petita, incòmode, no hi havia on ficar les maletes, excepte al terra. Com sempre la cantarella de l’aurora boral a planat un altra vegada en la nostre imaginació. Com estàvem molt a prop d’una sortida d’emergència, l’hem obert i hem sortit directament al carrer. Alguns companys estaven a l’expectativa amb la càmera i el mòbil a ma.  Hem pogut fer alguna fotografia, però el fenomen era massa breu i no donava possibilitats de fer-ne més fotografies. 




A les 22:30h hem arreglat les maletes per demà. Sortirem a les 9h. Ara estic escrivint aquesta crònica a les 23:10h. Hem vist petites granges amb edificis de colors molt vius, un món fred, però menys que d’altres llocs amb clima continental, però tot i així, molt inhòspit per l’esser humà. Un país, Islàndia que vol mantenir-se independent desprès del que va passar amb la crisi del 2008. Proteccionisme que sembla anar en la direcció contraria a la globalització, però que permet gràcies els impostos, un nivell de vida de primera qualitat. 

El nostre guia Ernesto ha explicat i donat algunes dades sobre el seu sistema impositiu. Així, hi ha retencions del treball que pot arribar al 50%. La televisió pública és paga a través de Hisenda. No hi ha grans cadenes internacional de l’alimentació, tot és producte de proximitat. Un del esport favorits del islandesos és el gol, hem vist un camp de golf sota la neu. Demà també serà un dia llarg e intens.




PD: Mig adormit, han trucat per telèfon. Hi havia aurora boral. Un segon truc amb un to de dir: “què no penses llevar-te?”. Hem sortit disparats al carrer. Sort de la sortida d’emergències tant a prop de la habitació. Però tot plegat ha estat una falsa alarma, no hi havia el que nosaltres desitjàvem, altres companys també havien sortit, uns núvols que amb el ull humà no veia el que volíem veure , però que si ho veuen les càmeres i els mòbils. Tornar a l’habitació i ficar-se al llit un altra cop. Afora feia fred. Potser demàs tindrem més sort.


dissabte, 1 d’abril del 2023

Elx-Barça: Guanyar sense fer res

 


Un partit sense història. Un Barça amb suplents, ha guanyat  (0-4) sense fer res de l'altre mon. Això si, han marcat el davanters. Lewandowski (19' i 66') Ansu Fati (56'),  i Ferran Torres (69'). Tant Ansu com Torres han estat molt al seu nivell sota zero. Però els gols son gols. Elx no ha pogut fer res, malgrat el joc poc intel·ligent que ha fet. El normal en aquests casos, es resistir-hi i posar una muralla i això el Elx no ho ha fet i ho pagat molt car.

Un Lliga molt fluixa, permet al Barça i R.Madrid jugar la seva particular lliga. Potser si que cal una Lliga europea amb els grans equips de Champions. Per què qui vol un partit amb un Elx?

Art i musica: Willard Leroy Metcalf



(1858-1925)

dimecres, 29 de març del 2023

Ressenya: Roma soc jo

 He acabat de llegir la novel•la, Roma soc jo. La veritable història de Juli Cèsar, de Santiago Posteguillo, Trad. Mireia Alegre i Núria Parés. Rosa dels vents, Barcelona, 2022.



La novel•la és deixa llegir, especialment la part dedicada a Gai Mari, i alguns moments del judici a Dolabel•la. La novel•la abasta un període relativament curt en la vida de Juli Cèsar. Hi ha un apèndix, Nota històrica, on explica el context històric, i els seus plans de futur, es a dir, hi haurà continuació en la vida de Juli Cèsar. Quan comparés el què diu Suetonio, en la seva “Vida de los Césares”*, i el que explica Posteguillo, t’ha dones que Suetonio dedica dos pàgines  (131-132) a explicar les 671 d’aquesta novel•la, on imagina com devia ser el judici i els primers passos de Cèsar.

Suetonio no fa literatura, explica fets –almenys els fets que li interessa a ell-, mentre Posteguillo vol ficar-se dins dels personatges, per saber què volien, com sentien, però no ho acaba de aconseguir. Hi ha ofici, és un artesà, però com diria Sòcrates a Io**, no està gens inspirat per els deus, a Posteguillo, no li cal, perquè sap com fer-ho  per anar de best-seller a un altre. Cal saber fer el que fa Posteguillo, sens dubte, escriure es molt difícil, embastar històries versemblants, construir personatges dotats de personalitat pròpia, generar trames que atrapin al lector, no es feina fàcil. Però Posterguillo no es un Muñoz Molina, o un Jaume Cabré, i això en fa pensar amb el que deia Io –personatge de Plató- i la metàfora dels anells que va encadenant els lectors (533e).

Com sé que el que diu Posteguillo sobre les costums romanes son fiables? No ho podem saber, almenys els lectors que no sàpiguen de les costums romanes, es a dir, si no hem llegit cap història sobre Roma. Ell, segur, s’ho ha mirat, però tot queda difuminat, sense temps concret. Una de les tècniques que fa servir és anar enrere per explicar les històries dels principals personatges de la novel•la, mentre el centre d’aquesta història és el judici a Dolabel•la. En definitiva, obra distreta, anava a dir, discreta, potser esperava més, però això és tan subjectiu que no és pot generalitzar. 

Hi ha un apèndix (II) dedicat a glossari de termes llatins (pàg.679-700) que van apareixen a la novel·la. Al (III) hi ha un arbre genealògic de la família de Juli Cèsar. Al (IV) hi ha mapes de l'època, val la pena mirar-s'ho.